sóc egoista?

[sònia-2]

Molt bones a totes.

Us volia comentar una cosa que a mi em dol i m'entristeix molt i m'agradaria saber si a alguna també li passa o potser només són neures i exigències meves.

Quan t'embarasses, penses moltes cosses, i fas plans o t'imagines coses de com seran quan hagi nascut el teu fill.
Personalment no sóc gaire partidària de fer plans de futur en relació a la meva filla, perquè serà una personeta amb caràcter propi i decisió pròpia.
Em refereixo més aviat a plans tipus: quan hagi nascut farem això o allò amb aquella persona, amb els amics farem això, amb els tiets i la cosineta la relació serà super guai....

Després quan pareixes a l'hospital, estàs migdescol·locada, o almenys a mi em va passar, ho veig tot com si hagués estat una espectadora, com des de fora, també t'imagines les visites, les reaccions de la gent....

I en realitat, res de res. Des de l'embaràs he rebut respostes i reaccions de familiars mooooooooooolt propers que no t'esperes.
A l'hospital igual, mireu, un dels dies més tristos de la meva vida, i que m'havia planificat que hagués estat un dels dies més bonics i especials, va ser quan vaig marxar d'alta amb la nena, i també per una persona moooooooooolt propera a mi.

Les visites igual, familiars que no m'esperava certes coses, la van venir a conèixer quan ja tenia 2 mesos i pico, i altres encara espero que vinguin.

Pels 6 mesos només vaig rebre una felicitació de part de la meva millor amiga i el seu home, són tan importants per a mi!!! (aprofito per si em llegeixes, que sé que a vegades véns per aquí)

Ara per l'aniversari, igual. Ella a peu de canó la primera en enrecordar-se, ets la millor, sempre estàs al meu costat!!!

Molts amics que pensava que s'enrecordarien, no m'han felicitat, familiars ni l'han vingut a veure.

Em dol tan això. A vegades penso si és culpa meva, si he fet alguna cosa malament o els he tractat malament. Jo no sóc gaire social o oberta i potser han rebut això, però la meva filla no té res a veure amb mi. No té cap culpa.
çTambé penso, potser sóc egoista i vull massa atencions o em penso que la meva filla és el centre del món i exigeixo coses que no tinc dret.

No sé noies, l'únic que sé és que és xasco darrera xasco, i que la gent amb la que pots comptar et caben amb una mà i et sobren dits.

No ho entenc, una cosa que és motiu d'alegria, un naixement i que en teoria és lo més fàcil per a que els familiars vinguin, què passaria si fós quelcom xungo, no vull ni pensar-hi, o potser em sorprendria, no sé.

Li comento al meu marit i em diu que no m'amoïni, que cadascú ja es trobarà amb el que hi ha. Però no puc. Sobretot perquè a vegades alguns d'aquests familiars molt directes que t'han clavat l'espineta al cor després vénen "super interessats a veure la seva nena" i petonets i coses. I em dol i em fa ràbia i jo què sé!!!

Quin rotllo que us he fotut, tenia ganes d'explicar-vos-ho. Algú s'hi ha trobat? Sóc egoista?

[Churrito]

Sonia,
I tant que no et egoista!
Sols demanes un mínim d'atenció vers la teva filla, vers el teu tresor...

Sí que es cert que les mares, de vegades, ens mirem massa "el melic" en el sentit que ens agradaria que tothom tinguès més detallets pels nostres menuts...però cadascú té les seves coses, alguns no saben ni tan sols el dia en que viuen....com per recordar-se de trucar-te o venir a veure a la nena el dia que fa 6 mesos! Però i tant que se l'estimen.
Jo ara faig una miqueta d'advocada del diable, però em passa moltes vegades el mateix que penses i sents tu.

A les meves cunyades quan han estat embarassades, o els aniversaris del seves fills els hi he montat la decoració de la festa d'aniversari, els he brodat pitets i tovalloles a punt de creu, i com sóc la "fotògrafa" de la familia (ara ja no, sols de la meva nena) amb totes les fotos que havia fet durant l'any els feia un album personalitzat super xulo amb fotos que els pares no havien vist...i flipaven!
(excepte una de les cunyades que és una meravella) Jo he fet sempre molt a gust i amb molta il.lussió.

Ara que tinc jo a la meva nena....ni un detall. Però ni un. Trist, trist. Ja no dic material (que també,una germana del meu marit encara no li ha fet cap regal de naixement, ni el farà) sinò detalls de venir a veure a la nena, de trucar-te quan saben que està malaltona...etc.

Per aìxò ara intento treure-li importància a tot i vull creure que no cauen, no se'n adonen i no fer-me mala sang. Mentre estigui aquí la seva mare per recordar-se d'ella i fer-li el més feliç possible, au! amb l'altre gent.
Jo sí m'he comportat amb els propers el millor que he pogut i he sabut.
Ells no en saben més.
Això és que has de pensar tu, ells no saben més. Però ja està la SuperMami de la Sonia!

[montsant]

bona nit sònia... veig que el tema et preocupa realment. Jo la veritat no m'hi havia parat a pensar gaire però si que es veritat que passa. Potser hauries de pensar si és de caracter, vull dir que hi ha gent que es despistada (jo tinc una amiga de tota la vida que va coneixer el meu primer fill a la festa d'aniversari de l'any, però jo se com és ella -un cas- i no em molesta)
Però si que es veritat que hi ha gent propera que penses que et visitarà més o que es pensarà més en el teu petit i res... A vegades potser pensen que estas massa liada amb el peque i no volen molestar. Peeerò això tampoc seria motiu per fer no fer una trucada o una visiteta.

Una cosa és certa, si en tens un altre tingues paciència perquè les visites del segón son mooooltes menys! Això és l'unic que si m'hi he trobat jo... pel segón vaig estar tot un matí i migdia sola a l'hospital (l'últim dia) i pensava, bueno algunua visita passarà no? i res... més avorrida que vaig estar! jajajaaa!

Però jo no m'hi preocuparia, ja s'ho faran els que no se'n recorden de vosaltres. Perquè saps que passarà, que quan la teva petita tingui dos o tres anys, sabrà perfectament qui es preocupa per ella i qui no, i no li importarà si son familia o amics! Perquè els petits no menteixen i s'estimen a qui els estima i està per ells (el meu gran sap perfectament qui l'estima, amb qui vol anar i amb qui no, qui protagonitza els contes que expliquem a les nits, ...)

churrito, em sembla perfecte, com tu dius "jo se que he fet bé" i llestos, els altres ja s'ho trobaràn!

ànims i a veure que opinen la resta de mamis!

[sònia-2]

Moltes gràcies noies.

Teniu tota la raó del món. Tinc clar que he de canviar el xip i plantejar-m'ho d'una altra manera.

Però costa bastant. Ho intentaré, perquè sinó em quedo estancada amb aquest sentiment negatiu i no avanço, i he d'avançar i tenir la ment relaxada per captar tots els canvis que fa la meva filla a una velocitat espectacular.

Suposo que com volem que tot sigui perfecte per als nostres fills, m'afecten molt més aquestes coses.

De debò, gràcies per la vostra comprensió i consells.

Intentaré canviar la manera de veureu-ho

[tolinso]

SONIA guapa, el que et passa és normal i NO, NO ETS EGOISTA!!!!! amb l'embaràs i quan neix una criatura generalment sempre t'emportes alguna desil.lusió.... almenys això és el que hem vist al post de desembre... que en vam parlar força.... amics que creus que reaccionaran genial i passen olímpicament.... i en canvi a vegades qui menys t'esperes és el que millor reacciona....

jo només et volia dir que intentis no capficar-te! i l'altra cosa és que si alguna d'aquestes persones t'importa realment, li parlis de com et sents, si creus que t'has de sentir millor!!! només un consell.... pensa en qui realment de tots aquests vols al teu costat, i intenta parlar amb ells.... la resta "no val la pena". Sona molt cru, però és així.... Jo abans era molt tímida, força tancada, em preocupava molt pel que la gent pensés, m'importava molt caure bé a la gent, a TOTHOM.... fins que vaig veure que això m'angoixava.... llavors vaig fer un plantejament... a veure.... "a tal no li caus bé, però m'importa realment??".... i molts cops veia que no!! i vaig ser molt més feliç després d'aquest replantejament

ai!! sento molt tot aquest rotllo!!!!! tot per dir-te que NO ETS EGOISTA, i que com tu dius, és en moments importants quan veus amb qui pots comptar

un petonas guapa!!!!!

[towanda]

sonia entenc perfectament el que sents , jo em vaig sentir igual qe tu can vaig tenir la meva segona filla , el sia qe vaig saber que estava embarassada a l aprimera persona que li vaig (despres del meu home clar) va ser a ma mare i em vaig dur el primer chasco, la bona dona no va tenir millor cosa que dirme que en que estava pensant , que aquell no era el moment, i tot perque acavava de comprarme un pis i que ja tenia prou amb una , ect... em vaig quedar glaçada no m ´esperava una reacció aixi, em va sentar molt malament tant que em vaig pasar uns dies amb plorera i tot i aqui no va acavar la cosa , durant l´embaraç indiferéncia total am pro feines es procupava per si les coses anaven be o no i quan la nena va neixer si va venir a fer el paper de super iaia davant de totom
pero quan van tornar a casa res de res poder pasava 15 dies que veia a la nena i si la veia, moltes vegades era perque jo l´hi portava, ni es va preocupar per si els primers dies neseciatava ajuda , com a minim per portar la mes gran al cole , la que si em va ajudar molt va ser la meva sogre , que encara avui penso que mestima mes que la meva própia mare, i tot i aixó vaig acavar amb una depresió,

I pasat el temps i superat tot aixó , la meva conclsió es que ningú a de condicionar la teva felicitat ni la de la teva filla a cap i la fi qui va perdre més va ser ella , la meva filla a crescut molt feliç amb gent que l´estima moltissím , i quan es va fer mes gran que ja tenia al voltant de 1 any cada cop que veia a la meva mare plorava i no volia saber res d´ella i molt menys que l´agafés a coll , aquesta reacció que tenia la nena deixava glaçada a la meva mare , va recullir el que va sembrar , sort dels nens que son molt intuitius que noten qui els estima i qui no , perque aquesta reacció només la tenia amb ma mare , sempre era molt simpatica amb totom.

Ja t´he fotut n rotllo , per dirte que el que val la pena es que la gent que de veritat séstima la teva filla formi part de la seva vida i que sigui una persona molt feliç amb gent que l´estimi molt i molt, i no deixis ( encara que per experiència se que no es pot devegades evitar de pensar- hi) que els demes posin impediments per que siguis feliç amb la teva maternitat.

molts petons .

[pimpi]

no ets egoista, tal com t´han dit la resta de companyes. Penso exactament igual. Seugr que "totes"( i ho poso entre cometes pero hem sembla que no m´equivoco) hem tingut desenganys amb "amics" o familiars o inclus amb la parella ja sigui amb fets o amb reaccions.

Per sort, a la curta o a la llarga, ni que sigui a cop de garrotades, ens hen donem conte de qui cal que estigui al nostre costat i qui no. Jo la gent que m´ha fallat ( i et parlo de toooooooooooooootes les amigues menys 2) no les vull a la meva vora ni a la del meu nen, i que consti que a l´estiu les veig a diari, pero el peu fill té 5 mesos, i alguna ha trucat un cop o dos, pero avui dia puc dir que només aquestes 2 van venir a veure´l a l´hospi o a casa, les altres ni tan sols el coneixen,......... es dediquen a demanar-me fotos d´ell quan les trovo pel facebook.
Tot va se un desengany i hem dol l´anima, hem sap greu allunyar-les de nosaltres, pero es el que elles han decidit.
Sonia, hauràs de canviar el xip, pel bé del teu peque, i deixar a segona fila segons quins comntaris o reaccions.

anims i veuràs com desseguida ho veus d´un altre manera.

[.sandra.]

Ostres el que expliques em sona tant.......
A mi em pasa el mateix , en aquest cas pero me sentit desabuda , pero MOLTA gent , tan familiars com per " amics ".
El meu segon fill , en Biel va neixer prematur , i amb una cardiopatía congenita , va estar 2 mesos a la u.c.i de l´hospital , tan Girona com a Bcn (cuan el van operar) , y saps que ¿?? ja cuasi te 3 anys i encara hi ha tietes meves que no el coneixen. . Ostres i viuen totes a Girona , es que no ho entenc......
La meva millor amiga , el va conéixer amb 1 any y mig , cuan va fer un altre ingrés al hospital , pero el mes fort es que va venir a veurel com si res......

Cuan es el seu aniversari , em paso el día pensant que algú trucará per felicitar al meu fill , i ni tan sols la meva sogre truca......., ningú sen recorda .....i em fa tant de mal......
Al Juliol fará 3 anyets , i aquest any ja no espero la trucada de ningú .

Encara no entenc pq la gent ha reaccionat aixi , i per molt de temps que pasi , em seguirá fent mal.


petons


sandra

[Elidé]

Jo no sé si la meva perspectiva canviarà quan sigui mare, però ara mateix m'ho miro d'una altra manera. Penso que són molt greus els casos en què una mare no es preocupa de l'embaràs de la seva filla, o tenir el nadó ingressat a l'hospital i que el vostre entorn no mostri cap interès... La resta -i que ningú s'ofengui- trobo que és ben normal. Per a una mare, el seu fill és el més important, implica un canvi de vida radical i passa a convertir-le en l'eix del seu món. Però heu de pensar que els vostres amics i familiars tenen el seu propi món i preocupacions, a ells el naixement del vostre fill no els ha canviat res... Tenen problemes a la feina, familiars malalts, relacions que comencen o s'acaben... Jo tinc moltes amigues que ja tenen fills i si les hagués de trucar a totes continuament no donaria l'abast -i, a més, quan arribo a casa no tinc ganes de trucar ningú ni de rebre trucades. Recordo en quin mes van néixer els fills de les meves amigues i cosins, però el dia és un altre cantar... Intenteu mirar-vos-ho des de fora i veureu que el que us passa no és tan greu, ni significa necessàriament que la gent no us estimi

[marta_mum]

Ostres,...
quants malts records que m'han vingut al cap!

El naixement de la meva nena, de la que el meu marit i jo cada dia estem mes enamorats, que és un tresor, el mes gran del món....doncs gràcies als meus pares, els dos, va ser el dia mes trist de la meva vida...i per tonteries, per afanys de protagonisme...i encara és hora de que li regalin res.
Dels germans i família no en parlo per no allargar-me, però el mateix.

i les meves amigues....totes 4!, van venir sense els marits, que la nena ja té un any i encara no la conèixen! Però als seus naixements, bodes...el meu marit sí que hi va anar!!!

Però no és qüestió de ser egoista o no...és el que hi ha, i t'has d'aguantar. I de parlar-ho amb ells ni se't ocurreixi!! Jo ho vaig fer anteriorment per altres temes amb una amiga i amb els meus pares i va ser molt pitjor, és millor no dir res i no fer-s'hi mala sang.

[minerva2]

Ufff,
També em recorda un pel a mi tot el que expliqueu. Per part de la meva familia no tinc cap queixa, bé si potser estan massa a sobre (peró es d'agrair). Per part de la familia d'ell millor no parlar. L'avia no l'ha vist cap cop, mentira la va anar a portar quan va neixer el meu home per que la veigues, pero ja està ni regals ni trucades, res de res. La veritat els regals m'és igual.

El meu cunyat i la seva dona han vingut dos cops a veure-la, quan tenia 1 mes i mig y quan tenia 4 aproximadament i no he tornat a saber res mes d'ells, i si han vigut per interes.

Els tiets per interes, perque va coincidir que va neixer una cosineta 15 dies abans, pero si no res de res.

Aixó sí, jo ho tinc clar qui no se la vulgui estimar que no se la estimi, que aquí té uns pares que li donen tot el carinyo del món, i que no li faltarà mai de res.
Com diuen a cada cerdo le llega su sant martin.

Petons

[gblanch]

Jo no sé si la meva perspectiva canviarà quan sigui mare, però ara mateix m'ho miro d'una altra manera. Penso que són molt greus els casos en què una mare no es preocupa de l'embaràs de la seva filla, o tenir el nadó ingressat a l'hospital i que el vostre entorn no mostri cap interès... La resta -i que ningú s'ofengui- trobo que és ben normal. Per a una mare, el seu fill és el més important, implica un canvi de vida radical i passa a convertir-le en l'eix del seu món. Però heu de pensar que els vostres amics i familiars tenen el seu propi món i preocupacions, a ells el naixement del vostre fill no els ha canviat res... Tenen problemes a la feina, familiars malalts, relacions que comencen o s'acaben... Jo tinc moltes amigues que ja tenen fills i si les hagués de trucar a totes continuament no donaria l'abast -i, a més, quan arribo a casa no tinc ganes de trucar ningú ni de rebre trucades. Recordo en quin mes van néixer els fills de les meves amigues i cosins, però el dia és un altre cantar... Intenteu mirar-vos-ho des de fora i veureu que el que us passa no és tan greu, ni significa necessàriament que la gent no us estimi

Jo sí que he estat mare i ja vaig pel segon i tens tota la raó!! Jo no m'he parat ni un moment a mirar qui m'ha vingut a veure, qui ha trucat per l'aniversari de la nena, etc...Jo em dedico a disfrutar de la meva familia i els demés son secundaris!! Prou complicat està el mon com per fer-nos mala sang per coses que si en parlessim amb els implicats veuriem que tenen una explicació ben raonable!!

[xaturrina]

Caram el tema és intreressant i jo no m'ho havia plantejat mai.
La veritat és que al principi de tenir a l'Oriol la que no tenia gaens de visites era jo, em sembla qu tenia una mica de depressíó post part. Fins i tot vaig trucar a amics i als meus tiets i cosins de Barcelona perque no fessin el viatge en va. No tenia cap ganes ni ànims per veure a ningú, estava molt feta pols. I em sabia greu que la gent vingués de Barcelona ( ara visc a Lleida) i em trobés fet aun cromo , no era una bona amfitriona , en aquells moments.
I ningú es va enfadar, i si hagués passat doncs dues pedres.
Els meus oncles van conèixer l'Oriol amb 2 mesos i mig, ja. Després ens hem anat veient quan jo baixo a Barcelona i de tant en tant també em truquen.
Amb les amiguues doncs igual, algunes truquen més i d'altres no tant, però també puc trucar jo, no?

I mira el pitjor és que el meu germà i la seva familia, que viuen a Sevilla, encara no coneixen a l'Oriol. Per circumstàncies ni a nosaltres ens ha estat possible baixar ni a ells venir. I més greu que li sap a mon germà, pobre!!

A mi em sembla que cadascú té els seus problemes i les seves coses i no podem pas estar pendents de tot. Però tampoc crec que per això ens estimem menys.

Ara tot això que expliqueu algunes sobre les vostres mares, si que m'ha deixat de pedra. Elles s'ho perden, tu!
Ja veieu quin panorama tenen els meus pares; dues netes a Sevilla i un a Lleida, pobres! els troben tant a faltar i això que nosaltres estem més a prop.Està calr que ells voldrien veure'l més però no pot ser.
Ja ho veieu el món està mal repartit, tu

No t'hi capfiquis tant Sònia , que com dius tu, tot plegat no et deixa disfrutar de al teva petita

[xaturrina]

Jo no sé si la meva perspectiva canviarà quan sigui mare, però ara mateix m'ho miro d'una altra manera. Penso que són molt greus els casos en què una mare no es preocupa de l'embaràs de la seva filla, o tenir el nadó ingressat a l'hospital i que el vostre entorn no mostri cap interès... La resta -i que ningú s'ofengui- trobo que és ben normal. Per a una mare, el seu fill és el més important, implica un canvi de vida radical i passa a convertir-le en l'eix del seu món. Però heu de pensar que els vostres amics i familiars tenen el seu propi món i preocupacions, a ells el naixement del vostre fill no els ha canviat res... Tenen problemes a la feina, familiars malalts, relacions que comencen o s'acaben... Jo tinc moltes amigues que ja tenen fills i si les hagués de trucar a totes continuament no donaria l'abast -i, a més, quan arribo a casa no tinc ganes de trucar ningú ni de rebre trucades. Recordo en quin mes van néixer els fills de les meves amigues i cosins, però el dia és un altre cantar... Intenteu mirar-vos-ho des de fora i veureu que el que us passa no és tan greu, ni significa necessàriament que la gent no us estimi

Jo sí que he estat mare i ja vaig pel segon i tens tota la raó!! Jo no m'he parat ni un moment a mirar qui m'ha vingut a veure, qui ha trucat per l'aniversari de la nena, etc...Jo em dedico a disfrutar de la meva familia i els demés son secundaris!! Prou complicat està el mon com per fer-nos mala sang per coses que si en parlessim amb els implicats veuriem que tenen una explicació ben raonable!!

Completament d'acord!!

[Niu]

Doncs jo com menys 'm'emprenyin' millor i em sorprèn que us afecti tot això.

[sònia-2]

Moltes gràcies per la varietat de respostes i perspectives.

Sobretot per haver volgut explicar les vostres experiències i volguer-les haver compartit aquí. Em sap greu que hagueu viscut aquestes situacions i m'imagino i entenc el que debeu haver sentit. Em sap molt de greu.

Just ahir, quan anava a dormir després d'haver obert aquest fil em va venir al cap un fet que mon germà de tant en tant em recorda.

Ell i la dona van estar vivint a Alemanya, uns 3 o 4 anys i em va dir d'anar a veure'l. I no hi vaig anar. Sempre m'ho recrimina i li dic que era per motius de feina, i la veritat és que feia poc que tenia aquesta nova feina i creia que no tenia dret a demanar dies, sempre he prioritzat la feina davant de les altres coses, gran defecte que vull canviar!!!, també em feia vergonya i una mica de mal rotllo marxar sola cap allà (això no li he dit), en resum que no ho vaig fer.

I ahir a la nit vaig pensar, doncs l'he fallat, s'esperava quelcom de mi i no ho he fet.

Amb això vull dir que jo també com humana que sóc segur i sé, que he fallat a la gent que m'estimo, i els he decebut més d'una vegada, i la veritat és que me'ls estimo.

Per tant, el meu primer missatge era massa centrat amb mi, i no hi estic d'acord amb el plantejament que li he fet.

Suposo que el vaig escriure així perquè era una cosa que em rondava per dins i volia desfogar-me i em va sortir tal qual.

Estic d'acord amb la gent que dieu que cadascú té les seves coses i que els nostres fills no són el centre d'atenció per a ells.
I ho entenc.

Però també hem de pensar que les coses importants, tant alegries com tristeses dels que estimem també són les nostres alegries i tristeses no?

En resum, que tots som humans, ens fallen i fallem i que he d'intentar plantejar-me tot això d'una manera més constructiva.

És a dir: "que cadascú faci el que vulgui, i si em dol, intentar pensar que en fi, cadascú fa el que vol i que no m'ha de doldre, que jo m'estimo moltíssim a la meva filla. I recordar que si tinc la sensació que m'han fallat, estar en alerta perquè jo també puc estar fallant a algú"

Bé, no sé si se m'ha entès gaire.

[Elidé]

Jo penso que t'has explicat perfectament!

[ametista]

sònia-2, a vegades ens va bé desfogar-nos, deixar anar tot el que tenim a dins...per poder veure nosaltres mateixos les coses des d'una altra perspectiva (i si a sobre coincideixes amb altres persones que viuen situacions similars com ara aquí al SP encara més )

està molt bé la reflexió que has fet tot i que per acabar de ser constructius millor substituir les paraules "fallar" i "decebre" per "no sempre puc estar/arribar a tot arreu o fer tot el que el que els altres esperen de mi"

a mi no em sembla que siguis egoista en absolut, volem el millor pels nostres fills i disfrutar-los amb la nostra gent més propera (família i amics) però a vegades hi ha persones que no estan tan presents com ens agradaria i això ens dol....(o que ho estan més del que voldríem i creu-me, em penso que això és pitjor! )

penso que si són persones que realment t'importen el millor és parlar-ho amb elles...potser descobreixes quelcom que et fa entendre la seva absència que tu interpretaves com a falta d'interés (pensa en l'exemple del teu germà a alemanya...ell pensa que no hi vas anar perquè t'importava més la teva feina però en realitat també hi va influir molt el respecte que et feia viatjar tu sola i potser si ell sabés això pensaria una mica diferent)
....o potser descobreixes que és realment falta d'interés i llavors aquestes persones potser no t'han d'importar tant...

una abraçada guapa

[Lyly]

Quin gran tema! Jo també hi he passat per això i sap greu, però realment quan penses que tu en altres ocasions has fet el mateix, se't passa una mica. I bé, acabes entenent que tu quan no tenies fills tampoc no et preocupaves per segons que i que la gent té la seva vida, i que el primer fill és una cosa i el segon una altra (pobrets, em fa una ràbia! ), però el que si dol es la família, perquè aquests tindrien que ser uns incondicionals i quan, com diu la towanda, la teva mare es la primera que et falla...a mi em va dir "ja m'ho esperava, ja!" però amb tu d' enfadada!! "es que no heu pensat amb el nen? (el gran) Ho passarà fatal! Tindrà uns gelos... em fa una pena!" i coses així que bé, et deixen feta pols.

Ara recordo la dona d'un amic que li deia al meu home: "em de passar un dia a veure-us", però aquest dia no arribava mai. Al final ens vam trobar un dia pel carrer i em va dir: "mira que ja m'ho pensava, ja. Al final hem tingut que coneixer la petita pel carrer!!" tot això amb un to de gran ofesa..i la nena ja tenia tres mesos..ah! i de regals, ni un.

[alegria]

les meves amigues encara no tenen parella moltes! i sí que he notat que des de que tinc parella s'han distanciat molt de mi...
suposo que son ritmes diferents de vida. i ara quan arribi el nen... buf! si moltes ni m'han felicitat per l'embaràs...
ha estat quedar-me embarassada i sola del tot.
i a la familia tampoc li ha sentat massa bé, que si sóc molt jove (23) que si ens portem molts anys amb la meva parella... total que els he enviat a tots a pastar fang i estic més feliç que un gínjol. per estar envoltada de segons qui millor sola!