MOLTA POR

[Berta2009]

Estic embarassada de 27 setmanes i em sento molt trista i amb molta por.
Sera una criatura que es molt desitjada, pero el pensament em crea molta por i agoixa.
El fet de pensar en l'hospital i que et diguin "Te, es per a tota la vida", em destrossa i m'horroritza.
Sabre estimar la meva filla? La sabre cuidar be? I si m'en canso? I si m'agobio?
Sent un fill tant desitjat em sento un monstre de pensar aixo i ja fa 3 dies que no puc parar de plorar.

Us agrairia algun consell sobre que puc fer.

Gracies

[amalia1976]

Es molt normal i a moltes ens ha pssat, per més que de vegades per vergonya no ho haguessim dit....

Però d´aqui res, te´n riuràs perque al instant de veure.li la careta, ja mai més podràs deixar de pensar amb ell.... si et canses, pues dormiràs una estona descansaràs i en un ratet tindras unes ganes loques d´abraçar.lo i fer.li petons...

O sigui que pots plorar tot el que vulguis, mira t´estalviaràs de fer un pipi!!!! jejeje... però no tinguis cap mena de por...perque seràs una mare genial, no en tinguis cap dubte...

i si tens dubtes o pors ens tens a nosaltres que t´ho solucionem Tot , tot i tot!!! vale???

Vinga!!! ara surt a donar una volta, i compra un boby per el teu bebe, ja veuràs que guapo q estarà quan li possis!!!


Petons guapissima!!! i ja saps sempre endavant....

muaaa

[Noa25]

Berta, el que sents és normal. Si no tens cap altre fill, no saps encara lo molt que s'estimen i és un canvi radical en la teva vida, i tú n'ets concient. Pero no coneixes realemnt en que consistirà aquest canvi.
Mira, jo ja en tinc una, la vaig tenir molt joveneta i et puc dir que quan la vaig tenir als meus braços vaig ser la persona més feliç del món. No es pot explicar amb paraules, fins que no t'hi trives, no saps pas el sentiment tant fort que sentiràs.´Tú saps aquesta frase típica de las mares que diuen: fins que no siguis mare no sabràs quan t'estimu- Doncs és la pura veritat,.
Quan tinguis el teu bebé amb tú, pensa que no voldràs altre cosa que estar amb ella, passarà per sobre de tot, iclús per sobre de tú i del teu marit, però no pq ha de ser així, sino pq tú voldràs que sigui així, pqno ho sentiràs d'altre forma.
No cal que pateixis per res, pq tenir a la teva filla amb tú, serà el més gran que hauràs fet mai. I pel tema de saber-la cuida, deu meu, tu saps aixó del instint maternal? doncs, si, surt tot sol. No te res a veure agafar al teu bebé que el de un altre. Veuràs com ho fas la mar de bé!!!!

Un pató ben fort, i ALEGRIA! que seràs MAMA!!!!

[Ítaca]

Berta, crec q això q et passa és bastant normal... suposo q és por als canvis. Jo estic igual q tu més o menys... dissabte, per exemple, em va agafar una plorera q ni t'explico... i sempre li estic dient a l'itaco q segur q no ho sabré fer bé, q no seré bona mare pq si a vegades tinc sentiments semblants als teus, doncs q de cap de les maneres seré bona mare... ell, pobre, el consola, m'escolta, em deixa q em desfogui, quan em veu molt neguitosa em deixa estar sola una estona, pq sap q tard o d'hora em passa i torno a estar bé durant uns dies fins q torno a tenir un bajón...

I sobre el què pots fer? doncs poca cosa..., suposo q anar assumint la nova situació q vindrà, i llestos... a part, pensa q tenim les hormones revolucionades i q a algunes ens efecten més q a unes altres....

[Aidyana]

Hola Berta!

Entenc com et sents, i no pateixis, és molt normal.

Jo em vaig quedar embarassada per sorpresa. Només feia un mes que havia conegut el que ara és el meu marit i a més era a l'estranger, lluny de la meva família i els amics.
Vaig prendre la dura decisió de tornar a casa, deixant el meu marit al seu país per intentar fer-lo venir com més aviat millor (és sudamiricà i ja se sap com van les coses de visats...).
Vaig haver d'afrontar l'embaràs sense ell, vivint a casa els meus pares, sense feina... Va ser molt dur, inclús hi va haver gent que em va suggerir abortar... Però jo vaig seguir endavant. A vegades pensava com tu: en seré capaç? Què serà d'aquesta nena amb el pare a l'altra punta de món perquè no el deixen venir, una mare que no treballa, que viu a casa els pares? Seré una bona mare?

Els dubtes són molt normals, hi has de fer front i mirar cap endavant. Quan tinguis la teva filla amb tu, no dubtaràs, seràs capaç de fer-ho tot per ella.

A la setmana de parir vaig tenir una hemorràgia molt forta i vaig estar hospitalitzada durant una setmana. El primer que vaig fer va ser exigir que la meva filla pogués estar amb mi. I ho vaig aconseguir, em van veure amb tanta determinació que no em van dir que no.

Ara estem molt bé i buscant un germanet per a la nena. El meu marit va aconseguir el visat quan la nena ja tenia un mes i mig, però ara treballem tots dos, ell estudia també, i la nena creix sana i preciosa!
Els dubtes formen part de la maternitat i sempre en tindràs: dorm bé? Té fred/calor? Té gana? Fa prou caca? I així toooota la vida. I és fantàstic!
La maternitat implica un canvi de vida brutal, i tots els canvis comporten dubtes i pors, però compensa i val la pena.

Gaudeix del moment! Els nens creixen tan ràpid...!

Espero haver-te ajudat. Molta sort i ànims!

[nukyta]

Totes aquestes pors et passaran en el moment que li vegis la careta .

Crec que és normal estar espantada. Un fill et canvia la vida. I no sempre es fàcil, no ens enganyem, però l'amor que et donem compensa amb molta diferència tots els moments difícil.

No sabré fer de mare, pensava igual que tú, però ja veuràs que si fas el que el cor et diu tot va sortint, no sabem fer de mares fins que ho som, és una condició. Agafar-la, alimentar-la, canviar-la... tot això ja veuràs que és innat, en el moment que tens la teva filla, sebla que ho hagis fet de sempre. Altra cosa és si serem prou bones mares, això ens ho diran elles amb el temps. I si et cansaràs... doncs també hi haurà moments difícils, però com et deia abans la felicitat i l'amor que et donen compensen aquests moments més complicats o que ens colapsen.

No ho pots comparar amb res, vull dir que no pots dir, és que tinc un nebot i no aguanto un dia sencer amb ell. És que et canvia el xip. No penses que és per sempre, és un sentiment, és el teu fill, és una cosa que fins ara no havies viscut, una relació nova, diferent, difícil de definir. És amor.

Moltes felicitats.

[mireiafor]

Hola Berta, hi havia per aquí un post anomenat "El metode nurietil" perquè aquesta noia ens intentava fer veure que les coses s'han de mirar des d'un punt de vista positiu. Els sentiments que tu estas passant són normals i no cal que els anomenis por, angoixa, etc. Pots començar a pensar que ets una persona responsable, que pensa en el futur, que desitja donar el millor per al seu fill... aquestes coses són bones i són normals.

Quan estas a l'hospital i arriba el moment de marxar a casa penses: Però què fan, si encara no m'he tret el carnet de mami !!!!!! Com funciona aquest nen, on té el manual d'instruccions i el botó per apagar el tamagochi aquest !!!!! Vaja que a totes ens ha passat sentir que no estàvem preparades, i per més et preparis no ho estaràs mai....

I si et preguntes si sabras estimar a la teva filla pensa que serà com un enamorament. Algunes persones s'enamoren a l'instant, com un flechazo i d'altres lentament van veient una mirada, un somriure... No importa quan triguis, l'estimaràs i d'una forma que no t'havies imaginat mai, perquè realment l'estimaràs més que a tu mateixa.

D'altra banda I tant que te'n cansaràs de la nena i t'agobiaràs!!! i haurà dies en que pensaras que tot seria més fàcil sense nens, però si vols que et digui un secret també seria més avorrit, de fet com ja li vaig dir a una noia per aquí per el forum tenim seients de primera fila per viure una aventura al.lucinant, per veure com es forma una personeta, per tornar a descobrir el món a través dels ulls d'un nen ple de curiositat, d'inocència.

Deixa sortir aquests sentimens, no els reprimeixis, qui te'n digui que mai ha tingut dubtes et menteix o no és humana . Jo abans de tenir els meus dos fills tenia somnis del tipus que em venien a visitar la família per veure el nen i pensava "ostres, on és el nen, on me l'he deixat??" i el descobria a la seva cuna on me l'havia oblidat un parell de dies sense donar-li de menjar ni res. Em despertava tota suada i amb el cor a mil!! El meu home també havia arribat a somiar que li canviava el bolquer i li trencava una cameta!!

I pel que fa a plorar, però si tens les hormones com en una muntaya russa, com no has de plorar si jo plorava amb els anuncis i tot!!! Deixa sortir tot el que tens a dintre i després riute'n una miqueta de tu mateixa, de la situació... Ah, i no pateixis si el teu home no t'entén, fins que no portin un bebé dintre durant 9 mesos no estan autoritzats a jutjar-nos

[Bombolla]

Et diré el mateix que t'han dit totes les altres.
Són sentiments completaments normals i humans! I no per sentir això t'has de sentir culpable o mala mare.
Quan estàs embarassada tens les hormones amunti avall tot el dia. DUrant el meu embaràs hi havia moments en què pensava que era fantàstic i n'estava completament convençuda...però altres moments de "bajón" pensava que potser ens haviem equivocat perquè mai més podriem tirar enrere, i la nostra filla seria per sempre! Quan va néixer, et seré sincera, no em vaig enamorar d'ella, no vaig tenir el flechazo que moltes mares tenen. Suposo que també pel fet de tenir la meva filla 28 dies a l'incubadora, no em sentia mare i això em feia sentir molt culpable! El primer dia que la varem tenir a casa em va caure el món a sobre, havia d'estar al 100% amb aquella nena que per mi era una desconeguda, no entenia perquè plorava ni sabia com calmar el seu plor. Però només va ser el primer dia. Després em vaig anar enamorant a poc a poc d'aquesta persona meravellosa i valenta que és la meva filla. I ara no puc evitar emocionar-me cada matí quan es desperta em mira i em somriu! És tant gran el que sents per un fill que no es pot expressar amb paraules, ho has de viure. I no en tinguis cap dubte, seràs una bona mare i te l'estimaràs com mai t'has estimat a ningú. I et preguntaràs com podies viure sense la teva filla. Ja ho veuràs!

[Quimbo]

Berta 2009!!! tens dret a plorar, a dubtar, a patir...tens tots els drets de totes les mares. Però això si: TOTES SABEM QUE SERAS UNA MARE GENIAL! nosaltres no en dubtem gens!! i saps perquè? Per què com ja t'han explicat qaun et donen el teu filla o filla per primer cop és una sensació indescriptible. Por? moltíssima. respecte? encara més!!! però això si, no sé d'on surt l'amor, sembla mentida que es puigui estimar tant i tant i tant!!! encara que marranegin, encara que no dormin ni deixin dormir, encara que cridin més que cap altre nen del parc...te'ls estimes tant!!!!
Per això tesn dret, ara, de dubtar què passarà...però un cop el tinguis amb tu no dubtaras gens de que l'estimaras per sempre més i patiras per ell sempre més. És automàtic, quan parim se'ns activa el botó de mares en ON i ja no es posa mai més en OFF.
Serà una gran mare perquè te l'estimaras amb bogeria!!! NOSALTRES N'ESTEM SEGURES.

[MUAK]

BERTA2009...NO ET PUC DIR RES QUE NO T'HAGIN DIT...
ES NORMAL QUE LES HORMONES ENS JUGUIN MALES PASSADES...I QUE TINGUEM DUBTES...PERO PENSO QUE EL MES IMPORTANT ES QUE DESITGES MOLT AQUEST FILL. AIXO ES EL QUE COMPTA, PERQUE ET DONARA FORCES PER SUPERAR-HO TOT!!!
ET SERE SINCERA, A VEGADES NO ES FACIL, SOBRETOT AL PRINCIPI...PERO QUAN LI VEGIS LA CARETA, QUAN ET FACI UN SOMRIURE, QUAN ES VAGI FENT GRAN I T'ABRACI, QUAN ET DIGUI MAMA,...COMPENSA TAN TOT!!!
UNA ANECDOTA: QUAN EL MEU FILL ERA MOLT PETITET TENIA COLICS...I JO ESTAVA DESESPERADA, NO SABIA QUE FER-LI, QUE LI PASSAVA, COM CALMAR-LO...ESTAVA A PUNT DE "TIRAR-LO PER LA FINESTRA"!!! PERO ARA, QUAN PENSO EN AQUELLS MOMENTS, ME'N RIC I ET PUC ASSEGURAR QUE TE'N SURTS DE TOTES...PERQUE ELS NOSTRES FILLS SON EL MILLOR QUE ENS HA PASSAT MAI I COM JA T'HAN DIT TAMBE: NO SAPS EL QUE ARRIBA A ESTIMAR UNA MARE FINS QUE NO HO ETS!!! I AQUEST AMOR ES EL QUE ET GUIARA PER CUIDAR DEL TEU BEBE...MOLTS ANIMS, GUAPA!!! SERAS UNA MARE FANTASTICA!!!
AH! I NO ET DESCUIDIS D'EXPLICAR-NOS I CONSULTAR-NOS EL QUE VULGUIS...QUE TOTES HEM PASSAT PEL MATEIX I AQUI ESTEM, PEL QUE SIGUI!!!

[isa]

Berta,
et diria tot el que t'han dit les noies, estic totalment convençuda, sé del cert, que seràs una mare perfecta i la millor que el teu fill podria tenir. Aquestes pors que tens, demostren que el procés de canvi de no-mama a mama està en marxa. Totes les hem passat i crec que d'una manera o altra les seguirem tenint sempre, la meva filla té 16 mesos que va fer ahir, i cada dia tinc nous reptes i noves pors associades, però també et diré que són les millors més fantàstiques emocionants i apassionants i alegres i misterioses i millors pors del món que una dona pot sentir, ja ho veuràs.
Sobre l'amor que sentiràs no puc dir res perque no hi ha paraules per descriure-ho, de debó, mai li he donat taaaant la raó a la meva mare com amb això, és algo insuperable i qualsevol paraula es queda curta.
I sobre cansarte'n....jo m'enamoro de la meva filla 100 vegades al dia, i també me'n canso moltes! I ella de mi segur que també!
Per cert, què espereu, nen o nena? Teniu nom ja? I quina edat tens? Jejejje que xafardera sóc eh! Petons cuca.

[Berta2009]

Hoola a totes.
La veritat es que mai hagues esperat aquesta mostra de suport per part de completes desconegudes. No us ho prengueu malament, es realment emocionant i us ho agraeixo moltissim. es un compliment
Ara al menys, no em sento un monstre per pensar aixo del meu embaras, potser si trista i, com us podeu imaginar, m'heu fet plorar com una magdalena.
He pensat d'apuntar-me a un grup d'embarassades per xerrar i coneixer mes experiencies de gent que esta embarassada com jo.
Dema començo les classes de preparacio al part, espero que aixo tambe em vagi be.

Espero poder-vos escriure aviat i dir-vos que em trobo millor.

MILIONS DE GRACIES I PETONETS A TOTES I ALS VOSTRES FILLS

Ah, la Berta es ella, es una nena. I jo en tinc 30.

[petazetas]

Doncs a mi em va passar el mateix, em vaig agobiar força i això que era buscada.
No sabia si sabria estimar-la com cal, si seria una bona mare, si l'aguantaria les 24 hores del dia etc...

Et podria dir que el primers dies a l'Hospital son fantàstics però l'agobio ve quan et quedes sola a casa amb el bebé i te n'has de sortir. I te'n surts, i tant que te'n surts, i quan li has agafat el tranquillo a tot plegat començes a disfrutar de la criatura al 100%.
Sents el lligam de que ella no pot viure sense tu i te n'adones que tu no pots viure sense ella.

És el més bonic que et pot passar a la vida. Ja ho veuràs.

[isa]

Oleee Berta és un nom molt bonic, m'agrada molt.
I escolta, aquí al Soc Petit trobaràs un post amb les noies que cumpleixen en el mateix mes que tu, passat-hi i això també t'ajudarà a compartir experiències, pors, alegries, dubtes i tot el que et passi pel cap.
El recolzament d'aquest fòrum també em sorprén a mi a diari, sobretot perque Internet està ple de fòrums
Benvinguda i no deixis d'escriure-llegir per aquí!!

[N23]

Berta, ens ha passat a totes, i si no totes a moltes!!!!

El meu cas els meus sentiments i tal i com m'he sentit, des del primer moment fins ara que el meu petit ja té 9 mesos, els explica perfectament la Mireiafor. Jo tenia pànic a no estimar-lo prou, a que fós un desgraciat.... ja em diràs si és el nen mes feliç del món!!!.
Un dia a l'hospital vaig arribar a pensar que serveis socials no hauria de deixar endur-nos als nens a casa. Imagina' t el que poden aaribar a fer pensar les hormones (Quina parida mare de déu senyor).
A mi ni l'embaràs ni el part em feien gens de por, em feia por un cop estigués a casa.
El meu enamorament ha sigut poc a poc i ara crec que tinc mes dependència jo d'ell que ell de mi!!! i compensa tant...
No et preocupis dona que totes ens hem sentit així, unes d'una manera, altres d'altra, però segur que estimaras molt al teu fill.
Pensa que tu i la teva parella sou els millors pares que podrà tenir la teva nena. D'això estigue'n totalment segura.

[lia]

NOIESSSSSSSSSSSSSSSSS M'heu fet plorar a mi i tottttt!!! però de l'emoció..... jijiij!!

Quantes paraules boniques.... ja tinc ganes que arribi el petit/a!

Berta molts i molts ànims... totes tenim pensaments de dubtes i pors... em de mirar de no fer-lis massa cas!

Petonets super mamisssssssssssssss

[Berta2009]

GRACIES, GRACIES I GRACIES una altra vegada.
M'ha agradat molt la imatge visual del Tamagochi. Fins i tot has aconseguit fer-me somriure.
A veure si ara consegueixo anar-me posant mes be cada dia. Em sento trista pero veig que no podeu ser totes tant dolentes i monstruoses com jo, potser sera que soc com vosaltres.
Es una llastima que aquestes coses siguin com un tabu i que no te les expliquin mai, no saben el mal que fan. La ignorancia et fa sentir tant sola i malament.
Aixo si, veient el vostre recolzament, prometo visitar mes sovint aquests forums perque val la pena.
I tambe espero que alguna altra futura mare tant acollonida com jo, pero sense saber-ho explicar, hagi vist que no esta sola.

[Momo]

Berta2009,

tranquil·la. Tu mateixa dius que és un embaràs-bebè molt desitjat. Així que tu mateixa t'has donat la resposta.
No et pensis que ets un monstre per sentir-te d'aquesta manera. Totes tenim les nostres pors i les nostres paranoies.
A nosaltres al curset de preparació pel part ens van comentar aquesta situació precisament perquè deu ser força comú. Encara que no se'n parli perquè com tu dius és un tema tabú. A mi els comentaris que ens van fer en aquestes classes em van fer adonar que deu ser una cosa força habitual.
T'he de dir que jo no ho vaig passar, però m'imagino lo dur que deu ser. Si ja tens prous dubtes de si seràs capaç de ser una bona mare, m'imagino que sentir-te així no deu ajudar. Però pensa això, que és normal. Les llevadores ens van dir que clar, que és el nostre fill i que per cultura "te l'has d'estimar des d'abans de néixer" però que hi han persones que quan el veuen tenen la sensació de que no se l'estimen prou. És normal. És una persona desconeguda per tu i tot i que segur que te l'estimaràs perquè l'has portat a dins i t'has anat fent il·lusions, l'has de conèixer per poder estimar-lo pròpiament dit.
Per tant, ànims! Segur que seràs una bona mare! No deixis que les hormones et dominin!!!

[noviachuky]

Hola guapa
A mi em va passar algo semblant pero quan ja havia nascut el Jan, a l'hospital molt bé, pero un cop vam arribar a casa i a les nits no dormia tot era una muntanya i no hi podia pujar. No tenia forces ni ganes de mirar-lo, és molt fort, ho sé, ho vaig passar molt malament, vaig parlar amb la meva doctora i em va trankilitzar molt i mira ara, no vull tornar a treballar pq m'he ensortit molt bé amb el meu ninu i tu també ho faràs. i creu-me no te'n cansaras mai de la vida, de veritat

petons i ànims guapa

[Eva26]

Hola Bertha, m'he sentit molt identificada amb el que has escrit al obrir aquest post, jo sovint ploro i li dic a l'evo que m'està apunt de canviar tant la vida que no se si ho vull, ni si estic preparada, no si en sabré... llavors ploro pel que acabo de dir i em sento una mala persona perquè d'aquí quatre dies l'Arnau serà als meus braços i jo estic pensant aquestes coses... sempre em consolo pensant en que tinc les hormones alterades i escoltant al meu marit com positivitza tot el que jo veig negre... tinc molta sort de tenir-lo a la meva vida, aguanta el que no està escrit ...
Al llegir tots els comentaris de les mamis del SP he trobat tan de recolzament i d'anim que no sabria com donar les gràcies... sou genials noies, jo també seguiré entrant i quan llegeixi que una prenyada te aquestes pors sabré com se sent i podré fer-li costat.
Una forta abraçada!