Socpetitons PREMATURS

[iuia]

Això espero. Tinc moltes ganes de coneixe'l.
Nosaltres com que vam voltar per l'hospital tot el mes d'agost i una part de setembre no vam poder enganxar cap d'aquestes reunions de pares que es fan. Va ser una llàstima pq m'hagués agradat. En què consistien bàsicament? Les feia sempre el Perapoch o hi havia altre pediatres. Fes-me'n cinc cèntims si us plau.

[maura]

Nosaltres també ho vam enganxar tard i només vaig anar a dues reunions el mes de setembre. Érem un grup reduït de mares i el que fèiem era tractar les nostres pors i dubtes. Cadascú preguntava el que li rondava pel cap, era així bastant informal. Vam parlar de l'alta, de què ens venia després, de com tractar-los, de què debien sentir mentre eren allà dins, de la importància de fer cangur...ens feia reflexionar molt perquè anéssim coneguent els nens, les reaccions que tenien, els canvis que hi veien, i també vam parlar d'alguns casos concrets, coses que ens deien els metges i no enteníem, etc.
Va ser una pena que al principi, quan més suport necessites, no coneguéssim aquestes reunions!!!

[Bombolla]

Ja hem tornat de la visita de Neonats i de l'Endocrina (l'Ona té hipotiroidisme). Tots dos han coïncidit en que l'Ona és massa petita, diuen que s'ha estancat el creixament i que això no pot ser, i que deu haver "algo" que fagi que no creixi correctament, així que divendres mateix tornem a tenir anàlisi de sang (avui ja n'hi han fet) i anàlisi d'orina per descartar infeccions, intolerància al gluten o problemes en les hormones de creixament, i després hem d'anar a fer radiografies per tal de determinar l'edat òssea de l'Ona, a veure si concorda amb l'edat real... La veritat és que tampoc m'han explicat res perquè estem pendents dels anàlisis del divendres, i suposo que a partir de llavors decidiran cap on tirar.

Ostres, està molt bé això de les xerrades que dieu i del suport psicològic que us dónen a l'hospital. Nosaltres això, a Son Dureta no existeix, i trobo que és mooooolt necessari, sobretot al principi quan vas tant i tant perdut.

Algú més tenia pediatra avui?

Una abraçada per totes.

[nurma]

Noies, he estat llegint una mica per sobre les vostres situacions i us he de dir que he agrait moltíssim llegir les vostres paraules.

Em dic Núria, sóc lamare del gabi (22 mesos) i de la Laura, nascuda el passat 20 d'octubre a les 30 setmanes de gestació per una infecció de listeria que em va provocar infecció a la placenta i vam acabar amb una cessària d'urgència per perill a que la bebe naixés sense vida, només dir-ho em poso a plorar, encara em costa molt explicar-ho.

Actualment, la peque està ingressada a la Teknon, pesa 1340g i avui per primera vegada me l'he posat al pit sense molt d'èxit, cosa normal pq és molt petita. Segurament estarem a l'hospital fins al Nadal, més o menys fins la setmana 38-39 d'embaràs, ho estem passant molt malament i és molt dur tenir-la allà a més la cosa es complica al tenir al nen tan petit, sento que no cuido a cap dels 2 fills que tinc.

Fins aviat!

[Bombolla]

Ei Nurma! Benvinguda!
Enhorabona per la teva filla!
Només et volia dir que és normal que et sentis així, les pors les passem totes, però a mesura que els nens van creixent les pors van desapareixent, ja ho veuràs!
Ja sé que ara ho veus molt llunyà, però aviat estareu amb la vostra menudeta a casa. Sé que ara el camí sembla motl llarg i sembla no tenir fi, però ni te n'adonaràs que la teva filla ja estarà de 38 o 39 setmanes i podreu passar junts els Nadals.
Em sap greu que sentis que no cuides ni de l'un ni de l'altre, però suposo que per altra banda ha de ser del tot normal, crec que ha de ser difícil cuidar d'un bebé (sense ser prematur)tenint un germanet "gran" doncs encara més havent d'estar per l'hospital tot el sant dia!! No et culpabilitzis ni et martiritzis per això, és una situació inesperada que a més serà temporal, i quan puguis estar a casa ja disfrutaràs i mimaràs als teus 2 solets.

Un petó i ànims!!

[llumer]

moltes gracies Bombolla!!!
La veritat es uqe jo soc una "infiltrada" aqui!. la meva filla no va ser prematura, pero per algun "problemilla" al neixer vam estar 1 mes entre uci i hospital i almenys desitjo que l'experiencia "desagradable" d'aquells dies pugui servir perque qui estigui ara en ucis vegi que al final tot queda enrere... (la meva ja te 2 anys i "picu")!!!

Jo si que vaig veure el reportatge. Estava mooolt bé, i vaig recordar tot el viscut, pero sabeu quan va ser que vaig plorar com una madalena??? Quan els papis agafaven el nen/a i marxaven a casa!!! El primer contacte amb l'exterior dels peques....
Jo no recordo el moment que vaig entrar a casa amb la peque, pero.... el moment de sortir de l'hospital amb el cotxet tot nou.... no l'oblidare en la vida!!!!!

Un petunarru ple d'energia per totes.

Elidé: Quina dosi d'energia no, que pronunciin ja la paraula "casa"???? Felicitats!

[Elidé]

Llumer, quin detall que hagis inclòs l'Ada en la teva signatura!
Nurma, benvinguda! Jo em pregunto moltes vegades com ens ho faríem si ja tinguéssim un altre fill, i penso que ha de ser complicadíssim. Entenc que tinguis aquesta sensació, però tot passarà i aquest episodi quedarà com un mal record (almenys això espero per a mi també!).
La Bombolleta, petita gran, és preciosa. Espero que aquest retard de creixement es resolgui sense gaires problemes

A Sant Joan de Déu em sembla que aquestes xerrades estan una mica aturades ara mateix... Nosaltres no n'hem tingut notícia en tres mesos, però quan l'Ada estava tan malament ens van oferir suport psicològic diverses vegades i finalment el vam acceptar. Ara anem a la psicòloga un cop per setmana i ens va molt bé, si més no per racionalitzar les coses que ens passen pel cap. Jo tenia molts sentiments de culpa pel que va passar i també molta ràbia acumulada (el meu pare va morir un mes abans que naixessin els nens) i em va anar molt bé per alliberar-ho tot.

[maura]

Bona tarda a totes,
Nurma, Benvinguda i molts ànims!!! Com ja t'han dit totes, només et puc dir que per molt dur que sigui i molt lluny que sembli el final, tot s'acaba i tot es cura, o sigui que molta energia i a mimar molt al teu bebito!!! Quan en Roger estava ingressat, algunes mames que tenien altres nens comentaven el mateix que deies i totes explicaven que era molt dur.

Nosaltres ahir vam tenir doble sessió de metges: pediatre i homeòpata. El tractament homeopàtic que estem fent pel mal de panxa està anant molt bé, i en Roger està molt més tranquil. I el pediatre ens va dir que el nen estava evolucionant molt i molt bé. Que el veia molt despert, actiu, i que reia molt, que ja no li veia la tristor que tenen tots els prematurs al sortir de l'hospital!!! Va proposar-nos començar a donar-li fruita i cereals però el tema de la fruita ho vam descartar perquè encara no aguanta el cap i jo no me'n veig en cor. Vam pactar començar-la a introduir amb bibis de sucs de taronja i li deixarem llepar algunes fruites perquè es vagi acostument al gust, i a finals d'any ja ens barallarem amb la cullera!

Volia fer-vos una proposta ja que veig que anem repetint les coses als dos post que hi ha de prematurs i és bastant liós. Perquè no en mantenim només un? Què us sembla?

[iuia]

Merci per la infó maura, llàstima no haver pogut assisitir a cap d'aquestes reunions, pel que expliques es veien prou interesssants. Demà a conèixer el Perapoch a us explicaré a veure què tal.

Benvinguda Nurma! Puc entendre perfectament com et trobes i què sents. Jo fa molt poquet vaig passar exactament pel mateix que tu i per partida doble. Els meus dos nens havien de néixer el 15 d'octurbre i van néixer amb 29 setmanes el dia 1 d'agost. Van pesar 1110 g i 1320 g. Al principi és molt angoixant perquè els veus super petits i indefensos i penses que no tiaran endavant i a mesura que passa el temps estas agobiat pq veus que van evolucionant bé però se't fa molt llarga l'espera fins a poder emportar-te'ls a casa, però tot arriba en aquest món, ja ho veuràs i aviat la tindràs a casa i podràs disfrutar-la a cada moment. En el teu cas encara s'hi afegeix el fet que tinguis en Gabi però també m'imagino que en els moments més baixos també t'ajuda i et reconforta saber que tens el Gabi per desfogar-te una mica de la stuació. Ànims i a seguir lluitant, que ja veus que en aquest aspecte l'Ada és tota una campiona.

[Bombolla]

Ei jo entrava per dir el mateix! Trobo que seria més senzill si només en tinguéssim un. Jo voto per quedar-nos amb aquest que és el que té més entrades, lo bo del que vaig obrir jo és que està a salut i el títol és més general...però els títols sempre es poden canviar.
QUè dieu les altres?
QUe bé que en roger estigui tant bé!!! I que el tractament homeopàtic li funcioni.

[maura]

Em sembla perfecte Bombolla, quedem-nos amb aquest i posem un títol més genèric. Què hi dieu les altres?

[Elidé]

On vulgueu, si em dieu on és el famós post (l'he buscat i no l'he trobat)

[Bombolla]

On vulgueu, si em dieu on és el famós post (l'he buscat i no l'he trobat)

Està a l'apartat de bebès de 0 a 12 mesos - Salut, i es diu NENS PREMATURS I/O BAIX PES.

[nurma]

Noies, primer de tot agrair a totes el nom de la meva filla a la signatura, recomforta molt saber que hi ha molta gent que s'enrecorda de nosaltres en aquests moments, de veritat, MOLTÍSSIMES GRÀCIES, llegir-ho m'ha provocat un plor d'alegria que m'ha anat genial, sou una pasada!!!


Quant a lo del post, a mi em sembla perfecte deixar només un, és més fàcil trobar-nos i no creuar els missatges.

[Txell_JP]

Hola a totes les prematurmamis!!

Jo sóc una infiltrada, però no me'n puc estar de dir-vos que totes i cadascuna de vosaltres i que tots i cadascun dels vostres bebitos SOU UN EXEMPLE PER TOT EL MÓN, de superació, d'amor, de vitalitat, d'esforç, de valentia...

He anat seguint alguna història com la de Mamaemma, la bombolleta i més recentment l'Ada. I finalment la Laura, no per això menys important. Totes i cadascuna de les vostres històries són les ganes de viure i de tirar endavant, l'amor que es desprén... en fi, jo no sóc ningú per dir-vos-ho perquè vosaltres de tot això en sabeu més que ningú i ens doneu una lliçó a totes.

Només volia que sabéssiu que us admiro molt i moltíssim i que cada nit quan vaig a dormir dono gràcies a Déu per tenir un tresor (encara que no sigui prematura ) perquè ja fa temps que valoro la salut per davant de totes les coses.

Aix, que estic tova...

Un milió de petons gegants per vosaltres i per aquests petits que cada dia demostren el que és vida i amor!!

[Bombolla]

Gràcies Txell per les teves paraules, m'has fet emocionar. Però que sàpigues que no som mamis especials, qualsevol mare treu forces i amor d'allà on sigui i fa front a les adversitats siguin quines siguin! De fet abans de tenir l'Ona jo tb pensava que havies de ser especial, diferent per poder suportar el suplici de tenir un fill en aquests circumstàncies, però quan t0hi trobes...no saps ni com però te'n ensurts!! O almenys és la sensació que tinc jo.

Nurma, he llegit que la teva menuda ha augmentat de pes!! Cada gramet que guanya és una GRAN cel·lebració i una batalla guanyada! Ara falta guanyar la guerra...però batalla a batalla la guerra es guanyarà! També he vist lo de que s'ha agafat una mica al pit! Ja t'he dit al post de la Laura que és un moment magnific! És tant especial i emocionant!! No sé vosaltres, però per mi va ser un alleujament brutal, ja sé que pot semblar estrany, però tenia un sentiment de culpa immens per no haver pogut "alimentar" bé la meva filla dins la panxa, i el fet de poder-li donar el pit i alimentar-la jo, doncs em va compensar una mica.
Elidé: QUè fa l'Ada?? Quan li faran l'operació? Quines ganes tinc de veure'n més fotos!
Les altres mamis com esteu? I els petitets?

[maura]

Iuia, com ha anat avui amb en Perapoch?

[iuia]

Bona nit!
Quin embolic de post de prematurs. Jo he contestat a l'altra post de prematurs que em sembla correcta que ens reunim en aquest pq hi ha més entrades però també tal com comentem seria interessant que canviem el títol ja que amb això de prematur de 32 setmanes sembla que no tohom s'hi pot sentir identificat.

gràcies Txell per les teves paraules. Tal com t'ha dit la Bombolla no és que siguem mamis especials ni molt menys el qè passa és que les situacions adverses et fan estar al peu del canó en cada moment i tirar endavant de la manera que sigui. Realement és una situació complicada de viure però que al mateix temps t'enforteix com a persona i com a mare i et fa valora molt més tot allò que tens i els petits moments que t'ofereixen els teus fills. És una passada veure com van creixent a la seva manera i és curiós com el cervell humà esborra els mals records i els moments difícils i es queda amb lo bo de les coses.

L'altre dia vaig tornar-me a mirar el primer bolquer que portaven a la incubadora que me'n vaig emportar un de "record" i jo mateixa em vaig quedar glaçada de lo petit que era. No em podia creure que aquell bolquer fes tres mesos el portaven els meus fills!

Maura, avui hem anat amb en Perapoch. Tal com et vaig dir les expectatives que teníem ern molt bones i avui quan l'hem conegut n'hem quedat encantats. Quina persona tan senzilla i tan amena. Es fa difícil trobar una persona d'aquest tipus en un hospital tan gran com és la Vall d'Hebron i que sovint el tracte amb determinats especialistes no és que sigui dolent però sempre es crea aquesta barrera en què el doctor està molt per sobre teu.
Ens ha fet una visita d'una hora complerta i ens ha fet exposar tots els dubtes i preguntes que tiguéssim. Ens ha ofert el seu telèfon de consulta per qualsevol dubte que ens pugui soorgir. S'ha mirat els des nen, els ha pesat imedit, ha mirat els reflexos que tenen i ens ha tranquil·litzat en molts aspectes. La llàstima és que no ens ha donat cita fins al mes d'abril! És d'aquelles persones que voldries tenir sempre a prop i visitar cada setmana per tota la confiança i tracte que et dóna. Jo només m'he sentit així en aquest hospital amb la meva ginecòloga que em va porta l'embaràs i em va operar de la transfusió feto-fetal que és la Dra Arévalo. Un encant de persona també.

[maura]

Irua, com m'alegro que la visita hagi estat a l'altura de les teves expectatives. A mi també em va donar molt bon feeling els dies que vaig parlar amb ell, et dóna molta calma i seguretat.

Txell, és ben veritat el que et deien les altres mamis, no és cap mèrit ja que no et planteges res, simplement et surten les forces de sota les pedres i tu mateixa et quedes parada del que estàs aguantant. Però com no vols aguantar si aquests marrecs et donen una lliçó de vida que no t'haguessis imaginat mai? Com no has de ser forta si ells són més forts que ningú?!!! Com deia l'Irua, t'acabes quedant amb lo bo d'aquesta època, i encara que sembli impossible, borres tot el dolor i mals records d'aquesta experiència. És inexplicable!
Jo també me'n vaig endur el primer bolquer, i el mini-xumet que els posaven, i els manguitos per mirar-los la pressió...i ara quan te'ls mires te'n fas creus de com ha canviat tot. Vaig fer una foto i tot per comparar el xumet amb un de tamany normal. Us la poso perquè la veieu.

Em sembla molt bé lo de canviar el nom del post, podríem posar "post de prematurs" o algo així més general, però com es fa?

[maura]

Noies, no me'n surto de posar una foto.....