Socpetitons PREMATURS

[NURIUS]

Moltíiiiiiiiissimes felicitats Maura!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ara a disfrutar-ho!!! ( que ja us toca!! )
Ja veuras que a casa tot és molt més fàcil i més ràpid. Al meu Pol, a l'hospital, li costava moltíssim guanyar pes i no parlem de guanyar talla... en camvi, va ser arribar a casa i agafar la directa!
Jo, amb això del silenci i la foscor, el que feia els primers dies era deixar el llum del corredor obert i una ràdio encesa ( amb un volum molt baix ) a prop seu, i poc a poc li vaig poder anar retirant.
Una abraçada.

[iuia]

Moltes felicitats per la vostra arribada a casa. Ara tot serà diferent. Aprofiteu cada instant per estar junts i gaudiu de cada moment.

[maura]

Iuia, què fan els teus petits? També els va costar el tema d'adaptar-se a la nova situació?

Elidé, i l'Ada, com evoluciona?

[iuia]

La veritat és que a la bona vida s'hi acostuma tothom i ells no són menys. Enlloc com a casa. Són molt bons i mengen i dormen superbé. No ens podem queixar la veritat. Avui han operat l'Oriol de l'hèrnia inguinal i jo estic amb el Guim a casa i el meu marit a l'hospital amb l'Oriol. Ha ant bé però no saps les ganes que tenim de erdre de vista l'hospital d'una vegada. Encara ens toquen fer molters visites de revisions a especialistes i cada setmana sigui un dia o altre hem de baixar. Aquesta setmana de 5 dies i hem baixat quatre. ja veus!
I avosaltres, heu de fer gaires revisions? Fareu el seguiment aquí o a Girona?
Cuideu-vos molt. Ja explicaràs que tal l'experiència

[maura]

Bon dia,

Iuia, m'alegro que l'operació anés bé. A veure si com dius, podeu reduir les visites a l'hospital. Déu ni do no quantes en teniu? Nosaltres demà tenim la primera. Anem de visita pel tema de la vàlvula i li han de fer una eco.
La veritat és que jo em pensava que hi hauríem d'anar més sovint. A final de mes tenim un fons d'ulls i visita a rehabilitació. Nosaltres tot el tema relacionat amb la vàlvula i proves espcífiques l'hem de fer a la Vall d'Hebron. El que ens han derivat a Girona són les vacunes del VRS que com que d'octubre a febrer l'hem de vacunar cada mes, ens ho han traspassat al Trueta i l'estimulació precoç també la farem aquí.

La veritat és que l'adaptació està essent durilla. En Roger té els horaris bastant girats i no dorm massa. El pediatre ja ens va avisar que això pot durar un mes abans no s'adapti i que tinguem paciència. A més li estaven donant ferro i anava molt restret. Sort que ahir li van treure i així disminueix un xic el mal de panxa.
Us ha passat de tenir "petits conflictes" sobre si l'esteu malcriant o no? Ahir me'n vaig adonar que potser m'estava preocupant massa de jutjar en tot moment si el que faig està bé o no, i no disfruto com es deu del nen. La gent et menja molt el cap amb coses del tipus "no l'agafis tant que s'hi acostuma", "que no se tadormi als braços que després ja veuràs"...etc, i jo crec que ara mateix el que necessita en Roger és tot el contrari, encara que després ens costi molt dehabituar-lo. Què en penseu?

[su392]

Hola reines!
Carai.. bones noticies !!!

us he seguit amb silenci.. i veig que les coses milloren moolt!

Maura... sobre el tema "malcriar"... mira, jo sóc de les partidaries de fer el que et mani el cor. Que el vols agafar i tenir-lo a sobre tot el sant dia, doncs perquè no??? que potser quant tingui 18 anys encara ho voldrà fer??? oi que no! doncs disfruta-ho ara home! a mes, com tu, el que crec que necesita ara com ara, és el contacte amb els papis!
La gent XERRA mooooolt! però molt vol dir moooolt!.... la meva politica: SI SI! Quanta raó! I desprès vaig el que hem dóna la gana!... Menys a la gent que no m'importa gens la seva opinio, que la contesta directa és: I vosté qui és per donar-me consell ??? Desprès d'això ja s'en guarden prou de dir-me res!

De veritat guapa, que facis el que et dicta el cor, tot està ben fet, tant tenir-lo a coll, com deixar-lo al moises, com fer-li mil petons, com nomès fer-li un, sempre i quant sigui el que volsaltres volgueu fer!

Per cert.... tal i com una forera va escriure un dia: Malcriar es : pegar, insultar, no alimentar.... pero MAI es donar-li tot l'amor d'quest mon!

Ups! paro que us estic fotent un rotluuuuuuuu que pá qué!

[Elidé]

Maura, jo no sé si arribaré a tenir mai l'Ada a casa, però si tinguéssim aquesta sort, et ben asseguro que l'agafaré tot el que pugui, que ara ja està prou sola. De fet, en algun lloc vaig llegir que quan arribes a casa es recomana continuar amb el mètode cangur almenys tres mesos... En aquests mesos he comprovat que la gent (jo mateixa abans de tenir l'Ada) no sap què implica un naixement prematur extrem i això els desautoritza del tot per donar consells (si més no fins que el desenvolupament del nen es "normalitzi).
Segur que ho estàs fent molt bé

[maura]

Hola Elidé,
Ja he anat llegint el vostre blog i he anat seguint l'evolució de l'Ada. La veritat és que tot això es fa molt dur i hi ha molts dies que no entens el que t'estant explicant els metges i ho engegaries tot a rodar. Vaig veure que l'Ada també havia tingut una hemorràgia. En Roger la va tenir de grau 3 i ja sé que cada nen és un món i no et servirà de res el seu cas, però a ell se li va reabsorvir i la hidrocefàlia que se li va provocar a causa d'això, l'han solucionat posant-li una vàlvula de derivació. Mentre no li podien posar la vàlvula perquè era massa petit, li van colocar un drenatge extern que se li va infectar, és a dir: una meningitis, i ara l'hauries de veure!!!! Tal com he llegit que deia el teu home en el blog, no s'ha de perdre mai l'esperança ja que l'Ada és una lleona.

En fi, només puc donar-te molts ànims i forces, moltes forces per seguir lluitant i confiar en la vostra petitona.

[Iris]

Maura,

Jo faria sense remordiments lo que et vingui de gust, que per això ets la mare. A mi m'era igual el que la gent digués, agafava l'Esther que amb prou feines pesava dos kilos i la podia tenir dues o tres hores a sobre meu en el sofà.
El temps passa ràpid i si no es disfruten ara quan siguin més grans no es deixen.
Jo sempre he pensat que he tingut molta sort de disfrutar l'Esther com a bebè força temps. Trobo què és un dels pocs avantatges de ser prematurs, què són petits i que es disfruten un temps fins que arriben als 4 ó 5 kilos. Hi ha mares que tenen bebès que deseguida es fan grans i que no poden passar per aquests moments.

Vinga, ànims Elidé, com diu la Maura no s'ha de perdre mai l'esperança!

[Medes]

Bon dia!1

Ai, us tinc una mica abandonades, però és que he començat a treballar i vaig de cul!! Per cert, si alguna es pot agafar excedència, o compactació o el que sigui, feu-ho!! Jo faig quatre hores al dia, però tant de bo les pogués passar amb el nen...

Maura, moltes Felicitats!!!!!
Que bé tenir en Roger a casa, eh??? Me n'alegro molt!!! Això que dius que les nits són caòtiques i que no saps si l'estàs malcriant a mi també em va passar. No sé si feu pit o biberó, nosaltres feiem pit i allò era continu. El tenia tot el dia i tota la nit a sobre meu. No dormia gens. Al final, em vaig agobiar tant, que un dia a les 4 del matí vaig escriure un mail al Dr. González, el dels llibres, i l'endemà a les 9 del matí ja em contestava. Em va dir que un nen prematur necessita MOLTÍSSIM estar en contacte amb la mare, que és normal, que em calmés i que tingués el nen a sobre. I pel que feia a la nit, també, que dormís amb ell perquè sinó no dormiriem cap dels dos. Em va dir que el nen, quan ja no necessités estar a sobre, s'aniria separant. I així ho vaig fer, tot el dia amb el nen a sobre, i a la nit també. Al cap d'una setmana com que no s'engreixava gens, vam passar al biberó i va ser oli en un llum!!! A la nit, un cop tip i adormit, el posava al seu llitet i aguantava entre 2 i 3 hores (un èxit) i de dia continuavem un a sobre l'altre, fent el cangur. La veritat és que va tardar unes 3 setmanes a adaptar-se una mica a les nits, i li costava bastant adormir-se. I de dia, de mica en mica, vaig veure que rondinava quan feia una estona que el tenia a sobre, el deixava al llitet i bé. Ell mateix s'anava "separant" de mi. Això em va saber greu, eh!!! Estava tant bé amb ell a sobre...
Jo l'he tingut moltíssim en braços, i ara que està a punt de fer 6 mesos també li tinc!!! I passo de la gent, jo el disfruto tant com puc, i no té cap problema per adormir-se ni res per l'estil. A partir dels 3 mesos va fer un canvi i hem anat molt bé.
Maura, disfruta'l tant com puguis i fes el que et vingui de gust a tu. Deixa la gent perquè no hi ha cap nen que al 7 anys vagi en braços ni cap que als 14 dormi amb els pares
Jo he fet el que he sentit i de moment anem molt bé.

Un petonàs i ja anireu informant!!!

[maura]

Moltes gràcies noies per les vostres opinions. LA veritat és que ara ja estic una mica més tranquila amb el que faig i deixo de fer, simplement faig el que en aquell moment crec que és millor i no em plantejo més enllà ni conseqüències.
En Roger continua força inquiet, però ja ens van dir que era part del procés d'adaptació, així que no m'hi vull amoinar. Ara a tenir paciència a les nits i esperar que tot es vagi normalitzant!!!!
Gràcies per anar seguint el post. la veritat és que ajuda molt poder anar comentant aquests petits dubtes.

[Elidé]

Aquesta tarda m'he comprat un llibre que es diu Masaje infantil. Guía práctica para el padre y la madre, de Vimala Schneider. Una infermera el va recomanar a una altra mare i he vist que em podia anar molt bé per l'Ada. Té un capítol (curtet) dedicat a prematurs, i moltes imatges on pots veure pràcticament com fer els massatges a les diferents parts del cos. Ho comento per totes en general i per la Maura en particular, es veu que els massatges van molt bé per desestressar els bebès

[llumer]

Hola noies! Jo vaig fer el curs de massatge infantil basat en les tecniques de la vimala...
Sabeu quin es el principal "missatge"??? Van descobrir que a l'orfanat on morien menys nens... era perque els tenien moltes hores a sobre!!! O sigui que... com em van dir a mi quan vaig tenir la meva peque un mes ingressada al neixer... els nens fins als tres mesos si ploren s'han d'agafar. Potser l'unic que necessiten es contacte... i despres... que cadascu faci el que pugui o el que vulgui... els nens fins als tres mesos no "saben" prendre el pèl!!!

anims a totes, i encara que no escric mai, us segueixo, i... que no tingui ningu remordiments per agafar massa al seu nen... Per molt que digui TOTHOM (avies que diuen que el malcriaras, amigues que donen la opinio...) nomes una MARE sap el millor pel SEU FILL

[Elidé]

Llumer, on vas fer aquest curs?

[maura]

Elidé, m'emociono cada vegada que entro al vostre blog per veure què fa l'Ada. Espero que aquest metge que ha de venir, porti dins la maleta bones notícies i moltes forces per la vostra petitona.
M'ha fet gràcia veure al foto del ninu que teniu sobre el llit. Nosaltres vam estar 3 mesos i mig dormint amb una petit ós i cada nit li fèiem un petó imaginant-nos que era el nostre nen.

[llumer]

a sabadell al centre de medicina correctiva. Va estar molt bé! A la que la Ada surti... et passo el telefon!!!

[Elidé]

Moltes gràcies, Llumer!

Maura, veig que tots fem el mateix

[juliet]

Elidé m'alegro moltíssim per les bones notícies, ja veuràs com l'Ada et seguirà sorprenent dia a dia fins que ja la puguis tenir a casa.
Et vaig seguint i escrivint al post dels socpetitons 2009 i al blog del teu marit, sou genials!!

Pel que fa referència al tema del que parleu, us he anat seguint en silenci (jo també sóc mare d'una nena prematura de 32 setmanes). Jo també sóc del parer de que el bebes quan volen estar als braços és perquè ho necessiten, no perquè estiguin prenen el pèl. Això és una frase que em feia i fa moltíssima ràbia sentir. Quan la Júlia va sortir de l'hospital necessitava tenir-la sempre als meus braços i ella hi estava molt a gust! però els comentaris de la majoria de gent sempre eren els mateixos....que si s'acostumarà, que si em prendrà el pel, que si després no sabrà dormir sola.....em molestava que m'ho diguéssin però jo la vaig seguir tenint a braços, fent-li mimitos, cantant-li cançons...i us puc ben assegurar que sort que vaig "passar" dels comentaris i de les pors de pensar que no ho estava fent bé, vaig disfrutar d'ella al màxim, volia recuperar totes les hores que ela havia estat soleta a la incubadora!i les vaig recuperar i molt més. I ara que ja té 4 anys no la tinc en braços, però continuo fent-li mils mimitos....quan em deixa!!!!

Per tant, amunt els braços i a disfrutar al màxim dels vostres tresors!!!!

[maura]

Hola noies,
Ara acabem de tornar del CDIAP (Centre de desenvolupament infantil i d'atenció precoç). La veritat és que m'han tranquilitzat força. Ens han dit que degut a la prematuritat i les complicacions d'en Roger, li aniran fent un seguiment al nen, i unes sessions també per ajudar-nos a nosaltres amb tots els dubtes que puguem tenir.
Aquesta primera visita ha estat de contacte, per conèixer el cas del nen, conèixer les nostres preocupacions i fer-li una primera ullada. Ens han dit que principalment té 2 problemes que expliquen que estigui tant nerviós: un, que té molt mal de panxa; i dos, que encara està molt traumatitzat pel que va passar. Té molta por i angoixa, té por a que el toquin, a adormir-se i en general a tot el que li és desconegut (que ara mateix és quasi tot). Ens han ensenyat alguns exercicis per anar establint el contacte amb el nen i que perdi una mica la por a que el toquin. També m'han confirmat de nou que com deieu totes vosaltres els braços no li faran cap mal ja que té bastanta angoixa, i que ara el que necessita és molt de contacte, tot i que moltes vegades el rebutgi.
En fi, a mi m'ha anat molt bé perquè a diferència del pediatre, no només hem tocat temes de salut, sinó que hem parlat molt del seu estat psicològic (i el nostre), de rutines, de desenvolupament....

Simplement volia compartir amb nosaltres aquest bon dia que hem passat!!!

[juliet]

Maura, m'alegro molt!!!!
Ja veuràs que poc a poc i amb molts mimitos i carinyos el Roger s'anirà adaptant al canvi. També us anireu coneixent millor i tu sabràs amb més confiança què té o què és el que necessita. Al començament és molt difícil doncs els nens prematurs passen per "un altre camí" del que és habitual, apart de la seva lluita per la vida. Jo sempre plorava quan pensava que els nens quan neixen han de passar de seguida als braços de la seva mare per donar-los l'escalfor i jo amb la Júlia no ho vaig poder fer, amb prou feines em van deixar donar-li un petó. Se la van endur de seguida a la incubadora. Fins al cap de 2 dies no la vaig poder veure (m'havien fet cessàrea).
Apart de la por per les conseqüències físiques també tenia por a les conseqüències psíquiques (per ells és un canvi molt brusc). Però t'haig de dir que a mida que van anar passant els mesos i ella es va anar adaptant a tot doncs tot va anar molt bé, apart del tema pulmonar (que el continuem arrossegant).
No et preocupis si de vegades rebutja els braços, és normal, després ja no ho farà i serà un nen ben carinyós i tindrà "mamitis"....i tu te'l menjaràs a petons i gairebé ni us enrecordareu del tot el que heu viscut a l'inici!!

Una abraçada molt forta per tu i el Roger!!