DILEMA: FEINA O EMBARÀS

[karkinyoli]

Hola noies, estic feta un embolic i necessito opinions per contrastar. Resulta que a la feina m'acaben d'ascendir sense que jo ho demanés i no sé si m'han fet un favor o una p*tada, perquè la nostra intenció era començar la "recerca del petit", tan bon punt estigués recuperada de l'operació de matriu que m'han hagut de fer. (d'aquí 3-4 mesos)
Però ara no sé què fer, perquè aquest ascens, que en principi sembla una cosa bona (començant per l'augment del sou), farà que m'hagi d'implicar més a nivell laboral, hauré d'anar a fer cursos fora de la meva ciutat durant nou mesos 2 dies a la setmana, i per tant dormir fora de casa (però tampoc sé quan m'hi faran anar), i m'han encarregat un feina concreta que fliparé de les hores que em tocarà pringar.
A nivell professional em fa il·lusió tot això. No deixa de ser un reconeixement a la feina que he fet fins ara, i treballaré amb bona gent. A més, la formació sempre és bona i aquesta em permetrà treure'm un títol que em servirà per sempre, treballi on treballi.
Però la qüestió és que si no hagués estat per la meva feina, ja faria temps que ens haguéssim posat a buscar un crio. Primer ho vam posposar perquè jo feia 120 km cada dia per anar a treballar. Després perquè m'han hagut d'operar i ara que treballo al costat de casa va i em pugen de categoria, amb tot el que això implica.
Què voleu que us digui: em sento pressionada i no sé si tornar-ho a posposar. El meu home diu que no, que ell vol ser pare ja i que sempre hi haurà algun motiu per anar allargant la cosa. Diu que no pensa condicionar els nostres plans a la comoditat de la meva empresa i sé que té raó.
Però que ningú s'enganyi: ningú més que jo té ganes de tenir un fill i més després d'haver passat per l'operació de matriu. Però sóc una persona molt nerviosa i veig que potser seran moltes coses de cop. M'agradaria tenir la tranquil·litat de que ja domino la feina nova i que ja m'he tret el títol dels nassos i no he d'estar patint per exàmens, ni viatjant cada setmana amb panxolina.
Ell em va dir que no era el moment de plantejar-s'ho, perquè el metge encara no ens ha donat el vist-i-plau per "embarassar-nos", i que ja en parlarem més endavant.
A vegades penso que m'encantaria poder deixar la feina per un temps, i dedicar-me a tenir fills, criar-los disfrutar-los. Però resulta que jo sóc la que guanya més diners a casa, i no m'ho puc permetre. Quina condemna!

[karkinyoli]

Merci Coral. El tema està en què no puc renunciar a l'ascens, per la qual cosa ni m'ho he plantejat. Suposo que tot és qüestió d'organització, però és que sempre he pensat que quan estigués embarassada volia que fos un periode tranquil, de bonança, sense alts i baixos ni nervis. No sé. És que jo sóc molt i molt nerviosa, i no et dic res quan hi ha examens pel mig! I penso que no pot ser bo de cap manera per un petit.....

[cuqueta]

karkinyoli reina jo crec que la coral té raó, mira-ho pel cantó positiu, confien amb tu, n'estan contents, deixa passar el temps, si encara us heu d'esperar 4 mesos a posar-vos-hi potser ho veus tot més clar i ja tens la feina nova més per la mà, i mira si has d'estudiar estant embarassada doncs ho pots fer penso que sense cap problema, a la meva feina més d'una companya ha acabat i llegit la Tesi Doctoral estant embarassada (i amb un bon panxot!!), jo no posposaria de moment res, temps al temps i si d'aquí 4 mesos encara ho veus tan complicat doncs parla-ho amb la teva parella pero de moment crec que has d'estar contenta per la feina!!!

[SIP]

Karkinyoli nina, jo de tu tiraria endavant amb la vostra ilusió. Encara us queden un mesos per posar-vos per feina, dsprés entre q t'hi quedes i no, passen uns altres mesos i dsprés 9 mesos d'embaràs, així q ja farà més d'1 any!!!!! No sé, jo m'ho he pensat tantes vegades de posposar-ho per coses q he arribat a la conclusió q si no ho fas quan ho vols fer i vas mirant tots els factors no ho faries mai més.
La meva germana té un alt càrrec en una empresa i té 2 fills (nena 3 anys i el nen 2 anys) bastant seguidets i ho porta bé, tu tb podràs.
Et dono el meu suport per seguir endavant amb la vostra ilusió.

[Pepeta]

Nosaltres vam posposar l'embaràs també per temes de feina. En el meu cas era per horaris, abans treballava a Barcelona i estava tot el dia fora de casa (marxant a les 7 del matí i arribant a les 8 del vespre).

Vaig trigar una mica a trobar una feina al costat de casa i ara estic molt contenta perquè puc anar-hi caminant i a sobre tinc millor horari (divendres tarda lliures, horari intensiu a l'estiu, ....). En començar a la nova feina vam esperar 1 anyet per veure com anava la cosa i llavors vam posar-nos a buscar. Per sort ens hi vam quedar a la 1a.

Jo estic contenta amb la decisió, perquè amb les cirscumstàncies anteriors la meva feina era totalment incompatible a tenir un fill.

No sóc partidaria de deixar de banda la vida personal per la feina, però a vegades la feina també t'ajuda a tenir una millor qualitat de vida i cal valorar-ho tot.

En el teu cas em sembla encertat esperar uns mesets per adaptar-te a la nova situació. Però vosaltres sou qui decidiu i qui poseu les vostres prioritats.

Un petó.

[creueta]

carquinyoli, si tu mateixa tens la solució, com t'han dit per aquí: trigaràs uns mesets a posar-t'hi; un cop t'hi posis, no saps quant trigaràs a quedar-t'hi (tant de bo sigui poc, però no ho pots saber!), i l'embaràs dura molt mesos, i si en tens un de bo, no tens per què haver d'afluixar MOLT el ritme...

així que tira endavant amb la feina, disfruta del present, i ja et preocuparàs més endavant pel que passarà... el futur és incert!

per cert, enhorabona per l'ascens, guapa!!!

[Piruet]

El meu home diu que no, que ell vol ser pare ja i que sempre hi haurà algun motiu per anar allargant la cosa.

Ell em va dir que no era el moment de plantejar-s'ho, perquè el metge encara no ens ha donat el vist-i-plau per "embarassar-nos", i que ja en parlarem més endavant.

CREC QUE EL TEU MARIT TÉ TOTA LA RAÓ.

COM JA T'HAN DIT LES NENES, ENTRE QUE ET DONEN PERMÍS PER EMBARASSAR-TE, ET QUEDES, I L'EMBARÀS..... PASSA 1 ANY O MÉS. O SIGUI QUE, COM TB DIU LA CREUETA, DISFRUTA DEL PRESENT !!

FELICITATS PER L'ASCENS !!!

I RECORDA: QUAN ARRIBIS AL PONT, EL CREUES !!

[karkinyoli]

Ostres noies, valoro molt que em digueu sincerament el que penseu, de veritat. Sabia que m'ajudaríeu!!!!!!!!!
D'entrada teniu raó i faré el que pensa el karkinyolu, que fins que no tingui l'alta mèdica, és asurd plantejar-s'ho. Però és que en tot el que faig sempre intento anticipar-me a tot i inconscienment faig plans a llarg termini sense comptar amb què a vegades les coses canvien quan menys t'ho esperes i ja t'han fotut els plans enlaire. No ho puc evitar!
També té molt a veure que ahir vaig parlar amb companyes de feina que ja estan fent el curs de formació i les que tenen nens ho estan passant fatal perquè és molt dur de contingut, moltes hores fora de casa, molts mesos, hores d'estudi...D'alguna manera jo pensava i penso que tant de bo me'l facin fer ben aviat i així me n'oblido! I el faig ara que no tinc nens ni panxa. La pena és que no depèn de mi...Però és clar no puc esperar eternament......!
Sabeu què penso, que tot això tb és fruit de l'educació que he rebut. Perquè ma mare va plegar de treballar per criar , i sempre he tingut aquesta ideal de ser mare a temps complet. Ideal que jo no podré portar mai a la pràctica, perquè seria impossible viure amb un sou...I per altra banda, em faria ràbia renunciar a una carrera professional per a la que m'ho he estat currant tants anys! Ai nenes, haurem de mirar de fer equilibris com sigui, per poder fer-ho seguir tot!

Moltes gràcies pels vostres consells i opinions!

[socpetitona]

Karkinyoli, jo també soc de fer molts plans i organitzar el futur, i quan alguna cosa no surt com jo vull... aaaaaaahhh!

Però et diré... no val la pena que et mengis el cap ara dona! Imagina't (espero que no) que tardis tant com jo a aconseguir-ho (que encara no ho he aconseguit) i porto 17 o 18 mesos! Ja tindràs el curs fet i refet i dominaràs la feina nova!
Amb això, evidentment, no vull dir que hagis de tardar tant, només vull dir que ara preocupar-te per coses que NO depenen de tu, no val la pena fer-ho!

Disfruta i celebra al màxim l'ascens, segur que te'l mereixes!! i no pensis en el més enllà. I mira, si algun dia tens un bebe i no pots amb tot... doncs ho dius a la feina, o alguns dies que el teu marit fagi de mare i pare a la vegada!

Molts ànims bonica, i MOLTES FELICITATS per l'ascens!

[Elidé]

Et dic el mateix que la Socpetitona: no et torturis pensant en el futur perquè a fi de comptes no saps com serà... A mi l'any passat em van oferir assumir la direcció de l'ONG on treballo i no vaig dir que no en paraules, però la meva actitud va deixar clar que no en tenia massa ganes... Volia ser mare i allò no casava amb els meus plans. Un any més tard, encara no hem tingut fills i no sabem si els podrem tenir (ni tan sols amb reproducció assistida) perquè jo tinc SOPQ i el meu marit azoospèrmia...

[Irina]

Hola Karkinyoli!

VIU EL PRESENT!

es millor i mes facil!

[txurumbelis]

Karkinyoli,

Em sento molt identificada amb tu perquè m'ha passat una cosa semblant. T'explico: El febrer passat, el del 2007, vaig tenir un avort diferit de 10 setmanes i mitja, just quan vaig acabar d'escriure la tesi doctoral i estant a l'atur. Em van fer un contracte a la universitat de 6 mesos però el meu futur més enllà d'aquests sis mesos era incert.

Amb l'avortament vàrem haver d'esperar tres mesos per tornar a intentar-ho però al maig ens hi vam tornar a quedar i avui ja tenim en Guim als nostres braços. Bé, jo pensava que quan nasqués en Guim estaria a l'atur tranquil·lament i podria disfrutar plenament d'ell i després ja m'espavilaria a buscar feina. Però tot va anar diferent a com havia pensat.

Al Juny vaig llegir la tesi doctoral embarassada d'un mes, amb tots els nervis que això comporta i al juliol vaig coordinar un curs i un congrés internacional, amb tots els nervis que això també comporta, més dormir poc més viatges amunt i avall. El Juliol i Agost vaig viatjar a l'estranger i al novembre també he presentat una ponència a Anglaterra a un congrés, i tot això estant embarassada, i en Guim ha sortit "estupendu"! Per afegir més llenya al foc, aquest estiu em van proposar una feina molt bona, amb molt bon sou, però que requeria ser la responsable d'un centre i desplaçar-se uns 70 km anar i 70 km tornar des del meu lloc de residència fins al lloc de treball. Afortunadament, hi he hagut d'anar dos o tres vegades la setmana i no cada dia.

Ara puc disfrutar de la baixa per maternitat de les 16 setmanes i em fa molt pal pensar en tornar al treball i haver de viatjar per Europa sense el meu fillet, i haver de fer aquests 140 km tres dies la setmana, però penso que aquesta feina és un pas i, mentrestant, també vaig mirant ofertes que m'emplenin més a prop de casa, però no tinc clar voler canviar de feina, perquè el projecte pel qual ara treballo m'agrada molt.

Bé, tota aquesta crònica era per explicar-te la meva situació, per si et pot servir d'alguna cosa. No sé, l'avui és nostra el demà encara no.

Ànims i endavant!

[karkinyoli]

Txurumbelis, m'ha alleujat molt llegir la teva experiència. Perquè si amb aquest "trote" has pogut, jo també podré!
Com que no he estat mai embarassada, em dóna la sensació que quan passi no podré continuar amb la meva vida, que a vegades pot ser estressant. Em fa por que la criatura pateixi per culpa meva, per no donar-li un entorn tranquil.
Suposo que l'important és cuidar-se una mica més i no fer el burro, no?
Merci guapes, sou uns solets, totes!

[txurumbelis]

Karkinyoli,

Me'n alegro molt que la meva experiència t'hagi servit, d'això es tracte, que ens poguem ajudar ;))) En haver tingut l'avortament, els tres primers mesos vaig patir una mica, però vaig pensar que treballaria el que em tocava treballar però quan arribés a casa, em mimaria i em deixaria mimar com mai. També vaig pensar que si l'embaràs anava endavant amb tots els nervis que vaig passar, volia dir que aquella criatura tenia moltes ganes de viure, i aquests pensaments em van ajudar.

Bé, també em va ajudar la meva pròpia experiència: jo vaig néixer en unes circumstàncies molt dures pels meus pares. Tinc un germà de 37 anys i jo en tinc 29, entre nosaltres dos hi havia un altre germà que es va morir d'accident en un riu amb quatre anys. Jo vaig néixer un any i mig després, així que et pots imaginar quin embaràs va tenir ma mare, alegre i trist al mateix temps. Ella sempre m'ho diu que es fa creus de com he sortit tan espavilada, perquè quan em va tenir ella estava molt molt molt trista per la mort del meu germà i que jo vaig ser una alegria molt gran. Bé, doncs pensar que ma mare, amb l'estrès emocional i físic que portava -perquè també havia de cuidar de la seva sogra que estava malalta-, va poder tirar endavant, em va donar forces per saber que l'embaràs aniria bé, tot i que hi ha hagut moments de tot, i en Guim ha sortit molt tranquil.

Ala! a posar-s'hi quan es pugui, que la vida és això, caminar i trepitjar ferm amb nervis i sense! Endavant! un petó guapa!