Us sentiu prou madures?

Per presentar-nos i parlar de tot alló que vulguis..
Avatar de l’usuari
Marta_fp
:: zebra
:: zebra
Entrades: 1663
Membre des de: ds. set. 29, 2007 7:19 pm
Ubicació: Berlín, Alemanya (de Terrassa)
Contacta:

Us sentiu prou madures?

EntradaAutor: Marta_fp » dc. feb. 20, 2008 5:48 am

Quan estic sola amb la meva filla em sento prou madura i responsable per tenir cura de la seva salut i de la seva educació. Quan estic amb la meva família, suposo que també, malgrat que alhora em sento filla, néta o neboda i encara espero les atencions i els consells del més grans. En canvi, quan estic amb altres adults fora de l'àmbit familiar, tinc la sensació que jo estic més a prop de les criatures que dels adults. És un sentiment que he tingut sempre, però ara que tinc una filla, penso que no m'hauria de sentir a prop dels de la seva edat.

El problema ve quan la Mariona fa alguna cosa que demana una reacció d'adulta per part meva, li pren un juguet a un altre nen o fa una rebequeria per exemple. No és que no tingui criteri per decidir com actuar. És que em fa vergonya fer-ho. Tot plegat em fa sentir molt infantil i immadura i a aquestes alçades em fa una mica de ràbia no ser capaç de comportar-me com una adulta.
BCNRUTH
:: puça
:: puça
Entrades: 17
Membre des de: dg. feb. 17, 2008 11:58 am

Hola Marta_fp

EntradaAutor: BCNRUTH » dc. feb. 20, 2008 9:28 am

Hola Marta!!! Jo encara no tinc cap criatura, només estic de 10 setmanes, però molts cops he pensat que el fet de tenir un fill/a, hem farà sentir més gran de cop. De vegades també "tinc pajaritos" al cap i sembla que a partir de que sigui mare això no m'ho podré permetre, però en el fons no hi vull renunciar perque crec que així hem seguiré sentint jove.

De totes maneres, suposo que totes dues coses són compatibles, lo més important és que actuis de manera responsable amb la teva filla, i estic segura que això ho fas de sobre. No crec que perque siguis mare t'hagis de tornar seria i repelent de cop, el que està clar es que canvien les teves prioritats.

No estic segura si era això al que et referies???? Sinó perdona pel rotllo....

Un petó

RUTH :girafa:
Avatar de l’usuari
mireiafor
:: girafa
:: girafa
Entrades: 2876
Membre des de: dl. oct. 29, 2007 3:53 pm
Ubicació: El maresme

EntradaAutor: mireiafor » dc. feb. 20, 2008 9:32 am

Hola Marta, què tal per aquelles contrades??

Jo sempre he estat bastant madura i he tingut les meves idees molt clares (n'hi ha qui diria que massa i tot i que soc un cap quadrat), però sempre m'he sentit com una nena quan estava amb la meva família. No sé si té res a veure, però soc la petita de tres germanes o sigui que sempre he estat la peque.

No he tingut mai problemes per anar afrontant els reptes que ens va posant la maternitat al davant, però arran d'un fet personal aquests darrers mesos m'he adonat que he madurat definitivament. A la meva mare li han diagnosticat alzheimer i entre proves i controls quan hem volgut posar-nos-hi ja el té bastant avançat. Veure com la persona que t'ha ensenyat tot el que saps de la vida, que t'ha fet tan feliç, segura i estimada ja no hi toca... és bastant dur. Aquesta malaltia no té cura, és degenerativa o sigui que cada dia anirem a pitjor, i a sobre té una vessant d'alteració del comportament bastant important. A la meva mare li ha agafat per agressivitat, irritabilitat i mil coses més. La mateixa persona que abans em cuidava, protegia i mimava, ara de vegades es comporta com si fossim els seus enemics, i es baralla amb nosaltres i ens diu unes coses....

Total, que entre unes coses i altres, d'alguna forma em sento mig mare de la meva mare i d'altres em sento orfe. Tot plegat m'ha fet desempallegar-me de moltes de les capes de protecció que em mantenien sent una nena. Per una banda està bé perquè em sento absolutament cap de la meva vida i del meu destí i amb forces per enfrontar-me amb tot, però per una altra és molt trist perquè ara és com si no tingués cap protecció, fins i tot com si fes més fred.

No sé si aquesta proximitat i/o dependència de la teva família és també la causa que de vegades et sentis immadura, el cas és que en gaudeixis mentre puguis perquè una vegada ha marxat ja no tornarà. Respecte el comportament amb la teva filla, a mi el que sempre m'ha donat forces per pendre qualsevol decisió que tingui a veure amb ella és pensar en el seu bé futur. Si és important que en un moment donat aprengui una lliço de convivència que la farà millor persona, a fer punyetes la vergonya!! Val més la pena equivocar-se, anar aprenent i millorar fent de mare, que no intentar-ho mai.

Molts petons!!
Imatge

Imatge
Avatar de l’usuari
karkinyoli
:: lleona
:: lleona
Entrades: 982
Membre des de: dv. feb. 08, 2008 3:17 pm

EntradaAutor: karkinyoli » dc. feb. 20, 2008 9:52 am

Hola Marta! (que lluny que estàs no?!) Sort d'internet!
Jo crec que aquest sentiment que dius que tens, és un avantatge més que res, perquè sempre farà que emocionalment estiguis més propera a la teva filla. No sé quina edat tens, però poder recordar en les situacions que viu ara la teva filla, les experiències viscudes per tu mateixa, farà que l'entenguis més, no?
A mi em passa que veig els meus pares i recordo com eren amb mi de petita, i penso que jo no podré ser com ells i deixar de cop de dir/fer les tonteries que faig ara. O les brometes que ens portem amb el meu home. Què hem de fer, renunciar a ser com som, per interpretar un paper de "pares ideals?". Pensa que la teva filla no t'avaluarà si ets o no una mare de manual, perquè només et coneix a tu. En canvi de gran si recordarà si reia, jugava, ballava amb tu, si la deixaves embrutir-se jugant, i aquest tipus de coses.
No ho sé, potser si vas tenir uns pares molt grans o molt estrictes et sembla que ara tu no ho estàs fent bé, però no és així. Tothom té el seu estil de ser pare, no hi ha un protocol a seguir. I això no té res a veure amb la maduresa.
Decidir tenir un fill ja és un acte de maduresa en sí. I preocupar-te per educar-lo bé és un altre símptoma de que ets una persona responsable i que ho estàs fent bé. :ok:
mainadaabord
:: dragona
:: dragona
Entrades: 4479
Membre des de: dj. gen. 04, 2007 3:35 pm

EntradaAutor: mainadaabord » dc. feb. 20, 2008 10:14 am

mireiafor, guapa, t'entenc pq jo vaig estar cuidant molts anys 2 persones de la meva família q van tenir alzheimer i al final van morir. I és molt dur, però només ho entén qui ho ha viscut. Ànims. Aquí estic pel q necessitis.

Marta, reina, a vegades a mi tb em passa això q dius... I suposo q a mi em passa pq tinc gent al meu voltant q sol criticar tot el faig o no faig amb la meva filla. I això crea inseguretat... No sempre tinc la frase adient o el gest adequat per semblar una bona mare.

Però hem de començar a passar d'aquestes sensacions, pq no és bo autoinculpar-se...
Avatar de l’usuari
Marta_fp
:: zebra
:: zebra
Entrades: 1663
Membre des de: ds. set. 29, 2007 7:19 pm
Ubicació: Berlín, Alemanya (de Terrassa)
Contacta:

EntradaAutor: Marta_fp » dc. feb. 20, 2008 10:36 am

Mireia, sí l'alzheimer és molt dur! Jo l'he viscut a través del meu tiet. Ell era una persona molt agradable i molt xerraire. Li va agafar de molt jove. Ningú es pensava que fos alzheimer, sinó una depressió i això va comportar molts mal de caps per la meva tieta entre metges i burocràcia. La pobra es va quedar sense marit/amant/company i va començar a rebre cops de puny cada vegada que li havia de donar el medicament.

La meva àvia no va tenir alzhemier, però els problemes de cor li van afectar el cap i també es va tornar molt agressiva. Vaig patir moltíssim per ma mare que fins que la meva àvia no es va morir no va començar a entendre el motiu de la seva agressivitat.

Molts ànims! Penseu cada dia, com a exercici, que ella no us vol cap mal. I mireu d'estar units tota la família encara que uns els toqui més el rebre que als altres.



Pel que fa al tema de la immaduresa.. No ho sé, penso que en el meu cas es barreja amb la timidesa que m'inhabilita per actuar. Em fa sentir impotent. No sóc senyora de mi mateixa i suposo que això em fa sentir com una nena que necessita que la guiïn. Entre d'altres adults callo i m'amago entre els jocs dels més petits. Així, com que sembla que estic distreta, la gent em deixa tranquil·la.

A les sessions de ball em sento més bona mare que ningú perquè sóc la única que balla amb la seva filla, però quan és hora de tornar els instruments i la Mariona no vol... Faig el que he de fer perquè no tinc cap altre remei, però a vegades desitjaria que algú altre actués per mi.

El meu problema és l'estar en public i pensar que tothom m'observa. Suposo que viure en una cultura diferent no m'ajuda gaire.
Avatar de l’usuari
karkinyoli
:: lleona
:: lleona
Entrades: 982
Membre des de: dv. feb. 08, 2008 3:17 pm

EntradaAutor: karkinyoli » dc. feb. 20, 2008 11:04 am

Ostres Marta, és que t'exigeixes molt filla! A veure, analitzem perquè et sents diferent.
1-Tens alguna amiga de veritat per aquí? No conegudes ni veïnes d'aquestes que et porten cistells de benvinguda al barri, eh? (=:-) Vull dir, algú de confiança, per xerrar i desafogar-te.
2-I l'idioma el portes bé? Encara que et facis entendre, no és el mateix quan es tracta de parlar d'emocions...
3-Vius en una gran ciutat o en una comunitat tancada i petita?
4-La teva parella és d'aquí o català com tu?Passa tot el dia fora de casa?
5-Tens la família propera (la política no val, eh?)a prop?
No és que vulgui fer-te una enquesta, però penso que pot ser que l'aïllament que sents sigui fruit de les circumtàncies que t'envolten, i no de la teva personalitat ?-) .
Em poso en el teu lloc i m'estiraria els cabells! Potser pel fet de ser de fora ja et deuen tenir l'ull posat tot el dia. M'ho puc imaginar...
Però saps què et dic? Que jo faria el que el cor em digui. Si creus que has de renyar la nena, la renyes, si t'has de revolcar en el fang amb ella, ho fas i si et critiquen per com et comportes en públic, sempre pots dir que són costums del teu país, que som uns indomesticats! :r) :-D ;-) :ok:
Avatar de l’usuari
mireiafor
:: girafa
:: girafa
Entrades: 2876
Membre des de: dl. oct. 29, 2007 3:53 pm
Ubicació: El maresme

EntradaAutor: mireiafor » dc. feb. 20, 2008 11:47 am

Ostres noies, SOU UNS SOLETES!! Una entra a un post intentant consolar i ajudar i l'ACABEN AJUDANT I CONSOLANT A UNA!!! Aquesta és la gràcia del socpetit, que sempre trobes qui hagi passat pel mateix i t'expliqui la seva experiència de primera mà. Gràcies per els vostres ànims, sé que el que dieu és veritat i que hi ha molta gent en la mateixa situació..

I pel que fa a tu Marta... després de llegir el teu segón missatge m'he rigut una mica EN PLAN BÉ, EHHHH????? perquè m'has recordat una molt bona amiga. Es un tros de pà, sap entendre i jugar amb els nens com si fos un d'ells i precisament per això de vegades se sent "rara" o censurada per els altres que sí que es comporten com grans. Jo crec que és una sort inmensa ser així, haver crescut a la vida mantenint aquesta frescor i innocència EM FA MOLTA ENVEJA!!!!

Jo soc de les que sempre ha d'intentar fer el correcte, fer que la meva filla també ho faci.... total que de vegades SOC UN MUERMO!!!! Sort que al meu costat el meu home sempre li troba les ganes de riure i fer el tonto a tot, o sigui que al final la nena rep tot el que necessita.... una mica d'educació i TONES D'AMOR I FELICITAT!!!
Imatge

Imatge
Vi
Visitant

EntradaAutor: Visitant » dc. feb. 20, 2008 12:14 pm

estic d'acord amb tu karkinyoli, els meus pares van ser molt estrictes, de vegades nio tant pero han fet al paper de pares i nomes els hem conegut en aquest paper, fora de casa son diferents, aixo ho veig sobretot amb el meu pare, que te els seus colegues i m'ho passen be pero a casa sempre s'ha mostrat mes reservat.

jo intento no fer aixo, vull que les eves filles em coneguin, a la thao sempre l'he portat amb mi, i m'he mostrat com soc. de vegades pot no semblar correctes pq sent converses de les meves amigues i veu que de vegades m'enfado com si fos una nena, pero despres demano perdo o el que convingui, jo penso que aixo no es dolent, pq crea una relacio mes propera de la meva filla cap a els adults en general.
Vi
Visitant

EntradaAutor: Visitant » dc. feb. 20, 2008 3:23 pm

donç jo tinc molt clar que sóc madura, que estic molt capacitada per ser mare i que ho estic fent bé. Però, també em sento molt mes a prop dels nens que dels adults.
Sobretot quan estic, com diu la Marta, amb adults de la meva edat. Bé amb adultes. Amb els homes no em sento tan rara.
No em passo el dia pensant què menjar, ni explicant què complicada és la meva vida com a mare, mestressa de casa, dona treballadora, no m'agrada tenir converses de dones i mirar els fills com juguen sols.
Jo m'estimo més anar al terra i cridar amb els nens o saltar al llit elàstic que no quedarme marujeant.
No puc.
Així que si alguna d'aquelles marujes que m'envolten pensa que soc una inmadura que ho pensi.
Com també heu dit per aquí penso que tinc una cosa que molta gent no té. La inocència ja la vaig predre fa temps, però encara em queda molta d'aquella il.lusió infantil. I així puc gaudir de la meva filla en plans diferents.
Avatar de l’usuari
mamarnau_tgn
:: girafa
:: girafa
Entrades: 2220
Membre des de: dc. des. 26, 2007 10:13 pm
Ubicació: baix camp

EntradaAutor: mamarnau_tgn » dc. feb. 20, 2008 8:43 pm

jo la veritat és que no m'ho plantejo gaire... digueu-me poc reflexiva, però...mira, no sé
la veritat és que sempre he sigut més aviat convencional, és a dir, he actuat segons s'esperava de mi... i potser si que això es "equiparable" a ser madur
jo tb he viscut la mort d'éssers estimats de ben aprop i això fa madurar ràpid i molt. Des dels 23 anys no tinc pare.
(i la meva àvia materna va morir d'alzheimer, mireiafor... és MOLT dur veure com les persones que han tingut cura de tu es deterioren i la seva personalitat va canviant...)
i amb el meu nen intento ser com jo sóc: hi hqa estones per jugar i tb estones per fer el que cal fer... i d'aquesta manera, una mica d'aqui, una mica d'allà, anar fent

no se si he ajudat a ningú, però és la meva modesta opinió...
ImatgeImatge Imatge
lauba
:: tortuga
:: tortuga
Entrades: 333
Membre des de: ds. març 24, 2007 1:38 pm

EntradaAutor: lauba » dc. feb. 20, 2008 8:54 pm

YO TAMBIEN PERDI A MI MADRE CUANDO TENIA 23 AÑOS.ES DURISIMO,Y CREO QUE ES UNA DE LAS COSAS QUE ME HAN HECHO MADURAR ANTES DE TIEMPO,AUNQUE YO SIEMPRE HE SDO BASTANTE MADURA PARA MI EDAD,Y CON CARACTER.
SOBRE LA MANERA DE CRIAR A MIS HIJOS,SER MADRE VAYA,PUES YO CREO QUE LO HAGO LO MEJOR QUE PUEDO,AUNQUE A VECES PARECE QUE SE PIERDE UN POCO LA PACIENCIA....PERO SIEMPRE VUELVE JE JE¡¡¡

Torna a “De tot una mica”

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 2 visitants

Membre de l'AMIC Control OJD Nielsen Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET

Actualitat ::