Nosotras: las Mamis, las futuras Mamis y las consejeras
-
VisitantVi
-
VisitantVi
-
VisitantVi
M’he animat i aquí va la nostra història:
Jo som n'Antònia (34 anys, 22/12/72) i ell en Michele (29 anys, 02/07/77), tenim una filla, n'Aina (20/03/06). Faig feina de professora d'anglès en un institut de secundària i ell d’agent de viatges (encara que és professor de matemàtiques), vivim a Mallorca.
El que és més atípic és que ens vam conèixer i casar a L'Havana, d'on és el meu home. Hi vaig anar de vacances el nadal del 2002, ens vam enamorar i 6 mesos després hi vaig tornar per casar-nos (era l'única possibilitat que teníem d'estar junts, si no, ni el deixaven sortir de Cuba ni entrar a Espanya). Em vaig casar sense dir-ho a la meva família, només ho sabien les amigues. Per la nostra relació tampoc donaven un duro, entre que ell és més jove i a més cubà (els mals exemples de na Marujita Díaz, na Sara Montiel...), però com que jo no som una folclòrica ni ell s’assembla al Dinio i d’altres... aquí seguim, amb una preciositat de nina que acaba de fer un any!
Jo som n'Antònia (34 anys, 22/12/72) i ell en Michele (29 anys, 02/07/77), tenim una filla, n'Aina (20/03/06). Faig feina de professora d'anglès en un institut de secundària i ell d’agent de viatges (encara que és professor de matemàtiques), vivim a Mallorca.
El que és més atípic és que ens vam conèixer i casar a L'Havana, d'on és el meu home. Hi vaig anar de vacances el nadal del 2002, ens vam enamorar i 6 mesos després hi vaig tornar per casar-nos (era l'única possibilitat que teníem d'estar junts, si no, ni el deixaven sortir de Cuba ni entrar a Espanya). Em vaig casar sense dir-ho a la meva família, només ho sabien les amigues. Per la nostra relació tampoc donaven un duro, entre que ell és més jove i a més cubà (els mals exemples de na Marujita Díaz, na Sara Montiel...), però com que jo no som una folclòrica ni ell s’assembla al Dinio i d’altres... aquí seguim, amb una preciositat de nina que acaba de fer un any!
-
VisitantVi
PATUFA ME DECLARO MARUJONA PERDIDA!!!!!!!!!!!!!!!!
ME ENCANTAN LAS HISTORIAS DE AMOR DE SERES TAN REALES COMO YO
.
ESTHER INES Y YO TENIAMOS UN APARTAMENTO EN SANT POL QUE NOS DEJARON MIS PADRES AL MORIR( HEMOS VERANEADO ALLI 10 AÑOS), AHORA ES DE MIS SUEGROS(SE LO VENDIMOS EN DICIEMBRE), NOS TRAIA DEMASIADOS RECUERDOS......... Y ELLOS POR MI(AUNQUE DICEN QUE NO), LO HAN CAMBIADO ENTERO(REFORMADO), PARA QUE SIGA ALLI PERO NO NOS DUELA AL ENTRAR ASI QUE ESTE VERANO IREMOS ALGUN DIA
A VER SI NOS VEMOS..............
YO TAMBIEN QUIERO DECIRTE QUE AUNQUE LA VIDA TE HA TRAIDO UN DURO GOLPE, EL TIEMPO HACE QUE DUELA MENOS Y DENTRO DE NADA ESTAREIS ILUSIONANDOOS DE NUEVO YA LO VERAS.
ANTONIA TU HISTORIA DE AMOR EWS MARAVILLOSA Y ESE FRUTO DE LOS DOS ES PRECIOSISIMA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
DEBISTE SER MUY VALIENTE PARA IRTE A CUBA Y CASARTE EN SECRETO VAYA PAR DE PELOTAS!!!!!!!!!!!!!!!!! TE ADMIRO
ME ENCANTAN LAS HISTORIAS DE AMOR DE SERES TAN REALES COMO YO
ESTHER INES Y YO TENIAMOS UN APARTAMENTO EN SANT POL QUE NOS DEJARON MIS PADRES AL MORIR( HEMOS VERANEADO ALLI 10 AÑOS), AHORA ES DE MIS SUEGROS(SE LO VENDIMOS EN DICIEMBRE), NOS TRAIA DEMASIADOS RECUERDOS......... Y ELLOS POR MI(AUNQUE DICEN QUE NO), LO HAN CAMBIADO ENTERO(REFORMADO), PARA QUE SIGA ALLI PERO NO NOS DUELA AL ENTRAR ASI QUE ESTE VERANO IREMOS ALGUN DIA
YO TAMBIEN QUIERO DECIRTE QUE AUNQUE LA VIDA TE HA TRAIDO UN DURO GOLPE, EL TIEMPO HACE QUE DUELA MENOS Y DENTRO DE NADA ESTAREIS ILUSIONANDOOS DE NUEVO YA LO VERAS.
ANTONIA TU HISTORIA DE AMOR EWS MARAVILLOSA Y ESE FRUTO DE LOS DOS ES PRECIOSISIMA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
DEBISTE SER MUY VALIENTE PARA IRTE A CUBA Y CASARTE EN SECRETO VAYA PAR DE PELOTAS!!!!!!!!!!!!!!!!! TE ADMIRO
- mainadaabord
- :: dragona

- Entrades: 4479
- Membre des de: dj. gen. 04, 2007 3:35 pm
Que guay les vostres histories!
Hi ha tanta gent que no donaria 5 duros per res!
Nosaltres ens portem 25 anys i despres de 5 seguim junts i tan felic,os i per molts mes!
Si estiguessim pendents del que pensa la gent acabariem no fent res!
A veure si algu mes s'anima a explicar la seva historia!
(perdoneu que em deixi els accents pero es que aquest ordinador no en te..)

Hi ha tanta gent que no donaria 5 duros per res!
Nosaltres ens portem 25 anys i despres de 5 seguim junts i tan felic,os i per molts mes!
Si estiguessim pendents del que pensa la gent acabariem no fent res!
A veure si algu mes s'anima a explicar la seva historia!
(perdoneu que em deixi els accents pero es que aquest ordinador no en te..)
- Gasteiztik
- :: zebra

- Entrades: 1275
- Membre des de: dc. oct. 11, 2006 3:39 pm
No havia vist aquest post, i m´ha agradat molt!!!
La meva història:
Jo Angelina, 20-02-1977: 30 anys
ell Kepa. 12/05/1963. 43 anys (També ens portem uns anyets...)
Doncs la nostra història:
Jo soc de Reus (Tarragona) i ell és de Vitoria (Pais Vasc), i vivim a Vitòria.
Jo jugo a rugby i ens vam conèixer jugant a rugby, jo amb Catalunya, ell amb el Pais Vasc (entrenador)
Jo no hagués dit mai que quan el vaig conèixer, després de 5 anys seria el meu marit.De debò, no ho hagués dit mai!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Jo tenia parella i m´havia de casar. L´any 2003 va passar a ser el meu entrenador, el vaig anar coneixent de més aprop, i enamorant-me, i 3 mesos abans de casar-me vaig suspendre el casament .
Sense dir res a ningú vaig anar a viure amb ell. Ho vaig decidir un dijous, i el mateix dia ho vaig dir a la familia i amics, i el divendres sense dir-li res a ell em vaig plantar a Vitòria, dient que em quedava a viure allí.
Vaig deixar ho tot, i res, fins a dia d´avui que estic en un núvol, de felicitat!!!!!!!!!!!!!
Vaig trobar feina, ara soc directora d´un centre esportiu, i cada dia que passa sé que vaig prendre la millor decisió del món, perquè estic encantada. tot i que m´enyoro molt, de la family i amics!!!!!!!!!!!11
Això si, hi ha coses que les faria millor (tema anterior parella, la forma de dir-ho als meus pares i amics...^Però en aquell moment no en vaig saber més.
Ens vam casar el 30/04/05 i portem vivint junts des del 29/08/03.
Ah, i estem cercant des de agost de l´any passat.
Més o menys, aquesta és la meva història..
La meva història:
Jo Angelina, 20-02-1977: 30 anys
ell Kepa. 12/05/1963. 43 anys (També ens portem uns anyets...)
Doncs la nostra història:
Jo soc de Reus (Tarragona) i ell és de Vitoria (Pais Vasc), i vivim a Vitòria.
Jo jugo a rugby i ens vam conèixer jugant a rugby, jo amb Catalunya, ell amb el Pais Vasc (entrenador)
Jo no hagués dit mai que quan el vaig conèixer, després de 5 anys seria el meu marit.De debò, no ho hagués dit mai!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Jo tenia parella i m´havia de casar. L´any 2003 va passar a ser el meu entrenador, el vaig anar coneixent de més aprop, i enamorant-me, i 3 mesos abans de casar-me vaig suspendre el casament .
Sense dir res a ningú vaig anar a viure amb ell. Ho vaig decidir un dijous, i el mateix dia ho vaig dir a la familia i amics, i el divendres sense dir-li res a ell em vaig plantar a Vitòria, dient que em quedava a viure allí.
Vaig deixar ho tot, i res, fins a dia d´avui que estic en un núvol, de felicitat!!!!!!!!!!!!!
Vaig trobar feina, ara soc directora d´un centre esportiu, i cada dia que passa sé que vaig prendre la millor decisió del món, perquè estic encantada. tot i que m´enyoro molt, de la family i amics!!!!!!!!!!!11
Això si, hi ha coses que les faria millor (tema anterior parella, la forma de dir-ho als meus pares i amics...^Però en aquell moment no en vaig saber més.
Ens vam casar el 30/04/05 i portem vivint junts des del 29/08/03.
Ah, i estem cercant des de agost de l´any passat.
Més o menys, aquesta és la meva història..
No sé si vaig ésser valenta o què, per altres coses som més "cagada", millor dit per les coses més quotidianes sempre estic dubtosa, què fer per dinar, quina roba posar-me, si anar aquí o allà.. però per a les coses importants de la vida sempre he tengut com un instint que em feia anar directe cap el que volia, no vaig dubtar gens en casar-me per poder estar amb ell. Quan ho vaig dir als meus pares ja feia 3 mesos que ens havíem casat, però per la burocràcia del visat ell encara era allà, ho vaig dir una setmana abans que arribés, com la cosa més normal del món. El meu pare em va dir que estava loca, que totduna que tengués els papers em deixaria, etc. Vaig passar de tot, això sí, el van voler conèixer de seguida, i van veure que era una persona ben normal, a més és bastant callat i tímid d’entrada (bé, que no semblava l’estereotip que tenien al cap), així que les coses van anar rodades.
El que sí tenc clar és que val més no estar pensant el que hagués pogut ser, si no va bé, no passa res, les relacions no tenen res a veure amb l’edat, l’origen de la persona... I la vida és massa curta com per no aprofitar l’oportunitat de ser feliç! I pel que veig no som l'única de tirar-me a la piscina, la Gasteiztik també s'hi va tirar de ple!
Per cert, Irina he vist que vius a Irlanda i el teu home és de Belfast, jo hi vaig viure un any (era estudiant Erasmus el darrer any de carrera), els meus pares també pensaven que estava un poc loca pel que sentien per la tele (poc després hi va haver el “cease fire” de l’IRA i es van quedar més tranquils), és un lloc que m’encanta, hi vaig fer bons amics (encara els conserv, encara que ara viuen a Londres), de fet hi vaig tornar uns anys després, bé, és que Irlanda és una passada, la gent, el paisatge, un s’hi sent bé allà!
El que sí tenc clar és que val més no estar pensant el que hagués pogut ser, si no va bé, no passa res, les relacions no tenen res a veure amb l’edat, l’origen de la persona... I la vida és massa curta com per no aprofitar l’oportunitat de ser feliç! I pel que veig no som l'única de tirar-me a la piscina, la Gasteiztik també s'hi va tirar de ple!
Per cert, Irina he vist que vius a Irlanda i el teu home és de Belfast, jo hi vaig viure un any (era estudiant Erasmus el darrer any de carrera), els meus pares també pensaven que estava un poc loca pel que sentien per la tele (poc després hi va haver el “cease fire” de l’IRA i es van quedar més tranquils), és un lloc que m’encanta, hi vaig fer bons amics (encara els conserv, encara que ara viuen a Londres), de fet hi vaig tornar uns anys després, bé, és que Irlanda és una passada, la gent, el paisatge, un s’hi sent bé allà!
-
VisitantVi
OSTRES GASTE, QUINA HISTORIA!!
QUE MACA, I QUE VALENTA QUE VAS SER. VAS FER BE. M'IMAGINO EL DALTABAIX QUE HI DEVIA HAVER, PERO AL FINAL LES COSES S'ACABEN ARREGLANT.
JO EM VAIG CASAR I PER COSES QUE VAN PASSAR EM VAIG HAVER DE SEPARAR AL CAP DE 5 MESOS, ELS MEUS PARES QUASI ES MOREN DEL DISGUST, PRO CLAR HI HA COSES A LA VIDA QUE SAPS QUE HAS DE FER, ENCARA QUE ELS ALTRES S'HO PRENGUIN MALAMENT.
QUE MACA, I QUE VALENTA QUE VAS SER. VAS FER BE. M'IMAGINO EL DALTABAIX QUE HI DEVIA HAVER, PERO AL FINAL LES COSES S'ACABEN ARREGLANT.
JO EM VAIG CASAR I PER COSES QUE VAN PASSAR EM VAIG HAVER DE SEPARAR AL CAP DE 5 MESOS, ELS MEUS PARES QUASI ES MOREN DEL DISGUST, PRO CLAR HI HA COSES A LA VIDA QUE SAPS QUE HAS DE FER, ENCARA QUE ELS ALTRES S'HO PRENGUIN MALAMENT.
Ostres què difícil és no enganxar-se al fòrum. Estic estudiant i no hauria de conectar-me, però bé, només una estoneta.
Quines històries més maques. Seguiu, seguiu...
M'identifico molt amb tu Antònia quan arriba un moment en que ho has de dir a la família i tot el rotllo. NO saps com s'ho prendran però al final què, és el que sents i punt.
Jo vaig trigar quasi un any en dir-ho, a part que estava feta un embolic quan vaig començar a veure que hi havia alguna cosa més a part de ser amics, compartint pis... De fet estava fent l'Erasmus aqui a Galway i vaig haver de tornar per acabar la carrera. Un cop a Barcelona vaig pensar què picarols estic fotent! i vaig decidir deixar-ho... però uns mesos més tard hi vaig tornar i vaig veure que no podia anar contra el que sentia, i estem junts des d'aleshores.
ELs meus pares ja l'havien conegut abans de que estiguéssim junts i els hi va agradar molt i caure molt bé, per tant va facilitar molt les coses quan els hi vaig dir (no podien fer cap prejudici),es van quedar una mica parats però van dir que si sóc feliç endavant. I crec que tinc els millors pares del món!
Antònia, a quina universitat vas estar, Queens o la del Ulster? Et va agradar? A mi Belfast m'encanta, però vivim Galway, al "free state"...
Quines històries més maques. Seguiu, seguiu...
M'identifico molt amb tu Antònia quan arriba un moment en que ho has de dir a la família i tot el rotllo. NO saps com s'ho prendran però al final què, és el que sents i punt.
Jo vaig trigar quasi un any en dir-ho, a part que estava feta un embolic quan vaig començar a veure que hi havia alguna cosa més a part de ser amics, compartint pis... De fet estava fent l'Erasmus aqui a Galway i vaig haver de tornar per acabar la carrera. Un cop a Barcelona vaig pensar què picarols estic fotent! i vaig decidir deixar-ho... però uns mesos més tard hi vaig tornar i vaig veure que no podia anar contra el que sentia, i estem junts des d'aleshores.
ELs meus pares ja l'havien conegut abans de que estiguéssim junts i els hi va agradar molt i caure molt bé, per tant va facilitar molt les coses quan els hi vaig dir (no podien fer cap prejudici),es van quedar una mica parats però van dir que si sóc feliç endavant. I crec que tinc els millors pares del món!
Antònia, a quina universitat vas estar, Queens o la del Ulster? Et va agradar? A mi Belfast m'encanta, però vivim Galway, al "free state"...
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 4 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
![]() |
![]() |
![]() |


bé, sempre no, però 9 anys sip!! tela













