UNA "BOFETADA A TEMPS"
. ha escrit:Es que sempre ho he vist bastant lligat!!!! Típica escena a l'autobús: nen histèric saltant per allà i molestant a tothom, mare histèrica perduda cridant com una energúmena: "JONATHAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAN!!!! VEN AQUI O TE METO !!!! TE VAS A ENTERAR EH?!?!?!?!? PERO MIRA QUE LLEGAS A SER MALO!!! JONATHAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAN!!! QUE TE DOY, TE VAS A ENTERAAAAAAR!!!!!!"
.
Molt bona!!!!!
I si analitzem sociològicament el fet veurem dues coses :
1) Er Jonathan està tan acostumat a rebre que se n'ha parit de la seva mare, de l'òstia que acaba de rebre i del "món injsut que li ha tocat viure".
2) La mare der Jonhatan n'està fins els c...llons del susodicho energumen que ha parit, es pregunta continuament què ha fet malament i es lamenta del "món injust que li ha tocat viure".
3) Seviria d'alguna cosa que la mare del susodicho s'assegues er Johnatan a la falda, i li digués amb veu amorosa : "cariño, mama te quier mucho mucho mucho, pero te estás portando muy mal, y tu eren un niño muy bueno y no debes hacer cosas malas. deberías sentarte traquilito al lado de mama, y mirar el paisaje y los coches que pasan. ¿Jugamos a ver si adivinamos de qué color será el próximo coche que nos adelante?" Sobre el paper és ideal, ... però a la pràctica.
(NOTA: en aquest cas és més fàcil imaginar a la mare d'en Borja o de l'Àlvaro, que no pas la d'en Johnatan o la d'en Kevin.)
Anna_: a la teva pregunta jo respondria que NO... al meu barri estic farta de veure aquest tipus de senyores tan cridaneres q després van al super i compren TOT el que demana el/la nen/a perquè "uiiii, es que si no no veas como se pone" " ...es que es más malo/a..."
Però acaben claudicant!
És com la veïna del davant de casa meva, que l'altre dia es queixava xq els nens (una nena de 5 anys i un de dos aprox.) parlen fatal i es criden tot el dia.... i jo penso: però com vols que no cridin si tu els fots uns "bossinassos" amb unes paraulotes que fan posar la pell de gallina!!! Que els insulta i tot, la tia!!!!!!!!
Després voldrà que de grans siguin en Gandhi!! En fin...
<img src="http://lilypie.com/pic/080421/27TX.jpg" alt="Lilypie Segundo Pic" width="70" height="80" border="0"><img src="http://m2.lilypie.com/zxw9p2.png" alt="Lilypie Segundo Ticker" border="0"><img src="http://md.lilypie.com/OoOQp2.png" alt="Lilypie Embarazada Ticker" border="0">
utilizo otro nick ya que tengo conocidos que leen el foro y no me gustaría que supieran quien soy. Espero lo entendais.
A ver, yo también tengo muy claro que una “surra” o que una “bofetada” no educa a nadie. Y sabiendo que nunca se puede decir nunca, esta vez si lo digo; NUNCA PEGARÉ A MIS HIJOS. Si los pegara algún día, me comería mis palabras y me sentiría fracasada como madre y como persona. Confío en el dialogo y todos tenemos momentos en que nos salimos de nuestras casillas, quien no ha tenido una pelea con su marido sacando de contexto todo?? A mi me ha pasado, y se que cuando mi hijo me saque de mis casillas (que me sacará en alguna ocasión) tendré que ser yo la adulta, no me puedo poner a la altura de una pataleta.
Yo tb opino que cuando un hijo te insulta, has hecho tarde. Puedes y debes corregirlo, pero algo ha fallado.
A mi me criaron a golpes, y puedo decir que yo no he sido una niña mala, ni de contestar ni nada… pero cuando mi padre decía “la frase mágica” he llegado a mearme encima del miedo que le tenía. Una de las que mas recuerdo era, cuando yo tenía 15-16 años, y tenía un noviete desde hacía unos meses, un día me acompañó a casa e íbamos cogidos de la mano (para que veáis lo que yo era, a este chico ni le había besado solo nos dábamos la mano) mi padre me vió por la ventana… cuando llegue a casa, me dijo de todo y me pego varias veces. PQ? Hoy todavía no lo entiendo. Así os podría contar varias. Y ya no os digo como me sentía cuando le pegaba a mi hermano, pq yo era la mayor, y siempre me encerraba en mi habitación pensado que debería ir y pararle los pies (nunca lo hice)
Como es mi relación con mi padre hoy? Buena, desde que me independice, las cosas entre nosotros se arreglaron bastante, me lo quiero y mucho. Pero cuando recuerdo esas escenas me entra un odio que no puedo explicar, incluso en algún “subidon de odio” he decidido que no iré a verle o que no le reiré las gracias, el “subidon” baja y pasa.
Cuando hablo de estos temas con mi marido, el esta de acuerdo conmigo y me alivia mucho, yo siempre le digo que nos tenemos que respetar uno al otro delante del niño, y que si el lo castiga yo no le levantaré el castigo, será el, y al revés, y si le esta riñendo y yo veo que no tiene razón me esperare que se vaya el niño y luego le diré que no tenía razón, para que el se lo piense y vaya a rectificarlo o no, y al revés. Pero que si lo pega alguna vez, no podré respetarlo, me pondré en medio.
Uf, si que parece el consultorio esto jeje
A ver, yo también tengo muy claro que una “surra” o que una “bofetada” no educa a nadie. Y sabiendo que nunca se puede decir nunca, esta vez si lo digo; NUNCA PEGARÉ A MIS HIJOS. Si los pegara algún día, me comería mis palabras y me sentiría fracasada como madre y como persona. Confío en el dialogo y todos tenemos momentos en que nos salimos de nuestras casillas, quien no ha tenido una pelea con su marido sacando de contexto todo?? A mi me ha pasado, y se que cuando mi hijo me saque de mis casillas (que me sacará en alguna ocasión) tendré que ser yo la adulta, no me puedo poner a la altura de una pataleta.
Yo tb opino que cuando un hijo te insulta, has hecho tarde. Puedes y debes corregirlo, pero algo ha fallado.
A mi me criaron a golpes, y puedo decir que yo no he sido una niña mala, ni de contestar ni nada… pero cuando mi padre decía “la frase mágica” he llegado a mearme encima del miedo que le tenía. Una de las que mas recuerdo era, cuando yo tenía 15-16 años, y tenía un noviete desde hacía unos meses, un día me acompañó a casa e íbamos cogidos de la mano (para que veáis lo que yo era, a este chico ni le había besado solo nos dábamos la mano) mi padre me vió por la ventana… cuando llegue a casa, me dijo de todo y me pego varias veces. PQ? Hoy todavía no lo entiendo. Así os podría contar varias. Y ya no os digo como me sentía cuando le pegaba a mi hermano, pq yo era la mayor, y siempre me encerraba en mi habitación pensado que debería ir y pararle los pies (nunca lo hice)
Como es mi relación con mi padre hoy? Buena, desde que me independice, las cosas entre nosotros se arreglaron bastante, me lo quiero y mucho. Pero cuando recuerdo esas escenas me entra un odio que no puedo explicar, incluso en algún “subidon de odio” he decidido que no iré a verle o que no le reiré las gracias, el “subidon” baja y pasa.
Cuando hablo de estos temas con mi marido, el esta de acuerdo conmigo y me alivia mucho, yo siempre le digo que nos tenemos que respetar uno al otro delante del niño, y que si el lo castiga yo no le levantaré el castigo, será el, y al revés, y si le esta riñendo y yo veo que no tiene razón me esperare que se vaya el niño y luego le diré que no tenía razón, para que el se lo piense y vaya a rectificarlo o no, y al revés. Pero que si lo pega alguna vez, no podré respetarlo, me pondré en medio.
Uf, si que parece el consultorio esto jeje
-
VisitantVi
PEPI ES INCREÏBLE....A MI MI PADRE ME PILLÓ CON EL NOVIO Y LO HECHÓ DE CASA Y A MI DELANTE DE ÉL ME LLAMÓ simpatica--- Y TODO,,,
EN FIN, ENTIENDO EL ODIO DEL que HABLAS....VA Y VIENE, DEPENDE DEL DÍA..
MI RELACIÓN CON LOS MÍOS SE MEDIO ARREGLÓ CUANDO ME FUI DE CASA, CON 17 AÑITOS.
AHORA BIEN, SIEMPRE ME SENTÍ CULPABLE POR DEJAR A MI HERMANA PEKEÑA CON ELLOS, SOBRETODO CON MI MADRE.
A ELLA LA ZURRÓ Y S ENSAÑÓ MUCHÍSIMO PK ELLA SI que SE REBOTABA ,..UNA VEZ CON 8 AÑOS LE DEVOLVIÓ UN EMPUJÓN Y ESA VEZ FUI A POR ELLA PK LA OÍA GRITAR DES DE MI HABITACIÓN Y MI MADRE ESTABA "IDA" COMPLETAMENTE...ME A LLEVÉ DE CASA PERO TUVO que VOLVER..
VAYA, VEO que NO SOMOS POCAS LAS que HEMOS SUFRIDO EN SILENCIO..
EN FIN, ENTIENDO EL ODIO DEL que HABLAS....VA Y VIENE, DEPENDE DEL DÍA..
MI RELACIÓN CON LOS MÍOS SE MEDIO ARREGLÓ CUANDO ME FUI DE CASA, CON 17 AÑITOS.
AHORA BIEN, SIEMPRE ME SENTÍ CULPABLE POR DEJAR A MI HERMANA PEKEÑA CON ELLOS, SOBRETODO CON MI MADRE.
A ELLA LA ZURRÓ Y S ENSAÑÓ MUCHÍSIMO PK ELLA SI que SE REBOTABA ,..UNA VEZ CON 8 AÑOS LE DEVOLVIÓ UN EMPUJÓN Y ESA VEZ FUI A POR ELLA PK LA OÍA GRITAR DES DE MI HABITACIÓN Y MI MADRE ESTABA "IDA" COMPLETAMENTE...ME A LLEVÉ DE CASA PERO TUVO que VOLVER..
VAYA, VEO que NO SOMOS POCAS LAS que HEMOS SUFRIDO EN SILENCIO..
- barriguitas
- Entrades: 3
- Membre des de: dc. gen. 16, 2008 10:13 am
m'he llegit aquest post de cap a peus sense poder parar...
no tinc fills, per ara, tot i que en tinc motles ganes..
però mai m'havia plentejat "a fons" el tema.. i en qualsevol cas i donada la meva poca paciència en general, crec que davant l'enquesta que plantejava algú aquí, en plan anònim i de només dir si o no a una bufa a temps, crec que a priori hagués posat que si!!
i ... sincerament, després de llegir el que he llegit aquí i de veure les tristes experiències d'algunes de vosaltres.. m'heu fet replantejar mooolt seriosament el tema.
la meva intenció des d'ara mateix és MAI pegaré al meu fill/a!! sota cap premisa, ni que em tregui de polleguera!! és terrible on es pot arribar si no et controles! sé que només és una intenció i que mai se sap el que podem acabar fent.. pero`.. ja és algo, trobo!
algunes de les vostres històries fan posar els pèls de punta!
sou unes campiones per no fer als vostres fills el que us van fer a vosaltes i per ser capaces de perdonar i seguir tractant amb els vostres pares quan us han fet tot això.. jo no se si podria..
no tinc fills, per ara, tot i que en tinc motles ganes..
però mai m'havia plentejat "a fons" el tema.. i en qualsevol cas i donada la meva poca paciència en general, crec que davant l'enquesta que plantejava algú aquí, en plan anònim i de només dir si o no a una bufa a temps, crec que a priori hagués posat que si!!
i ... sincerament, després de llegir el que he llegit aquí i de veure les tristes experiències d'algunes de vosaltres.. m'heu fet replantejar mooolt seriosament el tema.
la meva intenció des d'ara mateix és MAI pegaré al meu fill/a!! sota cap premisa, ni que em tregui de polleguera!! és terrible on es pot arribar si no et controles! sé que només és una intenció i que mai se sap el que podem acabar fent.. pero`.. ja és algo, trobo!
algunes de les vostres històries fan posar els pèls de punta!
sou unes campiones per no fer als vostres fills el que us van fer a vosaltes i per ser capaces de perdonar i seguir tractant amb els vostres pares quan us han fet tot això.. jo no se si podria..
-
VisitantVi
SI QUE HI HA HISTORIES QUE FAN POSAR ELS PÈLS DE PUNTA. JO ESTIC AMB LA . QUE ES MOLT DIFERENT EL TENIR POR DELS PARES, PUJAR L'ASCENSOR PATINT, SABER EL QUE T'ESPERA...QUE NO PAS UNA SURRA QUAN ELS TEUS PARES NO ET FAN POR.
HE ESTAT RECORDANT I EM PASSA COM A L'ANNA I L'ELIDE RECORDO COPS QUE ELS MEUS PARES PERDIEN ELS NERVIS I NOSALTRES ENCARA CONTINUAVEM RIENT. LA MEVA GERMANA IJO A LES NITS SEMPRE ESCOLTAVEM LA RADIO, DEVIEM TENIR UNS 12 ANYS, I EL MEU PARE S'EMPRENYAVA MOLT PQ EL DIA SEGÜENT NO HI HAVIA QUI ENS AIXEQUES, DE VEGADES ES FEIEN LES 2, DONCS UNA NIT ENS VA ENGANXAR AMB LA RADIO ENGEGADA I VA DIR PAREU LA RADIO, LA VAM PARAR PERO AL CAP D'UNS MINUTS LA VAM TORNAR A POSAR I DESPRES JA VA VENIR BEN EMPRENYAT CRIDANT QUE LA PARESSIM, DONCS LA MEVA GERMANA LI VA CONTESTAT QUE A VEURE SI ES MORIA, JO FLIPANT PQ SEMPRE VAIG SER MOLT BONA NENA I MAI HE CONTESTAT MALAMENT ALS MEUS PARES, DONCS AQUI EL MEU PARE VA PERDRE EL NERVIS I A UNA LI VA TIRAR LA RADIO PEL CAP I A L'ALTRA LA SABATA I VA MARXAR, AMB TAN MALA SORT QUE NOMES EM VA TOCAR A MI I MA GERMANA ES VA SALVAR, I CLAR JO LI VAIG DIR QUE CABRONA QUE ETS, I ENS VAM POSAR A RIURE. I COM AQUESTA UNES QUANTES, VULL DIR QUE NO ESTEM PAS TRAUMATITZADES PER AQUESTS TEMES.
EN CANVI ,UNA COSA QUE SEMPRE EM VA FER MAL I ENCARA MEN FA ES QUE ELS MEUS PARES MAI HAN VALORAT RES POSITIVAMENT DEL QUE HE FET. RECORDO VEINES I MARES DE NENS DE L'ESCOLA PARLEN BE DELS SEUS FILLS I LA MEVA MARE SEMPRE DIENT QUE JO ERA UNA VAGA, I SEMPRE MOLT DESPECTIVA, AIXO SI QUE EM SABIA MOLT DE GREU, I JA VEUS AL FINAL HE RESULTAT SER MOLT MES RESPONSABLE I TREBALLADORA QUE MOLTS D'AQUELLS NENS, PERO ELS MEUS PARES SON DELS QUE MAI ESTAN CONTENTS AMB ELS SEUS FILLS I AIXO ES UNA COSA QUE INTENTO NO FER-LA MAI. SEMPRE FELICITAR A LA THAO QUAN FA ALGUNA COSA BE I ANIMAR-LA EN TOT.
HE ESTAT RECORDANT I EM PASSA COM A L'ANNA I L'ELIDE RECORDO COPS QUE ELS MEUS PARES PERDIEN ELS NERVIS I NOSALTRES ENCARA CONTINUAVEM RIENT. LA MEVA GERMANA IJO A LES NITS SEMPRE ESCOLTAVEM LA RADIO, DEVIEM TENIR UNS 12 ANYS, I EL MEU PARE S'EMPRENYAVA MOLT PQ EL DIA SEGÜENT NO HI HAVIA QUI ENS AIXEQUES, DE VEGADES ES FEIEN LES 2, DONCS UNA NIT ENS VA ENGANXAR AMB LA RADIO ENGEGADA I VA DIR PAREU LA RADIO, LA VAM PARAR PERO AL CAP D'UNS MINUTS LA VAM TORNAR A POSAR I DESPRES JA VA VENIR BEN EMPRENYAT CRIDANT QUE LA PARESSIM, DONCS LA MEVA GERMANA LI VA CONTESTAT QUE A VEURE SI ES MORIA, JO FLIPANT PQ SEMPRE VAIG SER MOLT BONA NENA I MAI HE CONTESTAT MALAMENT ALS MEUS PARES, DONCS AQUI EL MEU PARE VA PERDRE EL NERVIS I A UNA LI VA TIRAR LA RADIO PEL CAP I A L'ALTRA LA SABATA I VA MARXAR, AMB TAN MALA SORT QUE NOMES EM VA TOCAR A MI I MA GERMANA ES VA SALVAR, I CLAR JO LI VAIG DIR QUE CABRONA QUE ETS, I ENS VAM POSAR A RIURE. I COM AQUESTA UNES QUANTES, VULL DIR QUE NO ESTEM PAS TRAUMATITZADES PER AQUESTS TEMES.
EN CANVI ,UNA COSA QUE SEMPRE EM VA FER MAL I ENCARA MEN FA ES QUE ELS MEUS PARES MAI HAN VALORAT RES POSITIVAMENT DEL QUE HE FET. RECORDO VEINES I MARES DE NENS DE L'ESCOLA PARLEN BE DELS SEUS FILLS I LA MEVA MARE SEMPRE DIENT QUE JO ERA UNA VAGA, I SEMPRE MOLT DESPECTIVA, AIXO SI QUE EM SABIA MOLT DE GREU, I JA VEUS AL FINAL HE RESULTAT SER MOLT MES RESPONSABLE I TREBALLADORA QUE MOLTS D'AQUELLS NENS, PERO ELS MEUS PARES SON DELS QUE MAI ESTAN CONTENTS AMB ELS SEUS FILLS I AIXO ES UNA COSA QUE INTENTO NO FER-LA MAI. SEMPRE FELICITAR A LA THAO QUAN FA ALGUNA COSA BE I ANIMAR-LA EN TOT.
Doncs cada casa és un món... i hi ha cases que deu haver sigut un infern. No és el meu cas per sort!
Jo no sé el que faré, suposo que si un dia perdo els nervis i li clavo una surra al cul (que no bofetada amb mala llet ni empentes contra les parets), doncs home, tampoc espero que quedi traumatitzat per la resta de la vida.
Amb això no trenco cap llança a favor de les surres, però una cosa és una surra (o tirar una ràdio pel cap!) i l'altra és tenir mala llet amb els teus fills, I AIXÒ ESPERO NO TENIR-NE MAI!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Recordo que una vegada, ja grandeta, vaig contestar-li malament a la meva mare, que la pobra estava dels nervis amb mi (li vaig sortir rebel), i em va començar a perseguir per la casa. Jo em tanco al lavabo i clar, ella que obrís i jo que no. Al final, mig cagada per veure que`passava, obro la porta... i em veig un braç per clavar-me una nata (mai ho havia fet, però havia perdut els nervis la pobra!!!!), i jo que li agafo el canell i no li deixo moure. I veig l'altre braç, i jo també li agafo el canell....
TOTAL, vam estar una estona forcejant, i de lo tonta que era la situació vam acabar pixant-nos de riure les dues!!!! Ella penedida x haver volgut clavar una bofetada i jo per haver-la tingut agafada sense poder-se moure...
Hi ha situacions ben tontes, I EL MÉS IMPORTANT ÉS NO TENIR NI MALA LLET I RE, I SI ALGÚ EN TÉ, DONCS QUE NO TINGUI FILLS picarols!!!
(és que m'emprenyen els f... de p.... que maltracten als nanos!!!!!!!!!)
Jo no sé el que faré, suposo que si un dia perdo els nervis i li clavo una surra al cul (que no bofetada amb mala llet ni empentes contra les parets), doncs home, tampoc espero que quedi traumatitzat per la resta de la vida.
Amb això no trenco cap llança a favor de les surres, però una cosa és una surra (o tirar una ràdio pel cap!) i l'altra és tenir mala llet amb els teus fills, I AIXÒ ESPERO NO TENIR-NE MAI!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Recordo que una vegada, ja grandeta, vaig contestar-li malament a la meva mare, que la pobra estava dels nervis amb mi (li vaig sortir rebel), i em va començar a perseguir per la casa. Jo em tanco al lavabo i clar, ella que obrís i jo que no. Al final, mig cagada per veure que`passava, obro la porta... i em veig un braç per clavar-me una nata (mai ho havia fet, però havia perdut els nervis la pobra!!!!), i jo que li agafo el canell i no li deixo moure. I veig l'altre braç, i jo també li agafo el canell....
TOTAL, vam estar una estona forcejant, i de lo tonta que era la situació vam acabar pixant-nos de riure les dues!!!! Ella penedida x haver volgut clavar una bofetada i jo per haver-la tingut agafada sense poder-se moure...
Hi ha situacions ben tontes, I EL MÉS IMPORTANT ÉS NO TENIR NI MALA LLET I RE, I SI ALGÚ EN TÉ, DONCS QUE NO TINGUI FILLS picarols!!!
(és que m'emprenyen els f... de p.... que maltracten als nanos!!!!!!!!!)
-
VisitantVi
ui...
com està el debat!
donç jo no li pego al meu marit ni toleraria que ell ho fés, per molt forta que ens la fem.
Per tant no vull pegar els meus fills.
I m'estimo més correr el risc de ser massa tova que no pas de ser massa dura.
Sé que no ho podré fer tot bé, que tindran coses a tirar-me en cara. Donç m'estimo més que siguin del tipus "ens estimaves i ens respectaves massa"
i consti que penso que a un fill no li pots donar tot ni criar-lo en tots els capricis... però la feina d'educar és aquesta, posar limits sense perdre el limit.
jo he vist pel carrer una nena que pegava a sa mare perque volia noseque.
i la mare li va dir: como vuelvas a pegarme te suelto una osti que fliparas, no se pega a la gente!
no se pega?
i que li estàs dient que faràs?
no sé...
De totes les bronques que m'han cardat, les no bronques eren les que feien mes mal.
arrives a casa amb males notes. Les miren. No et diuen res.
això si que fa mal... ja no es preocupen per mi????????
no sé... penso que allò va ser més efectiu que castigar-me tres mesos a estudiar al garatge tenir-me incomunicada dels meus amics fins a les properes notes...
Que pensés que ja no els importava em va fer molt més mal que tots els crits junts.
com està el debat!
donç jo no li pego al meu marit ni toleraria que ell ho fés, per molt forta que ens la fem.
Per tant no vull pegar els meus fills.
I m'estimo més correr el risc de ser massa tova que no pas de ser massa dura.
Sé que no ho podré fer tot bé, que tindran coses a tirar-me en cara. Donç m'estimo més que siguin del tipus "ens estimaves i ens respectaves massa"
i consti que penso que a un fill no li pots donar tot ni criar-lo en tots els capricis... però la feina d'educar és aquesta, posar limits sense perdre el limit.
jo he vist pel carrer una nena que pegava a sa mare perque volia noseque.
i la mare li va dir: como vuelvas a pegarme te suelto una osti que fliparas, no se pega a la gente!
no se pega?
i que li estàs dient que faràs?
no sé...
De totes les bronques que m'han cardat, les no bronques eren les que feien mes mal.
arrives a casa amb males notes. Les miren. No et diuen res.
això si que fa mal... ja no es preocupen per mi????????
no sé... penso que allò va ser més efectiu que castigar-me tres mesos a estudiar al garatge tenir-me incomunicada dels meus amics fins a les properes notes...
Que pensés que ja no els importava em va fer molt més mal que tots els crits junts.
Això volia dir jo amb els càstigs psicològics... que de vegades fan molt de mal també... però la teva frase, Bruna, ho resumeix molt bé: "POSAR LÍMITS SENSE PERDRE EL LÍMIT"... tan important una cosa com l'altra per poder educar.... els nens necessiten límits, i avui en dia sembla que els límits estan molt difusos.... no hi ha respecte dels fills cap als pares, no saben què està bé, què està malament, fins on es pot arribar.... i no perdre el límit és l'ideal, saber en tot moment què cal fer, com cal dir les coses........ però és tan difícil fer-ho sempre i no perdre mai la calma..! hi ha tants condicionants... que et trobis bé, que hagis tingut un bon dia, que hi hagi sintonia amb la parella......... ufffff..... !! "Quien dijo que fuera fácil, baby!!"
Per cert, no us han dit mai allò de "us rentaré la boca amb sabó??" jo m'ho vaig sentir molts cops...... i la paraulota més grossa que jo havia pogut dir a casa potser era "OSTI!!!!" i fins que un dia vaig tenir el valor de dir: i vosaltres què, que dieu paraulotes molt pitjors!!... ara em fa molta ràbia veure als meus nebots dir coses molt i molt més greus i que pràcticament passen desapercebudes....
Per cert, no us han dit mai allò de "us rentaré la boca amb sabó??" jo m'ho vaig sentir molts cops...... i la paraulota més grossa que jo havia pogut dir a casa potser era "OSTI!!!!" i fins que un dia vaig tenir el valor de dir: i vosaltres què, que dieu paraulotes molt pitjors!!... ara em fa molta ràbia veure als meus nebots dir coses molt i molt més greus i que pràcticament passen desapercebudes....
Hem alletat 19 mesos!
-
VisitantVi
A mi el que em té traumatitzada va ser el tema menjar... mo menjava res (no és una exageració, m'havien de donar els bibis mentres dormia perque si estava desperta no els volia) i els meus pares van intentar de tot.
Algun dia que altre van perdre la paciència, i des del clàssic no t'aixecaràs de la taula fins que t'acabis el plat (això era molt sovint.... cada cap de setmana ) fins a amenaces tipus: o t'ho menges tu sola o t'ho fiquem amb un embut, passant per "aquesta joguina t'agrada molt oi???? doncs si no menges te la tiro!!" (i la tirava.... snif snif).
M'he llegit el "mi niño no me come" del CG per buscar explicacions, i no parla de cap cas tant extrem com el meu, aixi que tampoc tinc clar que deixar-me menjar quan jo vulgués fós solució (ho van intentar i al cap de 3 dies ja no volia ni l'aigua, es van espantar i van tornar a obligar-me).
Què van fer malament? possiblement res. Jo tenia un problema, i van intentar de tot per resoldre'l (de pediatre en pediatre, i tiro porque me toca). No sabrem mai perque no menjava, ni perque un bon dia de cop i volta vaig tenir sensació de gana (aquest dia el recordo) i vaig començar a menjar.
Moraleja: al igual que esitc convençuda que no pegaré mai una bufa "correctiva" als meus fills, també ho estic de que no els obligaré MAI DELS MAIS a menjar si no volen. Però pot sortir un cas extrem, un problema de veritat, i arribat el moment no sé pas què faria.
Moraleja2: no sempre que veiem un crio problemàtic la culpa és dels pares!!!! Existeixen crios problemàtics, hiperactius, violents, etc etc etc, i són com són independentment de com els eduquis!!!! es pot fer de mes i de menys, però no em sembla just que cada vegada que veiem un crio fent una trastada, la conclusió sigui "es que els pares ja l'han malcriat desde petit, ja han fet tard".
Algun dia que altre van perdre la paciència, i des del clàssic no t'aixecaràs de la taula fins que t'acabis el plat (això era molt sovint.... cada cap de setmana
) fins a amenaces tipus: o t'ho menges tu sola o t'ho fiquem amb un embut, passant per "aquesta joguina t'agrada molt oi???? doncs si no menges te la tiro!!" (i la tirava.... snif snif).
M'he llegit el "mi niño no me come" del CG per buscar explicacions, i no parla de cap cas tant extrem com el meu, aixi que tampoc tinc clar que deixar-me menjar quan jo vulgués fós solució (ho van intentar i al cap de 3 dies ja no volia ni l'aigua, es van espantar i van tornar a obligar-me).
Què van fer malament? possiblement res. Jo tenia un problema, i van intentar de tot per resoldre'l (de pediatre en pediatre, i tiro porque me toca). No sabrem mai perque no menjava, ni perque un bon dia de cop i volta vaig tenir sensació de gana (aquest dia el recordo) i vaig començar a menjar.
Moraleja: al igual que esitc convençuda que no pegaré mai una bufa "correctiva" als meus fills, també ho estic de que no els obligaré MAI DELS MAIS a menjar si no volen. Però pot sortir un cas extrem, un problema de veritat, i arribat el moment no sé pas què faria.
Moraleja2: no sempre que veiem un crio problemàtic la culpa és dels pares!!!! Existeixen crios problemàtics, hiperactius, violents, etc etc etc, i són com són independentment de com els eduquis!!!! es pot fer de mes i de menys, però no em sembla just que cada vegada que veiem un crio fent una trastada, la conclusió sigui "es que els pares ja l'han malcriat desde petit, ja han fet tard".
Estic molt d'acord amb el que comentava la Julieta més amunt... de vegades fa molt més mal que no valorin el que fas o que et posin en evidència davant de terceres persones que una cleca... el meu pare és molt així i suposo que ho feia per "motivar-nos", però al final sembla que lo "normal" és quan fas les coses bé i no mereixen ser comentades, només es parla del que fas malament i això et destrueix l'autoestima.
És molt complicat pujar a una persona que el dia de demà se senti equilibrada, amb la quantitat justa d'amor per si mateixa i per els demés, no creieu?
És molt complicat pujar a una persona que el dia de demà se senti equilibrada, amb la quantitat justa d'amor per si mateixa i per els demés, no creieu?
<img src="http://lilypie.com/pic/080421/27TX.jpg" alt="Lilypie Segundo Pic" width="70" height="80" border="0"><img src="http://m2.lilypie.com/zxw9p2.png" alt="Lilypie Segundo Ticker" border="0"><img src="http://md.lilypie.com/OoOQp2.png" alt="Lilypie Embarazada Ticker" border="0">
Martona ha escrit:
És molt complicat pujar a una persona que el dia de demà se senti equilibrada, amb la quantitat justa d'amor per si mateixa i per els demés, no creieu?
Suposo que el secret està en la quantitat d'amor per un mateix. Qui no s'estima a ell mateix, crec que és difícil d'estimi els altres. I qui no sap valorar la pròpia l'estimació , com valorarà que els altres l'estimin?
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 1 visitant
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |