Les que hem patit un abort i ho volem tornar a intentar!
- kitiara
- :: dragona

- Entrades: 4192
- Membre des de: ds. jul. 23, 2005 9:19 am
- Ubicació: Viladecans
- Contacta:
Lo siento Sansa, y tranquila. Si has de llorar; llora, y si has de chillar; chilla. El tiempo es sabio y te recompensará el tiempo de sufrimiento con una alegria.
http://www.flickr.com/photos/kipe/
http://www.kitpe.com
http://mestmanualidades.blogspot.com
http://www.kitpe.com
http://mestmanualidades.blogspot.com
f
laucob l’ha editat per darrera vegada el dia: dc. març 05, 2025 9:47 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
laucob ha escrit:Crispina ha escrit:Mira com estarem que al final esperarem 2 warrys! Tenim por perque a principis de juny marxem i basta que em quedi i amb el viatge pasi una altre vegada... ara, es dur haver de fer servir condons quan estas desitjant un embaraç!
A veure si al juny tornem sent 3!![]()
I tu guapa, com et trobes??
jo hem trovo be morta de por pero be, amb el temps va marxant les pos illuites pel petit que portes dintre.
anims bonica jo desde que vaig perdre el meu nen ha passat un any que no ens hem quedat. bueno com ja sabras vam decidir casar-nos despres de perdre el bebe i mira jugant jugant el nen o nena a vingut.
Tenim l'ilusió i el meu marit diu que esta preparant la tropa i afinant punteria pero, ja veurem..
M'alegro que et trobis millor! ja veuras com ara si que et va be

f
laucob l’ha editat per darrera vegada el dia: dc. març 05, 2025 9:57 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
Hola a totes !!! Jo vaig perdre al meu nen ara fa 15 dies, estaba de 16 setmanes i ha sigut i és la pitjor experiència de la meva vida, encara estic que em sembla tot un somni.... Només tinc ganes de que passin els dies i les setmanes mooooolt depressa, em sap greu pel meu marit i la familia pq em veuen malament i pateixen però no puc fer més....espero que aviat m´arrivi la ilusió de tornar-ho a intentar, però ara només de pensar-ho em fa una por...
Gracies per llegir-me
Gracies per llegir-me
- Castanyeta
- :: girafa

- Entrades: 2680
- Membre des de: dl. oct. 15, 2007 9:12 pm
- Ubicació: Barcelona
Monimar, una abraçda! Has de procurar girar full. Ara el tràngol físic ja està passat... l'emocional trigarà una mica més, però també et passarà: tornaran les ganes de tornar a buscar i al principi tindràs molta por que no vagi bé (jo estic cagaaaada), però hem de ser fortes i confiar que la següent serà la bona.
Mentrestant, som moltes aquí que hem passat per això, compta amb tot el nostre suport! Explica'ns el que no goses dir en el teu entorn 'real', buida el pap i el que faci falta...
Petons!
Mentrestant, som moltes aquí que hem passat per això, compta amb tot el nostre suport! Explica'ns el que no goses dir en el teu entorn 'real', buida el pap i el que faci falta...
Petons!
+ + 2.11.2007 · 4.6.2008 · Joana, 26.5.2011 · 17.3.2012 + +
. 
. 
Monimar, wapa, tot té el seu procés i tu mateixa veuràs com poc a poc recuperes la confiança i les ganes de tornar-ho a provar.
Costa d'entendre que la vida de vegades ens porti a passar trànguls com aquest.
Ho sento moltíssim! Recupera't aviat... aquí estem per escoltar-te sempre que ho necessitis.
Costa d'entendre que la vida de vegades ens porti a passar trànguls com aquest.
Ho sento moltíssim! Recupera't aviat... aquí estem per escoltar-te sempre que ho necessitis.
Ho sento molt Monimar!!!
Fa temps vaig llegir a un llibre que els dols per un abort són els dols més incompresos que hi ha, i en els que la persona que el pateix es sent més sola i incompersa. I em vaig donar compte quan em va passar a mi. Abans de quedar-me embaraçada li havia passat a gent que coneixia i et penses que es dur, però no és ni de lluny el que realment passes!! Pots tenir tot el suport que vulguis (i s'agraeix molt), però et continues sentint sola.
Aquí al fòrum és potser al lloc que et sents més compresa (quan em va passar a mi només us llegia, encara no m'havia regisitrat), però em vau ajudar moltíssim!! sobretot el veure que noies que els havia passat, es tornaven a quedar embaraçades i recuperaven la il.lusió.
Jo vaig tenir l'abort el 15 de febrer, i el dolor va ser insuportable i ara ja torno a estar a tope, amb molta il.lusió i forces per tornar-ho a intentar!
Us desitjo molta, molta sort a totes les que heu passat per aquí!! i que aviat totes puguem gaudir dels nostres peques!!

Fa temps vaig llegir a un llibre que els dols per un abort són els dols més incompresos que hi ha, i en els que la persona que el pateix es sent més sola i incompersa. I em vaig donar compte quan em va passar a mi. Abans de quedar-me embaraçada li havia passat a gent que coneixia i et penses que es dur, però no és ni de lluny el que realment passes!! Pots tenir tot el suport que vulguis (i s'agraeix molt), però et continues sentint sola.
Aquí al fòrum és potser al lloc que et sents més compresa (quan em va passar a mi només us llegia, encara no m'havia regisitrat), però em vau ajudar moltíssim!! sobretot el veure que noies que els havia passat, es tornaven a quedar embaraçades i recuperaven la il.lusió.
Jo vaig tenir l'abort el 15 de febrer, i el dolor va ser insuportable i ara ja torno a estar a tope, amb molta il.lusió i forces per tornar-ho a intentar!
Us desitjo molta, molta sort a totes les que heu passat per aquí!! i que aviat totes puguem gaudir dels nostres peques!!

Noies us envio molt i molt ànims a les que heu passat per aquest trangol... el qual també vaig passar jo al desembre de l'any passat i no ho desitjo a ningú!!!!
Però penseu que quan el cos estigui a punt tot tornarà a ser possible i que aquesta vegada segur que surt bé!!!
Jo ara m'he tornat a quedar embarassada, encara estic de molt poquet, i tot i que amb la meva parella no ens volem fer moltes il·lusions jo estic segura que tot sortirà bé i que al desembre que ve serem 3 casa!!!
Crec que el més important és no obsessionar-se amb el tema i deixar que les coses flueixin per si soles...
Fins aviat!!!
Però penseu que quan el cos estigui a punt tot tornarà a ser possible i que aquesta vegada segur que surt bé!!!
Jo ara m'he tornat a quedar embarassada, encara estic de molt poquet, i tot i que amb la meva parella no ens volem fer moltes il·lusions jo estic segura que tot sortirà bé i que al desembre que ve serem 3 casa!!!
Crec que el més important és no obsessionar-se amb el tema i deixar que les coses flueixin per si soles...
Fins aviat!!!
Quina alegria Sansa!
Doncs ara paciència.
Jo els primers dies, i fins i tot setmanes, només pensava en tornar-m'hi a quedar, que s'esborraria tot lo dolent amb un nou embaràs.
Ara tot just acabo de passar la segona regla, però ja no tinc pressa.
Dimecres vaig anar al dentista i m'ha donat un seguit de visites per arreglar una mica la dentadura, i per dins pensava, noooooo, m'heu de donar hora per la propera setmana com a molt, en canvi no vaig dir res, vaig pensar que no puc fer que tot el que passa giri al voltant de l'embaràs. Quan vulgui venir ja vindrà.
Vinga noies, sou les millors!!!!
Doncs ara paciència.
Jo els primers dies, i fins i tot setmanes, només pensava en tornar-m'hi a quedar, que s'esborraria tot lo dolent amb un nou embaràs.
Ara tot just acabo de passar la segona regla, però ja no tinc pressa.
Dimecres vaig anar al dentista i m'ha donat un seguit de visites per arreglar una mica la dentadura, i per dins pensava, noooooo, m'heu de donar hora per la propera setmana com a molt, en canvi no vaig dir res, vaig pensar que no puc fer que tot el que passa giri al voltant de l'embaràs. Quan vulgui venir ja vindrà.
Vinga noies, sou les millors!!!!
Hola maques!! Us explicaré la meva "experiència" sobre l'avortament que vaig tenir a les 7 setmanes d'embaràs.
Diuen que les "primerizas" no saben quan estan embarassades fins que no arriben els retards de la regla, però jo uns dies abans li deia al meu nuvi que hi havia alguna cosa, encara així amb molts nervis em vaig fer la prova el primer dia de retard per a no fer-me il·lusions. I si, confirmat que estava embarassada!! No m'ho podia creure, al mes de començar a buscar-lo i ja estava aquí!!! Així que vaig demanar hora amb la meva ginecòloga que estava de vacances i no em van donar visita fins al 28 de Març. Tot perfecte en l'eco... de gairebé 7 setmanes. Però qui m'anava a dir que el dia 30, tan sol 2 dies després començaria la desgràcia. Vaig començar a tenir una mica de pèrdua a la tarda així que vaig anar corrent a urgències, em van dir que tenia una amenaça d'avortament i que fes repòs absolut. Quan vaig tornar a casa, vaig sopar i em vaig ficar al llit, però vaig passar una nit dolentíssima amb dolors insuportables i ja vaig començar a sagnar fins al punt que cada mitja hora havia de canviar-me la compressa, així que a les 6 del matí vam tornar a urgències. Em van dir que havia un petit hematoma, vam escoltar els batecs del bebé i ens va donar esperances al veure que estava tot genial. La ginecòloga em va afirmar convençuda que sortiria bé, que fes repòs perquè l'hematoma desaparegués i ja està. Més esperances encara.... Aquella tarda ja em volia morir perquè els dolors anaven a més, però a l'endemà, una de les vegades que vaig anar al bany vaig expulsar com una espècie de coàgul i vaig pensar que era la fi... De totes maneres vaig decidir que era millor esperar a veure com anaven les pròximes hores, i a l'endemà ja vam tornar a urgències i em van dir que ja no quedava res, que ni tan sols calia un legrat perquè ja estava tot buit.
Déu... que sola em vaig sentir, perquè no van deixar entrar a la meva parella, no podia deixar de plorar, fins la infermera va sortir plorant. Uns dies després estava millor anímicament, però ara que han passat 27 dies estic desmoralitzada... Avui m'ha vingut la regla i m'he posat a plorar pensant que si no hagués perdut al meu bebé estaria aquí, tan feliç com estava, pensant només en el futur... Però després he pensat "Ja està, no es pot fer res, així que ara estic més a prop per tornar a quedar-me embarassada". Ningú de la gent que està al meu voltant, pot saber com em sento ni el que és estar així. No em sento culpable del que ha passat, ja que no vaig fer altra cosa en 3 dies que estar al llit. Jo vaig complir al 100% però el meu bebé no va poder aguantar-ho. Havia de passar, va passar i jo ho he de superar.
El 31 de Maig em caso, així que quan passi les noces, tornarem a intentar-ho. Sento el rotllo que us he soltat, però és una forma de treure el que duc dintre. Totes ho aconseguirem això és segur!!
Diuen que les "primerizas" no saben quan estan embarassades fins que no arriben els retards de la regla, però jo uns dies abans li deia al meu nuvi que hi havia alguna cosa, encara així amb molts nervis em vaig fer la prova el primer dia de retard per a no fer-me il·lusions. I si, confirmat que estava embarassada!! No m'ho podia creure, al mes de començar a buscar-lo i ja estava aquí!!! Així que vaig demanar hora amb la meva ginecòloga que estava de vacances i no em van donar visita fins al 28 de Març. Tot perfecte en l'eco... de gairebé 7 setmanes. Però qui m'anava a dir que el dia 30, tan sol 2 dies després començaria la desgràcia. Vaig començar a tenir una mica de pèrdua a la tarda així que vaig anar corrent a urgències, em van dir que tenia una amenaça d'avortament i que fes repòs absolut. Quan vaig tornar a casa, vaig sopar i em vaig ficar al llit, però vaig passar una nit dolentíssima amb dolors insuportables i ja vaig començar a sagnar fins al punt que cada mitja hora havia de canviar-me la compressa, així que a les 6 del matí vam tornar a urgències. Em van dir que havia un petit hematoma, vam escoltar els batecs del bebé i ens va donar esperances al veure que estava tot genial. La ginecòloga em va afirmar convençuda que sortiria bé, que fes repòs perquè l'hematoma desaparegués i ja està. Més esperances encara.... Aquella tarda ja em volia morir perquè els dolors anaven a més, però a l'endemà, una de les vegades que vaig anar al bany vaig expulsar com una espècie de coàgul i vaig pensar que era la fi... De totes maneres vaig decidir que era millor esperar a veure com anaven les pròximes hores, i a l'endemà ja vam tornar a urgències i em van dir que ja no quedava res, que ni tan sols calia un legrat perquè ja estava tot buit.
Déu... que sola em vaig sentir, perquè no van deixar entrar a la meva parella, no podia deixar de plorar, fins la infermera va sortir plorant. Uns dies després estava millor anímicament, però ara que han passat 27 dies estic desmoralitzada... Avui m'ha vingut la regla i m'he posat a plorar pensant que si no hagués perdut al meu bebé estaria aquí, tan feliç com estava, pensant només en el futur... Però després he pensat "Ja està, no es pot fer res, així que ara estic més a prop per tornar a quedar-me embarassada". Ningú de la gent que està al meu voltant, pot saber com em sento ni el que és estar així. No em sento culpable del que ha passat, ja que no vaig fer altra cosa en 3 dies que estar al llit. Jo vaig complir al 100% però el meu bebé no va poder aguantar-ho. Havia de passar, va passar i jo ho he de superar.
El 31 de Maig em caso, així que quan passi les noces, tornarem a intentar-ho. Sento el rotllo que us he soltat, però és una forma de treure el que duc dintre. Totes ho aconseguirem això és segur!!
nika i totes les altres, que dur el que esteu passant!!! monimar, 16 setmanes, noia, que terrible!!!
us acompanyem des d'aquí amb el dolor, tot just avui que sabem que la coral, una altra amiga del socpetit, també ha de passar per això...
com que sé per experiència que les paraules no consolen, només us desitjo que el temps us passi prou ràpid per no patir, però prou lent per curar-vos la ferida, i que us il·lusioneu per altres projectes, millor si ara per ara no tenen res a veure amb embarassos... és un bon antídot antidolor!
i sobretot, el que dic sempre! no vulgueu córrer!!! només vosaltres sabeu el dolor que sentiu, i ni vosaltres mateixes podeu saber quant trigarà a marxar!!! així que poc a poc, llepeu-vos les ferides i aneu aixecant cap...
l'únic consol? veure com totes nosaltres hem fet ben bé aquest procés, i moltes ja tornem a estar embarassades, i després de la por inicial que et torni a passar, quan superes la setmana clau tornes a respirar una mica alleugerida, i t'ho tornes a creure, i confies de nou, i quan sents la teva criatura a la panxa, com ara, penses: "t'estimaré tant, t'estimaré tot, i encara més després del llarg camí que hem hagut de recórrer per arribar fins aquí!!!"
un petonet i molts ànims a totes, guapes!!!
deixeu que els dies us curin!!!
us acompanyem des d'aquí amb el dolor, tot just avui que sabem que la coral, una altra amiga del socpetit, també ha de passar per això...
com que sé per experiència que les paraules no consolen, només us desitjo que el temps us passi prou ràpid per no patir, però prou lent per curar-vos la ferida, i que us il·lusioneu per altres projectes, millor si ara per ara no tenen res a veure amb embarassos... és un bon antídot antidolor!
i sobretot, el que dic sempre! no vulgueu córrer!!! només vosaltres sabeu el dolor que sentiu, i ni vosaltres mateixes podeu saber quant trigarà a marxar!!! així que poc a poc, llepeu-vos les ferides i aneu aixecant cap...
l'únic consol? veure com totes nosaltres hem fet ben bé aquest procés, i moltes ja tornem a estar embarassades, i després de la por inicial que et torni a passar, quan superes la setmana clau tornes a respirar una mica alleugerida, i t'ho tornes a creure, i confies de nou, i quan sents la teva criatura a la panxa, com ara, penses: "t'estimaré tant, t'estimaré tot, i encara més després del llarg camí que hem hagut de recórrer per arribar fins aquí!!!"
un petonet i molts ànims a totes, guapes!!!
deixeu que els dies us curin!!!Hola a totes,
Fa 8 dies que van fer un legrado....estava d'11 setmanes, i quan vam anar a fer la eco, ens van dir que l'embrió no tenia vida....als dos dies em feien el "legrado".
Fa més de tres anys que busquem un embaraç, tinc 36 anys i la veritat és que ja creiem que no em podia quedar embarassada. La veritat és que el dia que ens van dir que ho estavem, va ser el dia més feliç de la meva vida.
Ara, abans de començar de nou, m'he d'operar de miomes, que es veu que amb les hormones han crescut molt. De manera que a més d'esperar la cuarentena, haurem de passar de nou pel quirófan i esperar de 6 a 8 mesos per tornar-hi. Crec que aixó és el que pitjor porto.
Em trobo molt fluixa físicament, he estat un mes de repós absolut per que a la setmana 7 vaig tenir pèrdues. psicológicament estic destrossada. mai havia pensat que això seria tant dur. I a sobre he tingut una infecció d'orina, amb uns dolors fortíssims.
El cas és que estic molt trista, i encara que el meu marit ha estat amb mi tota la setmana anterior, ara el veig tan bé, i em dona la sensació que jo no podré sortir d'aquest pou.
Llegir les vostres experiències m'ajuda, per que veig que no soc un cas únic, i que totes ho estem visquent de manera semblant.
Em sap greu escriure això tant trist, però necessito dir-ho.
Moltes gràcies a totes, espero que aviat tinguem el bebe que ens mereixem, sens dubte.
Un peto i fins aviat
Lluna
Fa 8 dies que van fer un legrado....estava d'11 setmanes, i quan vam anar a fer la eco, ens van dir que l'embrió no tenia vida....als dos dies em feien el "legrado".
Fa més de tres anys que busquem un embaraç, tinc 36 anys i la veritat és que ja creiem que no em podia quedar embarassada. La veritat és que el dia que ens van dir que ho estavem, va ser el dia més feliç de la meva vida.
Ara, abans de començar de nou, m'he d'operar de miomes, que es veu que amb les hormones han crescut molt. De manera que a més d'esperar la cuarentena, haurem de passar de nou pel quirófan i esperar de 6 a 8 mesos per tornar-hi. Crec que aixó és el que pitjor porto.
Em trobo molt fluixa físicament, he estat un mes de repós absolut per que a la setmana 7 vaig tenir pèrdues. psicológicament estic destrossada. mai havia pensat que això seria tant dur. I a sobre he tingut una infecció d'orina, amb uns dolors fortíssims.
El cas és que estic molt trista, i encara que el meu marit ha estat amb mi tota la setmana anterior, ara el veig tan bé, i em dona la sensació que jo no podré sortir d'aquest pou.
Llegir les vostres experiències m'ajuda, per que veig que no soc un cas únic, i que totes ho estem visquent de manera semblant.
Em sap greu escriure això tant trist, però necessito dir-ho.
Moltes gràcies a totes, espero que aviat tinguem el bebe que ens mereixem, sens dubte.
Un peto i fins aviat
Lluna

- Castanyeta
- :: girafa

- Entrades: 2680
- Membre des de: dl. oct. 15, 2007 9:12 pm
- Ubicació: Barcelona
LLuna, aquesta sensació que no podràs sortir del pou l'hem tinguda totes les que hem passat per això!! I més si l'historial és de recerca de llarg recorregut i de pèrdua després d'unes setmanes. Ja sé que el que et digui no mitigarà el teu desconsol, pq la banda racional avança per un camí diferent de l'emocional, però si has escrit aquí suposo que és per rebre respostes i comentaris...
El que expliques és molt dur, però te'n sortiràs. Costa molt creure-s'ho, però t'ho has de creure. Malgrat que no hagi anat bé, que t'hagis quedat embarassada una vegada demostra que pots quedar-t'hi. I ara els metges han localitzat els problemes i aviat els resoldran amb una intervenció quirúrgica; i un cop solucionats, potser amb una mica d'estimulació de l'ovulació, aconseguiràs el que vols. Entenc que l'espera se't fa eterna i que ara la perspectiva d'haver d'esperar tot plegat més de mig any se't faci una muntanya. Però, hi insisteixo, has de creure que no és impossible. I per l'edat no pateixis, que encara tens temps de marge!
Als homes els costa molt posar-se a la pell de les seves parelles quan passen aquestes coses. I de vegades no volem fer-los partícips de com ens sentim per no fer-los patir, i amb la família igual. Però busca algú a qui li puguis transmetre aquesta angoixa. Les del socpetit som una part d'aquest algú; per això has escrit aquí. Ja saps que tens tot el nostre suport, però ets tu qui ha d'agafar-se als graons de ferro i començar a pujar l'escala.
Molts ànims i una forta abraçada!
El que expliques és molt dur, però te'n sortiràs. Costa molt creure-s'ho, però t'ho has de creure. Malgrat que no hagi anat bé, que t'hagis quedat embarassada una vegada demostra que pots quedar-t'hi. I ara els metges han localitzat els problemes i aviat els resoldran amb una intervenció quirúrgica; i un cop solucionats, potser amb una mica d'estimulació de l'ovulació, aconseguiràs el que vols. Entenc que l'espera se't fa eterna i que ara la perspectiva d'haver d'esperar tot plegat més de mig any se't faci una muntanya. Però, hi insisteixo, has de creure que no és impossible. I per l'edat no pateixis, que encara tens temps de marge!
Als homes els costa molt posar-se a la pell de les seves parelles quan passen aquestes coses. I de vegades no volem fer-los partícips de com ens sentim per no fer-los patir, i amb la família igual. Però busca algú a qui li puguis transmetre aquesta angoixa. Les del socpetit som una part d'aquest algú; per això has escrit aquí. Ja saps que tens tot el nostre suport, però ets tu qui ha d'agafar-se als graons de ferro i començar a pujar l'escala.
Molts ànims i una forta abraçada!
+ + 2.11.2007 · 4.6.2008 · Joana, 26.5.2011 · 17.3.2012 + +
. 
. 
Hola Lluna!!! Totes hem passat per aquetes "proves" tans dures que ens marca la vida. És trist i doloròs, molt doloròs viure això. A part del fet que perdem els nostres fills, per mi el pitjor és la espera... Pensar quan tornaré a quedarme embarassada, si em tornarà a pasar... Jo vaig tenir la sort per dir-ho d'una manera, que al mes de buscar-lo em vaig quedar embarassada, tot així em fa por que després em costi.
De totes formes, jo pensava que hi havia un porcentatge molt petit de tenir un avort, però resulta que em va passar a mi i no paro de trobarme casos iguals. No sé si és perquè quan no et passa no t'anadones tant, però sé de molta gent que ha passat el mateix i ara tenen uns fills guapíssims.
Sento molt el que esteu passant, sobre tot tu, perquè és el que dius, el dolor físic marxa però el psicològic queda aquí, de totes maneres, veuràs que quan passis tot aquest mal trago, tornes a estar embarassada i tot anirà de coña, ja que en la majoria de casos els embarassos de després no tenen cap problema. Sé que dir-te que intentis no obsesionarte no et serveix de res, perque no em serveix ni a mi mateixa, però pensa que lo important és que tu et recuperis bé, que triguis més o menys temps, pero que estiguis al 100% recuperada per tornar a intentar-ho. A mi m'han dit que quan avortes, després és més fàcil quedar-te embarassada perquè ho tens tot net. És qüestió d'esperar i ser fortes, així el dia que ens diguis que tornes a estar embarassada seràs la més feliç del món i a la resta ens donaràs més esperances.
T'envio molts ànims i moltíssimes forces!!!!!!!! Saps que aquí ens tens per ajudar-te. Molts petons guapíssimaaaaaa!!!!!
De totes formes, jo pensava que hi havia un porcentatge molt petit de tenir un avort, però resulta que em va passar a mi i no paro de trobarme casos iguals. No sé si és perquè quan no et passa no t'anadones tant, però sé de molta gent que ha passat el mateix i ara tenen uns fills guapíssims.
Sento molt el que esteu passant, sobre tot tu, perquè és el que dius, el dolor físic marxa però el psicològic queda aquí, de totes maneres, veuràs que quan passis tot aquest mal trago, tornes a estar embarassada i tot anirà de coña, ja que en la majoria de casos els embarassos de després no tenen cap problema. Sé que dir-te que intentis no obsesionarte no et serveix de res, perque no em serveix ni a mi mateixa, però pensa que lo important és que tu et recuperis bé, que triguis més o menys temps, pero que estiguis al 100% recuperada per tornar a intentar-ho. A mi m'han dit que quan avortes, després és més fàcil quedar-te embarassada perquè ho tens tot net. És qüestió d'esperar i ser fortes, així el dia que ens diguis que tornes a estar embarassada seràs la més feliç del món i a la resta ens donaràs més esperances.
T'envio molts ànims i moltíssimes forces!!!!!!!! Saps que aquí ens tens per ajudar-te. Molts petons guapíssimaaaaaa!!!!!
Torna a “Quan les coses no van bé”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 9 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
![]() |
![]() |
![]() |
























