Rellotge biològic intermitent?

[BabyCix]

Hola noies!!!

Fa més o menys un any que sento dessitjos de ser mare de forma intermitent. M'explico....paso 2 mesos obsesionada mirant tot sobre bebes i convençent al meu marit de que es el moment ideal, pero al cap d'un altre mes ja no tinc aquest dessig i veig molt clar que no es el moment, que tenim moltes coses que gaudir junts abans de ser pares.
Això durant l'ultim any ha sigut totalment intermitent i clar el meu marit diu que el fare parar boig...i no m'estranya, fins i tot per mi mateixa es un cacau... L'any passat cap a la primavera estava convençuda que aquell estiu començariem a buscar, pero quan va arribar l'estiu em va agafar el cangueli!!! ara m'està passant igual...i no se que pensar...potser no soc prou madura per ser mare...o tinc massa pors...pero la qüestió es que quan estic segura perdo totas aquestes pors....

Això us ha passat a alguna de vosaltres???

Gràcies per escoltar-me!!!

[sol]

CUANTOS AÑOS TIENES?????????
A MI ME PASO ALGO PARECEDIDO, NUNCA VEIA EL MOMENTO DE SER MADRE,LOS AÑOS PASABAN Y YO CADA VEZ MENOS MADURA, CADA VEZ MAS LIBRE Y ENTREGADA A MI TRABAJO A MI VIDA LOCA Y DESENFRENADILLA, A SALIR SIN DAR DEMASIADS EXPLICACIONES, EN FIN LLEGE A LOS 37 Y MI MARIDO ME DIJO BUENO QUE HEMOS DE HACER??????? Y EMPEZE A PENSAR, TRAER UN HIJO AL MUNDO MADRE MIA QUE GRAN RESPONSABILIDAD, SI LO HAGO ES PARA HACERLO BIEN PARA DEDICARLE MI TIEMPO Y MI VIDA, PARA PASAR YO A SEGUNDO PLANO...................
A LOS 38 PARIA MI HIJA,Y YO LA QUE NO TENIA UN APICE DE SENTIDO MATERNAL, ESTOY COMO LOCA CON MI NIÑA Y ESO QUE AL PRINCIPIO FUE DURILLO, ME TOCO UN BEBE DIFICIL,PERO ALGO DENTRO DE MI EXPLOTO Y LA VERDAD CREO QUE MI MADRE ESTARIA MUY ORGULLOSA DE COMO LO ESTOY HACIENDO, NO HAY NADA COMPARABLE A TENER,EDUCAR,CUIDAR Y QUERER UN HIJO!!!!!!!!!!!
ANIMO GUAPA LO QUE TE PASA ES NORMAL, ES UN TEMA SERIO, PERO VERAS COMO EL INSTINTO HACE TODO LO DEMAS

[musica]

Hola Babycix!
No saps com t'entenc!!! He passat moltes vegades per les sensacions que descrius...Suposo que deu ser normal, no sé, però jo veig una pila de noies que desitgen de tot cor quedar-se embarassades i que surti positiu de seguida, i em miro a mi i penso que dec ser un bitxo raro. L'altre dia el meu marit em deia que quan ens decidim a començar a buscar, vol anar amb la calma, sense obsessions, que si no m'hi quedo a la primera ni a la segona, ni a la tercera no passa res. I jo vaig contestar-li que: encara millor si no em quedo a la primera!!!!!! si em quedo a la primera em moro de por!!!

O sigui que ja veus que jo estic igual. Per un cantó m'hi posaria ja, però per un altre.....gluuups!!!em paro a pensar i em tiro enrere, no acabo de decidir-me. Quan no ho veia tan possible, pensava: ja arribarà el moment! però ara que ho veig possible, que només falta decidir-nos, és quan més voltes hi dono i quan més inseguretats tinc.
Hi ha dies que tinc tot el canguelis del món i em faig petiiiiiita, i hi ha altres dies que em sento valenta i segura i em menjaria el món!
així què, què? quan us hi posareu???? jajaja

[Helia]

Ostres noies, sembla que els hagi escrit jo els vostres missatges!!
Em passa el mateix, des de fa més d'un any... el meu rellotge biològic va començar a anar a tope, i he passat èpoques de tot... des de gairebé obsessionada buscant informació (quan vaig trobar el socpetit), fins a èpoques on m'autoconvencia que encara tenia temps, que sóc jove, que més endavant... A l'estiu, quan havíem decidit que començaríem a buscar, vaig fer-me un anàlisi de sang per corroborar que tot estava bé, i em van trobar un problema mèdic (res greu), però em van dir que millor que m'esperés uns mesos a buscar, quan tingués solucionat aquest tema... I em vaig sentir alleujada!! Vaig pensar que serien els mesos que em faltaven per acabar d'estar preparada.... però, sabeu què? Que aquests mesos ja han passat (ja estic bé!) i continuo cagadeta igual....
De totes maneres, crec que aquesta sensació no se'n va, sempre es tenen pors... però parlant amb amigues que ja hi han passat, he deduït que quan et quedes embarassada, aquestes tipus de pors o inseguretats van desapareixent (tot i que després en venen de noves...)
Noies, jo he decidit que faig el cop de cap i que sigui el que hagi de ser... Si alguna cosa m'ha servit el socpetit, és per adonar-me'n que no és tan fàcil quedar-te embarassada... i si després de posposar el tema quaranta vegades, després et costa molt quedar-t'hi... uff!!
no no, jo m'hi poso ja!

[Colors]

Bon dia noies,

A mi em passa una cosa semblant a vosaltres.

Jo vull ser mare, ho tinc lar, sempre dic que al 2010 el vull tenir, però coses que passen l'any s'apropa i jo sembla que trobo tot de coses per no seguir-lo.

Be ara mateix us puc assegurar que estic super animada per anar a pel bebito, però que passa tinc ovaris poliquistics, estic en tractament i aquest no s'acaba fins al maig-juny, el que vol dir que no m'hi puc ficar fins el que gine no ens doni llum verda, amb omifin i que el meu marit estigui be.

Mireu, nosaltres ens hi voliem ficar l'any passat, al setembre vaig anar al gine i em va dir que fins al gener-febrer que no, que em controles amb TO si ovulava i a veure que feien els meus ovaris, total que no ovulo, i els ovaris tornen a tenir quistes en 3 mesos (se'm formen en tres mesos, que ràpids que son els podrits).

La meva cunyada ens va dir que estava embarassada i que es de risc, tot això per nadal, total que vam decidir amb el meu home que no buscariem el bebe fins que no hagi nascut aquest, coses de casa, n'estavem super segurs de la nostra decisió i contents.

Total que al gener vaig anar al ginecoleg a la revisió dels tres mesos, a veure que em deia, i em va dir que no podia ficar-mi que tractament fins al maig-juny, em vaig demoralitzar moltíssim, em vaig quedar fatal, i si ho penso fredament ja teniem pensat amb el meu home esperar a veure com evolucionava l'altre embaras.

Així es que aquest sentiment de quan no puc o no em deixen en tinc ganes i quan penso que puc que tot està be no se com m'ho faig però llavors ho retraso, jo, deu ser el mateix sentiment contradictori que tothom te, no???

Un petonas

[BabyCix]

Gràcies noies pels ànims!!!! veig que no soc la unica amb dubtes!!! la veritat es que soc jove, tinc 29 anys i la veritat es que pressa no tenim, pero com tinc aquest instint que em porta boja!!! pero estic segura que quan sigui mare em tornare boja pel meu nen, perque m'encanten els nens!! ja us adelanto que ara estic mentalitzada de començar aquest estiu!! espero que d'aqui a llavors no canvii d'opinió!!!! i a part teniu raó que quan pensem en anar a buscar al pensem molt en que sigui el moment idoni, pero no comptem amb tots els problemes que poden surgir quan et poses a per feina!!!
Una abraçada!!!