I després de parir què? Sensacions, sentiments,...
I després de parir què? Sensacions, sentiments,...
Hola noies!
Obro aquest post a veure si les que a heu parit ens informeu una mica pq la veritat és que jo li dóno alguna volta al tema.
M'explico, totes expliquem el que sentim ja sigui físicament o psicològicament, mentre estem embrassades i durant el part, l'emoció del primer moment,etc..
Però i després? La Marta m'ha fet pensar encara més quan diu en la seva crònica la plorera que li va entrar en pensar que ja no tenia res (cap vida) a la panxa. Jo de tant en tant hi penso, que mentre estem embarassades tot ens està bé, vull dir, que ens creixi la panxa (que fa molta il.lusió!!), ens surti cel.lulitis o no poguem dormir però que passa quan de sobte tens la panxa buida i tova, una criatura que plora i estàs cansada?
De tant en tant em paro a pensar quan em tornarà la panxa a lloc o si mai tornarà a estar com era, si em podré tornar a posar la roba de sempre, el bikini, .... pot semblar una mica frívol però coi, a part de mares seguirem sent dones i, no sé a vosaltres, però a mi m'agrada sentir-me maca i no sé tinc els meus dubtes. Evidentment, el meu marit em diu que no m'amoini per res que seré la mare més guapa del món
i que m'en sortiré molt bé.... 
Ja veieu , potser no m'explico gaire, aquí deixo el post per si algú vol comentar res.
Una abraçada a totes!!!!
Obro aquest post a veure si les que a heu parit ens informeu una mica pq la veritat és que jo li dóno alguna volta al tema.
M'explico, totes expliquem el que sentim ja sigui físicament o psicològicament, mentre estem embrassades i durant el part, l'emoció del primer moment,etc..
Però i després? La Marta m'ha fet pensar encara més quan diu en la seva crònica la plorera que li va entrar en pensar que ja no tenia res (cap vida) a la panxa. Jo de tant en tant hi penso, que mentre estem embarassades tot ens està bé, vull dir, que ens creixi la panxa (que fa molta il.lusió!!), ens surti cel.lulitis o no poguem dormir però que passa quan de sobte tens la panxa buida i tova, una criatura que plora i estàs cansada?
De tant en tant em paro a pensar quan em tornarà la panxa a lloc o si mai tornarà a estar com era, si em podré tornar a posar la roba de sempre, el bikini, .... pot semblar una mica frívol però coi, a part de mares seguirem sent dones i, no sé a vosaltres, però a mi m'agrada sentir-me maca i no sé tinc els meus dubtes. Evidentment, el meu marit em diu que no m'amoini per res que seré la mare més guapa del món
i que m'en sortiré molt bé....
Ja veieu , potser no m'explico gaire, aquí deixo el post per si algú vol comentar res.
Una abraçada a totes!!!!
Ostres Carla, és una cosa que jo penso moltes vegades i que suposo que passa pel cap a moltes dones. És en el fons la nostra feminitat i la por a perdre el que haviem estat fins ara. A mi em fa mandra quedar-me més malament i sí, tindré el nen de recompensa, però també em sap una mica de greu empitjorar (sóc presumidota). I més ara que ja em començo a veure alguna estria (i mira que més cremes i olis ja impossible!)... I és això que dius: ara està molt bé anar veient el volum de la panxa però després ja veurem si ens agrada tant el que queda... En fi, no cal deixar-nos gaire ara per després no haver-nos de lamentar tant i més que el físic, no deixar de ser mai dones, mares dels nostres bebès, això sí, però dones en el fons dels nostres marits. Al meu marit li fa por que em dediqui exclusivament al nen i que deixi de ser dona per ell. Jo espero que no, però temps al temps, no es pot dir mai!
Jo trobo que hi ha una bellesa especial en el cos d'una dona que ha parit. El cos es recupera, però mai no torna a ser exactament igual que abans, és clar. I jo això ho trobo fantàstic!
Però no em feu cas, sóc de les que trobo horrible una dona de 40 anys que sembla que en tingui 20. Per mi és bonic estar en equilibri amb l'edat i l'esperit que es té. I cuidar-se, cal cuidar-se sempre, això sí.
Però no em feu cas, sóc de les que trobo horrible una dona de 40 anys que sembla que en tingui 20. Per mi és bonic estar en equilibri amb l'edat i l'esperit que es té. I cuidar-se, cal cuidar-se sempre, això sí.
Calongina
Aquest estat s'anomena puerperi. Us recomano que ara q encara podeu llegir us llegiu un llobre titual "Puerperios y otras exploraciones del alma femenina", de la Laura Gutman.
És molt interessant i us ajudará a portar millor el vostre puerperi que, perquè negar-ho, és força dur.
És molt interessant i us ajudará a portar millor el vostre puerperi que, perquè negar-ho, és força dur.
Mare del Roc (27/11/04) i de la Jana, nascuda a casa en un part fugaç (20/08/07).
Doula i assessora de LM de "Do de Mare". Terrassa.
http://lanenasotalacol.mine.nu/blog/
Doula i assessora de LM de "Do de Mare". Terrassa.
http://lanenasotalacol.mine.nu/blog/
-
VisitantVi
DONCS SÍ que ÉS INTERESSANT AKEST TEMA...
a mi tb m'amoïna força...
i és que en el fons volem seguir sentint-nos dones i, perquè no? wapes i bé amb nosaltres mteixes, com tothom no?
en fi...jo tb penso que mai recuperaré la meva panxeta plana d'abans, i, tot i que ara veig que estava massa seca i que no m'importaria kedar-me amb 5 o 6 kilos més....podré recuperar-me de 25 que en porto engreixats???
deu meu....
millor no pensar-hi..
i l'altre...després del part...ha de ser raríssim veure't panxa, però sense res a dins...suposo que ha de ser molt dur...
a mi tb m'amoïna força...
i és que en el fons volem seguir sentint-nos dones i, perquè no? wapes i bé amb nosaltres mteixes, com tothom no?
en fi...jo tb penso que mai recuperaré la meva panxeta plana d'abans, i, tot i que ara veig que estava massa seca i que no m'importaria kedar-me amb 5 o 6 kilos més....podré recuperar-me de 25 que en porto engreixats???
deu meu....
millor no pensar-hi..
i l'altre...després del part...ha de ser raríssim veure't panxa, però sense res a dins...suposo que ha de ser molt dur...
-
Glòria
- :: peixet
- Entrades: 293
- Membre des de: ds. gen. 13, 2007 7:32 am
- Ubicació: Cantallops
- Contacta:
Hola:
Jo mai he tingut la panxa plana, per tant no l'he tingut que recuperar.
Bromes a part, lògicament hi ha una recuperació física. Depenen del tipus de part és més o menys llarga. En el meu cas les recuperacions fisques han sigut molt ràpides, massa ràpides.
Però també hi ha una recuperació psíquica.
Us explico el que jo vaig sentir i el que va trigar. Amb la gran l'únic problema va ser la lactància i les nits. Això em feia plorar, però també estava eufòrica. Era la primera i havíem estat buscant-la durant 18 mesos. Em molestaven les visites i els comentaris de la gent. He aprés a calar, perquè jo tinc la llengua massa llarga de vegades. I he aprés que de vegades val més la pena deixar-ho còrrer i fer la meva que entrar en una discusió sobre el que haig de fer amb els meus fills.
Amb el segon va ser pitjor. Nosaltres en tenia moltes ganes de tenir-ne un altre i la nostra filla de 4 anys també. Però com sempre, quan neix el fill, la dona es queda sola a casa i ho ha d'asumir tot. Em vaig trobar plorant al llit amb el petit que no parava de demanar pit en una banda i l'altra plorant al meu costat dient-me que ella s'estimava molt al seu germà però que no volia que li donés tant de pit....Un quadre...
Em vaig posar nerviosa, feia visites d'urgències perquè pensava que s'ennuegava,...Ja dic, pitjor que amb la gran.
Amb la tercera ha segut i és una delicia. Tota la familia estem gaudint moltíssim d'aquest segon naixement. Jo em vaig recuperar massa ràpit, i al estar a casa vaig començara fer coses enseguida (gran errada), però tinc ajuda de la meva filla gra de 10 anys. ës un sol.
Si que ho vaig passar una mica malament els primers dies però va ser perquè vaig marxar a casa de ma mare. El meu home havia de treballar i ella no pot caminar. Vaig pensar que per a quedar-me sola a casa amb tots 3, al menys el meu pare em podia ajudar amb els grans. Al ser estiu vaig acabar a casa de ma mare, amb els meus fills i un nebot (que donava més feina que ningú) i a sobre com que el meu pare em veia moure'm, va decidir que feci jo la feina de casa (només feia 10 dies del part). Però després perfecte.
L'aspecte físic, sí que em preocupa, però sempre. Després dels parts, potser quan menys m'ha preocupat. Tenia d'altres preocupacions.
Jo mai he tingut la panxa plana, per tant no l'he tingut que recuperar.
Bromes a part, lògicament hi ha una recuperació física. Depenen del tipus de part és més o menys llarga. En el meu cas les recuperacions fisques han sigut molt ràpides, massa ràpides.
Però també hi ha una recuperació psíquica.
Us explico el que jo vaig sentir i el que va trigar. Amb la gran l'únic problema va ser la lactància i les nits. Això em feia plorar, però també estava eufòrica. Era la primera i havíem estat buscant-la durant 18 mesos. Em molestaven les visites i els comentaris de la gent. He aprés a calar, perquè jo tinc la llengua massa llarga de vegades. I he aprés que de vegades val més la pena deixar-ho còrrer i fer la meva que entrar en una discusió sobre el que haig de fer amb els meus fills.
Amb el segon va ser pitjor. Nosaltres en tenia moltes ganes de tenir-ne un altre i la nostra filla de 4 anys també. Però com sempre, quan neix el fill, la dona es queda sola a casa i ho ha d'asumir tot. Em vaig trobar plorant al llit amb el petit que no parava de demanar pit en una banda i l'altra plorant al meu costat dient-me que ella s'estimava molt al seu germà però que no volia que li donés tant de pit....Un quadre...
Em vaig posar nerviosa, feia visites d'urgències perquè pensava que s'ennuegava,...Ja dic, pitjor que amb la gran.
Amb la tercera ha segut i és una delicia. Tota la familia estem gaudint moltíssim d'aquest segon naixement. Jo em vaig recuperar massa ràpit, i al estar a casa vaig començara fer coses enseguida (gran errada), però tinc ajuda de la meva filla gra de 10 anys. ës un sol.
Si que ho vaig passar una mica malament els primers dies però va ser perquè vaig marxar a casa de ma mare. El meu home havia de treballar i ella no pot caminar. Vaig pensar que per a quedar-me sola a casa amb tots 3, al menys el meu pare em podia ajudar amb els grans. Al ser estiu vaig acabar a casa de ma mare, amb els meus fills i un nebot (que donava més feina que ningú) i a sobre com que el meu pare em veia moure'm, va decidir que feci jo la feina de casa (només feia 10 dies del part). Però després perfecte.
L'aspecte físic, sí que em preocupa, però sempre. Després dels parts, potser quan menys m'ha preocupat. Tenia d'altres preocupacions.
-
VisitantVi
Donç jo podria escriure moltes pàgines sobre els meus sentiments ara mateix. Si tingués temps ho faria, no al forum (no us vull avorrir) a nivell particular per no oblidar-ho, posar-ho en ordre...
Fisicament m'he recuperat bé. No tinc dolors ni res... La cicatriu de la cesària és torta. Però m'agrada. És la marca que m'ha deixat el naixement de la meva filla.
Panxa? encara en tinc. I la roba d'abans s'encalla a les cuixes i no puja... però com menjo el que puc i quan puc no m'aprimo massa. Quan la Cloe sigui a casa segur que ho perdo.
Com diu la Calongina, cada cosa te el seu temps i cada estadi de la vida s'ha de gaudir com el que més. Penso que acceptant-nos a nosaltres mateixes serem molt més felices.
De cara a la relació de parella, és tot estrany. Nosaltres vivim una situació especial amb la nena a la unitat de neonats, però em sento molt a prop d'ell i és com una mena de tornar a començar. Quan la tinguem a casa si que començarem de nou. Però ara he reviscut sentiments i sensacions que feia temps que estaven adormides. Sempre m'he sentit molt enamorada, i ja fa 9 anys que compartim la vida però ara m'hi sento més.
I com a persona, més relaxada, la meva filla em dona tranquilitat. Sóc feliç agafant-la en braços i sentint la seva escalfor i la suavitat dels seus cabells a les galtes...
M'hi passo hores.
Quan la tingui a casa us juro que no la deixaré anar!!!!!!
Hi ha inconvenients, és clar. Però de llarg compensa!!! i tant que compensa!!!!
Fisicament m'he recuperat bé. No tinc dolors ni res... La cicatriu de la cesària és torta. Però m'agrada. És la marca que m'ha deixat el naixement de la meva filla.
Panxa? encara en tinc. I la roba d'abans s'encalla a les cuixes i no puja... però com menjo el que puc i quan puc no m'aprimo massa. Quan la Cloe sigui a casa segur que ho perdo.
Com diu la Calongina, cada cosa te el seu temps i cada estadi de la vida s'ha de gaudir com el que més. Penso que acceptant-nos a nosaltres mateixes serem molt més felices.
De cara a la relació de parella, és tot estrany. Nosaltres vivim una situació especial amb la nena a la unitat de neonats, però em sento molt a prop d'ell i és com una mena de tornar a començar. Quan la tinguem a casa si que començarem de nou. Però ara he reviscut sentiments i sensacions que feia temps que estaven adormides. Sempre m'he sentit molt enamorada, i ja fa 9 anys que compartim la vida però ara m'hi sento més.
I com a persona, més relaxada, la meva filla em dona tranquilitat. Sóc feliç agafant-la en braços i sentint la seva escalfor i la suavitat dels seus cabells a les galtes...
M'hi passo hores.
Quan la tingui a casa us juro que no la deixaré anar!!!!!!
Hi ha inconvenients, és clar. Però de llarg compensa!!! i tant que compensa!!!!
-
aierim
- :: puça
- Entrades: 17
- Membre des de: dc. abr. 11, 2007 1:28 pm
- Ubicació: Sant Pere de Vilamajor
Hola jo us puc explicar el que em va passar a mi...,
Jo vaig parir el 11/12/05 una nena sana i preciosa per part natural, amb epidural, a la clinica Teknon, d'on no tinc cap queixa. La comadrona va ser una mica estupida amb mi, i va fer que el meu marit fos una mica esceptic amb mi, pero coll, a mi em feien molt,molt de mal les contraccions!!!! Be seguim, va anar tot molt bé i rapid pero no vaig gaudir gens de la surtida de la meva filla, estava molt nerviosa i els efectes de la epi em feien tremolar molt. Al hospital vaig estar 3 dies, a gust, pero no vaig recuperar-me gens del part, vaig estar més 36 hores sense dormir, va venir massa gent a veurens. La nena va perdre pes, i això em preocupava, mamava cada 2 hores i plorava molt si no la tenia en braços, jo o algu de la familia, a casa va ser bastant horrible, no em feia a l'idea de que no pogues ni menjar o dutxar-me, em van venir uns sentiments molt durs, de tristesa i mirava a la meva filla amb rencunia, i això em feia sentir encara pitjor. Poc a poc vaig començar a coneixer-la i a entendre el que volia, només volia estar amb mi i sentir-se protegida, i vaig deixar anar el meu instint. Vaig plorar molt, de felicitat, ploraba amb ella, quan em sentia derrotada, cansada emocionalment, i responsable de la meva criatura. Tot això et fa sentir molt vulnerable, però tires endevant i fas esforços per la teva filla. Les nits dures, els dies de dependencia total, la por, els consells poc apropietats i molestos... Pero al final vaig ser jo, jo i el meu sentit comu, i la meva filla em reclamava i jo l'entenia. Va costar pero estic segura que ha sigut una experiencia molr enriquidora, i que el proper fill que tingui serà tot molt més facil i sabre disfrutar de cada segon, cada plor, cada dolor, cada sentiment.
Veureu que tot es molt maco, tot i que en el seu moment potser no us ho sembli.
Petons.
Jo vaig parir el 11/12/05 una nena sana i preciosa per part natural, amb epidural, a la clinica Teknon, d'on no tinc cap queixa. La comadrona va ser una mica estupida amb mi, i va fer que el meu marit fos una mica esceptic amb mi, pero coll, a mi em feien molt,molt de mal les contraccions!!!! Be seguim, va anar tot molt bé i rapid pero no vaig gaudir gens de la surtida de la meva filla, estava molt nerviosa i els efectes de la epi em feien tremolar molt. Al hospital vaig estar 3 dies, a gust, pero no vaig recuperar-me gens del part, vaig estar més 36 hores sense dormir, va venir massa gent a veurens. La nena va perdre pes, i això em preocupava, mamava cada 2 hores i plorava molt si no la tenia en braços, jo o algu de la familia, a casa va ser bastant horrible, no em feia a l'idea de que no pogues ni menjar o dutxar-me, em van venir uns sentiments molt durs, de tristesa i mirava a la meva filla amb rencunia, i això em feia sentir encara pitjor. Poc a poc vaig començar a coneixer-la i a entendre el que volia, només volia estar amb mi i sentir-se protegida, i vaig deixar anar el meu instint. Vaig plorar molt, de felicitat, ploraba amb ella, quan em sentia derrotada, cansada emocionalment, i responsable de la meva criatura. Tot això et fa sentir molt vulnerable, però tires endevant i fas esforços per la teva filla. Les nits dures, els dies de dependencia total, la por, els consells poc apropietats i molestos... Pero al final vaig ser jo, jo i el meu sentit comu, i la meva filla em reclamava i jo l'entenia. Va costar pero estic segura que ha sigut una experiencia molr enriquidora, i que el proper fill que tingui serà tot molt més facil i sabre disfrutar de cada segon, cada plor, cada dolor, cada sentiment.
Veureu que tot es molt maco, tot i que en el seu moment potser no us ho sembli.
Petons.
-
VisitantVi
"I DESPRÉS DE PARIR, QUÈ?", AIXÒ EM PREGUNTAVA JO DIES ABANS DE TENIR LA CLÀUDIA...
DONCS MOLTES COSES.... UN GRAPAT DE SENSACIONS T'ENVAEIXEN: ALEGRIA, POR, TRISTESA, ANGOIXA...AIXÒ BARREJAT AMB MANCA DE SON, MANCA D'EXPERIÈNCIA, MANCA DE CONEIXENÇA AMB EL TEU BEBÉ, MANCA DE SENSIBILITAT PER PART D'ALGUNS I MANCA D'INTIMITAT MASSA SOVINT, CREA UN CÒCTEL EXPLOSIU!!
JO VAIG SENTIR MOLT LA PÈRDUA DE LA MEVA PANXOTA D'EMBARASSADA, I ENCARA LA SENTO. NO SÉ, VAIG VIURE L'EMBARÀS TAN INTENSAMENT, QUE QUAN EM VAIG VEURE SENSE PANXA EM VAIG SENTIR BUIDA, SENSE LA "XISPA" QUE HAVIA TINGUT ELS ÚLTIMS NOU MESOS.
EM VA COSTAR MOLT POC ADAPTAR-ME A LA CLÀUDIA, I ESTAVA MOLT BÉ ANÍMICAMENT. JO AL·LUCINAVA, PERQUE SEMPRE HAVIA PENSAT QUE M'ENVAÏRIA L'ANSIETAT (HE TINGUT I TINC PROBLEMES D'ANGOIXA), PERÒ NO, ESTAVA LA MAR DE BÉ.
EL PAL EM VA VENIR DESPRÉS, AL CAP D'UNS MESOS...NO SÉ PERQUÈ. POTSER FEIA MASSA TEMPS QUE ESTAVA A CASA (A L'ATUR DES DEL 6È MES), EL CAS ÉS QUE TOTES LES PORS I INSEGURETATS EM VAN SORTIR DE COP! SORT EN TINC DEL MEU HOME, QUE SÉ QUE M'ESTIMA AMB BOGERIA, I QUE TANT LI ÉS COM ESTIGUI FÍSICAMENT; PERQUE L'EMBARÀS TAMBÉ M'HA AFECTAT EL FÍSIC: FINS QUE NO EM TROBIN LA MEDICACIÓ ADEQUADA PEL PROBLEMA DE TIROIDES QUE M'HA SORTIT DE RESULTES DE L'EMBARÀS, CONTINUARÉ ENGREIXANT-ME COM HO ESTIC FENT... I LA VERITAT, L'AUTOESTIMA JA ERA BAIXA, PERÒ ÉS QUE ARA....
PERÒ SABEU UNA COSA: TOT, TOT, TOT DESAPAREIX AMB EL SOMRIURE DE LA CLÀUDIA. LA MEVA FILLA COMPENSA UN MILIÓ DE VEGADES TOOOT EL QUE PUGUI VENIR DESPRÉS DE L'EMBARÀS.
I AIXÒ US PASSARÀ TAMBÉ A VOSALTRES. PER MOLTA PLORERA, PER MOLTA INSEGURETAT, PER MOLTA POR QUE US FACI LA NOVA SITUACIÓ: EL SER MARE I SABER QUE AQUESTA COSETA QUE TENS EN BRAÇOS HA SORTIT DE TÚ, ÉS FRUIT DE MOLT D'AMOR I MOLTA IL·LUSIÓ, FARÀ QUE TOOOT S'ESVAEIXI, TOT QUEDI DIFUMINAT, I QUE L'ÚNIC QUE IMPORTI SIGUI LA FELICITAT. LA DEL VOSTRE FILL I PER TANT LA DE LA VOSTRA NOVA FAMILIA.
DONCS MOLTES COSES.... UN GRAPAT DE SENSACIONS T'ENVAEIXEN: ALEGRIA, POR, TRISTESA, ANGOIXA...AIXÒ BARREJAT AMB MANCA DE SON, MANCA D'EXPERIÈNCIA, MANCA DE CONEIXENÇA AMB EL TEU BEBÉ, MANCA DE SENSIBILITAT PER PART D'ALGUNS I MANCA D'INTIMITAT MASSA SOVINT, CREA UN CÒCTEL EXPLOSIU!!
JO VAIG SENTIR MOLT LA PÈRDUA DE LA MEVA PANXOTA D'EMBARASSADA, I ENCARA LA SENTO. NO SÉ, VAIG VIURE L'EMBARÀS TAN INTENSAMENT, QUE QUAN EM VAIG VEURE SENSE PANXA EM VAIG SENTIR BUIDA, SENSE LA "XISPA" QUE HAVIA TINGUT ELS ÚLTIMS NOU MESOS.
EM VA COSTAR MOLT POC ADAPTAR-ME A LA CLÀUDIA, I ESTAVA MOLT BÉ ANÍMICAMENT. JO AL·LUCINAVA, PERQUE SEMPRE HAVIA PENSAT QUE M'ENVAÏRIA L'ANSIETAT (HE TINGUT I TINC PROBLEMES D'ANGOIXA), PERÒ NO, ESTAVA LA MAR DE BÉ.
EL PAL EM VA VENIR DESPRÉS, AL CAP D'UNS MESOS...NO SÉ PERQUÈ. POTSER FEIA MASSA TEMPS QUE ESTAVA A CASA (A L'ATUR DES DEL 6È MES), EL CAS ÉS QUE TOTES LES PORS I INSEGURETATS EM VAN SORTIR DE COP! SORT EN TINC DEL MEU HOME, QUE SÉ QUE M'ESTIMA AMB BOGERIA, I QUE TANT LI ÉS COM ESTIGUI FÍSICAMENT; PERQUE L'EMBARÀS TAMBÉ M'HA AFECTAT EL FÍSIC: FINS QUE NO EM TROBIN LA MEDICACIÓ ADEQUADA PEL PROBLEMA DE TIROIDES QUE M'HA SORTIT DE RESULTES DE L'EMBARÀS, CONTINUARÉ ENGREIXANT-ME COM HO ESTIC FENT... I LA VERITAT, L'AUTOESTIMA JA ERA BAIXA, PERÒ ÉS QUE ARA....
PERÒ SABEU UNA COSA: TOT, TOT, TOT DESAPAREIX AMB EL SOMRIURE DE LA CLÀUDIA. LA MEVA FILLA COMPENSA UN MILIÓ DE VEGADES TOOOT EL QUE PUGUI VENIR DESPRÉS DE L'EMBARÀS.
I AIXÒ US PASSARÀ TAMBÉ A VOSALTRES. PER MOLTA PLORERA, PER MOLTA INSEGURETAT, PER MOLTA POR QUE US FACI LA NOVA SITUACIÓ: EL SER MARE I SABER QUE AQUESTA COSETA QUE TENS EN BRAÇOS HA SORTIT DE TÚ, ÉS FRUIT DE MOLT D'AMOR I MOLTA IL·LUSIÓ, FARÀ QUE TOOOT S'ESVAEIXI, TOT QUEDI DIFUMINAT, I QUE L'ÚNIC QUE IMPORTI SIGUI LA FELICITAT. LA DEL VOSTRE FILL I PER TANT LA DE LA VOSTRA NOVA FAMILIA.
JO NO M'HO HAVIA POGUT IMAGINAR MAI Q A MI EM PASSARIA AIXÒ Q DIUEN LA DEPRE DESPRÈS DEL PART, JO PENSAVA Q ERA MOLT FORTA I Q A MI AIXÒ NO M'AFECTARIA.
PERÒ BÉ, ESTAVA TOTALMENT EQUIVOCADA.
QUAN LA DRA VA EM VA DIR AL SEGON DIA Q AL DIA SEGÜENT JA PODIA MARXAR CAP A CASA, SE'M VA CAURE EL MÓN A SOBRE, NO VOLIA MARXAR D'ALLÍ, PK SABIA Q QUAN ARRIBES A CASA M'HAVIA D'ENFRONTAR A UNA NOVA VIDA EN LA QUAN NO SABIA SI REALMENT ESTAVA PREPARADA PER DONAR-LI TOT L'AMOR DEL MÓN....
QUAN VAIG SORTIR DE L'HOSPITAL I VAIG PUIJAR AL COTXE EM VAIG POSSAR A PLORAR SENSE PARAR, ESTAVA ATERRORITZADA...
DESPRÈS QUAN VAIG ARRIBAR A CASA I LA GENT EM VENIA A VEURE I DAMUNT EM DEIEN "JA NO TENS PANXA" LLAVORS EM POSSAVA A PLORAR COM UNA MADALENA.
L'AARON JA TÉ 11 DIES I JO ENCARA ESTIC TENDRA, QUAN M'AGAFA LA DEPRE EL Q FAIG ES MIRAR-LO AIXÍ EM VE LA SONRISA A LA BOCA AL PENSAR DE QUINA SORT TENIM DE TENIR UN NEN TAN MACO.
ES MOLT DUR CONTROLAR AK SENTIMENT,I PENSAR Q LA PANXA JA NO LA TENS.
A MI LA PANXA M'HA QUEDAR CASI TAL COM LA TENIA PERÒ EL Q PASSA ES Q LA TING MOLT "FOFA" SUPOSO Q MÉS ENDAVANT M'HAURÈ DE PLANTEJAR FER ALGUNES ABDOMINALS...
PERÒ BÉ, ESTAVA TOTALMENT EQUIVOCADA.
QUAN LA DRA VA EM VA DIR AL SEGON DIA Q AL DIA SEGÜENT JA PODIA MARXAR CAP A CASA, SE'M VA CAURE EL MÓN A SOBRE, NO VOLIA MARXAR D'ALLÍ, PK SABIA Q QUAN ARRIBES A CASA M'HAVIA D'ENFRONTAR A UNA NOVA VIDA EN LA QUAN NO SABIA SI REALMENT ESTAVA PREPARADA PER DONAR-LI TOT L'AMOR DEL MÓN....
QUAN VAIG SORTIR DE L'HOSPITAL I VAIG PUIJAR AL COTXE EM VAIG POSSAR A PLORAR SENSE PARAR, ESTAVA ATERRORITZADA...
DESPRÈS QUAN VAIG ARRIBAR A CASA I LA GENT EM VENIA A VEURE I DAMUNT EM DEIEN "JA NO TENS PANXA" LLAVORS EM POSSAVA A PLORAR COM UNA MADALENA.
L'AARON JA TÉ 11 DIES I JO ENCARA ESTIC TENDRA, QUAN M'AGAFA LA DEPRE EL Q FAIG ES MIRAR-LO AIXÍ EM VE LA SONRISA A LA BOCA AL PENSAR DE QUINA SORT TENIM DE TENIR UN NEN TAN MACO.
ES MOLT DUR CONTROLAR AK SENTIMENT,I PENSAR Q LA PANXA JA NO LA TENS.
A MI LA PANXA M'HA QUEDAR CASI TAL COM LA TENIA PERÒ EL Q PASSA ES Q LA TING MOLT "FOFA" SUPOSO Q MÉS ENDAVANT M'HAURÈ DE PLANTEJAR FER ALGUNES ABDOMINALS...
<a><img src="http://b1.lilypie.com/13z1p1.png" alt="Lilypie Primer Ticker" border="0"></a>
Doncs jo després de parir m'ho vaig passar molt malament. El Martí va néixer sense esperar-ho amb 31 setmanes, em van fer una cesàrea, el petitó es va passar mes i mig a la incubadora (durant tot aquest temps i van a haver molts alts i baixos, vam patir molt).
i lo pitjor és la gent, que hofan amb bona fe, però la meitat dels consells que donen se'ls podrien estalviar. Jo vaig estar molt agobiada, sobretot pel fet que quan me'n vaig anar d'alta, a l'arribar a casa tornes sense panxa i sense fill...
Em sentia trista i buida...
...però el temps ho posa tot al seu lloc. Quan ens el vam endur a casa va ser una alegria enorme, i mica en mica ens vam anar agafant confiança fins al dia d'avui.
El que tinc clar, és que si més endavant tinc un altre fill, disfrutaré molt més de l'embaràs i em prendré les coses més tranquilament, a tots nivells, sobretot de la feina... tant d'estrés no és bo...!
i lo pitjor és la gent, que hofan amb bona fe, però la meitat dels consells que donen se'ls podrien estalviar. Jo vaig estar molt agobiada, sobretot pel fet que quan me'n vaig anar d'alta, a l'arribar a casa tornes sense panxa i sense fill...
Em sentia trista i buida...
...però el temps ho posa tot al seu lloc. Quan ens el vam endur a casa va ser una alegria enorme, i mica en mica ens vam anar agafant confiança fins al dia d'avui.
El que tinc clar, és que si més endavant tinc un altre fill, disfrutaré molt més de l'embaràs i em prendré les coses més tranquilament, a tots nivells, sobretot de la feina... tant d'estrés no és bo...!
Marta, mare d'en Martí (01/03/06)
<a><img src="http://b2.lilypie.com/CtJZp2.png" alt="Lilypie Segundo Ticker" border="0" width="400" height="80"></a>
<a><img src="http://b2.lilypie.com/CtJZp2.png" alt="Lilypie Segundo Ticker" border="0" width="400" height="80"></a>
-
VisitantVi
HOLA...
Doncs jo també pensava que el baixon a mi no em passaria...i sísí...
suposo que la primer setmana a casa, no para de venir gent, no et trobes gens en forma, el peke i tu encara no us enteneu...
ostres, es que tema visites el porto fatal....fatal...es que a mes hi ha gent que te un morro...ahir sem presenten sense avisar a les 13.30h! potser es pensaven que els convidaria a dinar!
van marxar a les 15h, doncs penseu que a les 17h ja tenia mes gent que tampoc havia avisat...i jo que volia estirar-me...
per postres estic deixant la lactància materna,,,....i em sento molt culpable per no suportar el dolor dels pits,....entre clivelles, episio, morenes...es com si estigues saturada de dolor..
total, ara mateix tb estic acollonida pk per deixar la lactancia mhaig de prendre unes pastilles durant 15 dies que, sincerament, els seus "possibles" efectes secundaris deixen blanc....
entre molts altres de mes heavis, les pastilles akestes comencen a fer efecte al cap de 3 dies(que passa amb la llet acumulada akests dies..???)clar, no te la pots treure `pk les pastis diuen al cervell que pari de fabricar llet i si tu te la treus li estas dient el contrari..
, et pot donar baixades de pressió, desmais,...basicament pateixo pk als matins estic sola i si em marejo ...em fa por pen Lluc...
em sembla que aniré a ca la veïna amb el patufo a prendre-me-les, així estic més trankil.la...
bueno, perdoneu pel rotllo, mhavia de desfogar...
molts potns a totes i ànims!
Doncs jo també pensava que el baixon a mi no em passaria...i sísí...
suposo que la primer setmana a casa, no para de venir gent, no et trobes gens en forma, el peke i tu encara no us enteneu...
ostres, es que tema visites el porto fatal....fatal...es que a mes hi ha gent que te un morro...ahir sem presenten sense avisar a les 13.30h! potser es pensaven que els convidaria a dinar!
van marxar a les 15h, doncs penseu que a les 17h ja tenia mes gent que tampoc havia avisat...i jo que volia estirar-me...
per postres estic deixant la lactància materna,,,....i em sento molt culpable per no suportar el dolor dels pits,....entre clivelles, episio, morenes...es com si estigues saturada de dolor..
total, ara mateix tb estic acollonida pk per deixar la lactancia mhaig de prendre unes pastilles durant 15 dies que, sincerament, els seus "possibles" efectes secundaris deixen blanc....
entre molts altres de mes heavis, les pastilles akestes comencen a fer efecte al cap de 3 dies(que passa amb la llet acumulada akests dies..???)clar, no te la pots treure `pk les pastis diuen al cervell que pari de fabricar llet i si tu te la treus li estas dient el contrari..
, et pot donar baixades de pressió, desmais,...basicament pateixo pk als matins estic sola i si em marejo ...em fa por pen Lluc...
em sembla que aniré a ca la veïna amb el patufo a prendre-me-les, així estic més trankil.la...
bueno, perdoneu pel rotllo, mhavia de desfogar...
molts potns a totes i ànims!
Ostres, he llegit tots els vostres missatges i déu ni do.. jo sóc conscient que la vida em canviarà a partir d'ara, però també em fa por com a vosaltres no saber si ho farem prou bé, si identificaràs com a teva aquella coseta, si la gent et comprendrà... la aierim deia que havia tingut fins i tot algun sentiment de rancúnia cap a la seva filla, i també em fa por tenir sentiments contradictoris cap al meu nen, sembla que te l'has d'estimar amb bogeria des del primer minut, però i quan plori? i quan no sàpigues què fer-li? segur que com dieu després de tot un somriure et farà esvair tots els dubtes... però tot plegat fa una mica de por, tot i que consola saber que molta gent passa pel mateix, ara bé, sovint tinc la sensació que la vida ens demana ser molt més fortes a les dones que als homes, com si no en tinguéssim prou amb els nostres propis problemes emocionals que generalment no són pocs i que ens afecten molt més que als homes...
Pel que fa al físic ja no sé ni si preocupar-me... sempre he estat grassoneta, i per tant ja sé què són les crisis d'autoestima en aquest sentit, sóc conscient que després del part en tornaré a tenir, sobretot perquè justament fa un any havia aconseguit aprimar-me més que mai i tothom em trobava molt bé... no sé si tindré força de voluntat per tornar a fer-ho.
Per a tu Natrix molts ànims, jo també tinc por de tenir molts dolors, em fa "ràbia" de vegades (enteneu-me) veure mares que han acabat de parir i sembla que no els hagi passat res (potser ho viuen per dins, segur), però per fora se les veu estupendes, com si res els fes mal... jo estic segura que tot em farà mal... escolta, si t'ha de fer estar més segura tenir algú a la vora fes-ho, no et tallis, si tens confiança amb aquesta veïna per què no fer-ho? i sinó quan t'ho hagis de prendre ves a algun lloc on sàpigues que hi ha gent i que en un moment donat si et mareges o algo et poden ajudar... no et sentis culpable ni dèbil perquè en un moment donat algú et pregunti si no et trobes prou bé... i si et ve de gust i t'escolten explica'ls el que sigui... de vegades va bé explicar coses a gent que no et coneix de res... saps que si et jutgen en realitat tampoc et coneixen tal i com ets i per tant no t'ha d'afectar el que pensin de tu...
Jolin, vaya rotllo us he fotut... deu ser que s'apropa sant Jordi i m'envaieix una sensibilitat especial... si tot va bé d'aquí un anyet ho cel·lebrarem amb el nostre petitó!!
Que vagi bé...
Pel que fa al físic ja no sé ni si preocupar-me... sempre he estat grassoneta, i per tant ja sé què són les crisis d'autoestima en aquest sentit, sóc conscient que després del part en tornaré a tenir, sobretot perquè justament fa un any havia aconseguit aprimar-me més que mai i tothom em trobava molt bé... no sé si tindré força de voluntat per tornar a fer-ho.
Per a tu Natrix molts ànims, jo també tinc por de tenir molts dolors, em fa "ràbia" de vegades (enteneu-me) veure mares que han acabat de parir i sembla que no els hagi passat res (potser ho viuen per dins, segur), però per fora se les veu estupendes, com si res els fes mal... jo estic segura que tot em farà mal... escolta, si t'ha de fer estar més segura tenir algú a la vora fes-ho, no et tallis, si tens confiança amb aquesta veïna per què no fer-ho? i sinó quan t'ho hagis de prendre ves a algun lloc on sàpigues que hi ha gent i que en un moment donat si et mareges o algo et poden ajudar... no et sentis culpable ni dèbil perquè en un moment donat algú et pregunti si no et trobes prou bé... i si et ve de gust i t'escolten explica'ls el que sigui... de vegades va bé explicar coses a gent que no et coneix de res... saps que si et jutgen en realitat tampoc et coneixen tal i com ets i per tant no t'ha d'afectar el que pensin de tu...
Jolin, vaya rotllo us he fotut... deu ser que s'apropa sant Jordi i m'envaieix una sensibilitat especial... si tot va bé d'aquí un anyet ho cel·lebrarem amb el nostre petitó!!
Que vagi bé...
Hem alletat 19 mesos!
ostres natrix, jo que t'he fomut el rotllo i t'he pujat post de info al forum de la llet i ara veig que estàs deixant la lactància!
cordons!
noia, bé, ja t'hi has posat!
espero que et trobis millor després
sí noies, a les pelis tot això no surt, eh!
és increïble com s'esborren els mals moments de la memòria però recordant recordant, em veig al sofà, asseguda sobre un flotador (per la episio i les morenes -que em van durar 5 mesos!), apunt de donar el pit amb un mocador entre les dents per suportar el moment de l'enganxada de la nena al pit (les meves clivelles van sagnar i tot). I la mastitis, en ple mes d'agost pelant-me de fred pq estava a 39 de febre, havia de donar el pit i no m'aguantava dreta. També els 10 minuts cada vegada per anar al lavabo per netejar-me bé la ferida cada vegada. Resar per no anar restreta, fer banys d'aigua calenta per les morenes.
no sé, cadascuna som diferents, oi? Clar que jo no vaig tenir depre post-part. Només vaig plorar 4 cops durant el primer mes, però van ser més aviat desafogades. Vaig superar la mastitis en menys de dos dies, m'enduia el flotador a pertot arreu. Vaig engegar alguna gent a que em visités un altre dia. Vaig donar el pit amb el llibre (la Bíblia: què esperar quan s'està esperant) al costat per anar provant diferents postures. Murgroneres una setmana pq se'm curessin els mugrons (a més d'anar amb els pits enlaire). La crisi dels 3 mesos: 5 dies enganxada al sofà donant el pit cada hora i mitja, nit inclosa. I fins i tot una segona intervenció que em van fer fa un mes per arreglar-me la episio (o sigui que el meu calvariet ha acabat ara, al cap de 9 mesos de parir, i puc ara sí afirmar que ja estic recuperada del tot).
No us vull espantar però potser si ens fem a la idea que és durillo, quan som pel tros ja no ho trobem tant.
Però és com el part, també, el llindar de dolor de cadascuna és diferent. Per tant, cada maestrillo tiene su librillo, i he de fer el que considereu millor per estar bé amb vosaltres mateixes.
cordons!
noia, bé, ja t'hi has posat!
espero que et trobis millor després
sí noies, a les pelis tot això no surt, eh!
és increïble com s'esborren els mals moments de la memòria però recordant recordant, em veig al sofà, asseguda sobre un flotador (per la episio i les morenes -que em van durar 5 mesos!), apunt de donar el pit amb un mocador entre les dents per suportar el moment de l'enganxada de la nena al pit (les meves clivelles van sagnar i tot). I la mastitis, en ple mes d'agost pelant-me de fred pq estava a 39 de febre, havia de donar el pit i no m'aguantava dreta. També els 10 minuts cada vegada per anar al lavabo per netejar-me bé la ferida cada vegada. Resar per no anar restreta, fer banys d'aigua calenta per les morenes.
no sé, cadascuna som diferents, oi? Clar que jo no vaig tenir depre post-part. Només vaig plorar 4 cops durant el primer mes, però van ser més aviat desafogades. Vaig superar la mastitis en menys de dos dies, m'enduia el flotador a pertot arreu. Vaig engegar alguna gent a que em visités un altre dia. Vaig donar el pit amb el llibre (la Bíblia: què esperar quan s'està esperant) al costat per anar provant diferents postures. Murgroneres una setmana pq se'm curessin els mugrons (a més d'anar amb els pits enlaire). La crisi dels 3 mesos: 5 dies enganxada al sofà donant el pit cada hora i mitja, nit inclosa. I fins i tot una segona intervenció que em van fer fa un mes per arreglar-me la episio (o sigui que el meu calvariet ha acabat ara, al cap de 9 mesos de parir, i puc ara sí afirmar que ja estic recuperada del tot).
No us vull espantar però potser si ens fem a la idea que és durillo, quan som pel tros ja no ho trobem tant.
Però és com el part, també, el llindar de dolor de cadascuna és diferent. Per tant, cada maestrillo tiene su librillo, i he de fer el que considereu millor per estar bé amb vosaltres mateixes.
muflona l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. nov. 23, 2008 7:16 pm, en total s’ha editat 1 vegada.
Osti Sibil·la.. déu ni do, no? Com diu la Ninna és d'admirar... malgrat tot el que s'ha de passar i que molta gent no sap o que molts abans de passar-hi no som conscients resulta que després de tot encara hem de treure forces d'on sembla que no en queden... és molt interessant llegir-vos... el teu testimoni, el de la Natrix i tantes d'altres ens ajuden a anar-nos mental·litzant perquè no tot són flos i violes.
Jo no m'hauria imaginat mai que les mares que he tingut a la vora n'estiguessin passant de tots colors (ma germana, mes cunyades...), i vist lo vist segur que sí... ahir llegia al llibre que estic llegint que ser mare d'alguna manera et porta a que quan altres ho són formes part d'un col·lectiu que només es comprèn quan t'està passant o t'ha passat... que per això quan et parlen d'aquestes coses i no has passat per l'experiència ni te n'adones que potser quan vas a visitar un recent nascut molestes, perquè ni t'imagines que potser la mare necessita estar sola amb la seva parella i el nen i en repòs... i així mil coses més... a més és com si per la sort que has tingut de tenir un fill sa o bon nen no et poguessis queixar de res, m'imagino, i això encara t'ha de fer sentir més impotent perqùe com aquell que diu no tens ni dret a queixar-te... així que... DESFOGUEU-VOS i no us quedeu res a DINS!!!
Jo no m'hauria imaginat mai que les mares que he tingut a la vora n'estiguessin passant de tots colors (ma germana, mes cunyades...), i vist lo vist segur que sí... ahir llegia al llibre que estic llegint que ser mare d'alguna manera et porta a que quan altres ho són formes part d'un col·lectiu que només es comprèn quan t'està passant o t'ha passat... que per això quan et parlen d'aquestes coses i no has passat per l'experiència ni te n'adones que potser quan vas a visitar un recent nascut molestes, perquè ni t'imagines que potser la mare necessita estar sola amb la seva parella i el nen i en repòs... i així mil coses més... a més és com si per la sort que has tingut de tenir un fill sa o bon nen no et poguessis queixar de res, m'imagino, i això encara t'ha de fer sentir més impotent perqùe com aquell que diu no tens ni dret a queixar-te... així que... DESFOGUEU-VOS i no us quedeu res a DINS!!!
Hem alletat 19 mesos!
-
VisitantVi
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 0 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
 |
 |
 |