que passa amb els homes

[massadificil]

Bon dia.
Soc un home,i com suposo, jo soc (i com molts altres com jo) som el 50% del que exposeu aqui. Naltros tambè tenim que opinar, encara que sou vosaltres qui porteu a dintre lo que ha de ser i sera en tots els casos el desig que tenim tots, vosaltres i naltres, que arrivi al final feliÇ que tots i totes desitgem.
Jo em trobo, igual que molts com jo....que sempre estem al costat i estem per tot!!!! sembla que fem una feina secundaria.....i naltros tambe patim.....i molt. Jo em sento impotent davant de una situació comm la que estiem passant.
Ja no se que dir, entrariem en un discusió profunda sense sortida. Nomes vull dir que naltros tambe plorem quan tenim que plorar, encara que ho fem d´amagat....

gracies

[Pukeko]

Ja no se que dir, entrariem en un discusió profunda sense sortida. Nomes vull dir que naltros tambe plorem quan tenim que plorar, encara que ho fem d´amagat....

gracies

Aquest és el problema: perquè us amagueu?? Perquè no demostreu també el que sentiu??
Només has de fer una volta per aquí: només hi ha dones!!! I això que és un fòrum per pares i mares!!! Perquè no exposeu també les vostres pors i preocupacions també???

[isauraga]

Ja no se que dir, entrariem en un discusió profunda sense sortida. Nomes vull dir que naltros tambe plorem quan tenim que plorar, encara que ho fem d´amagat....

gracies

Aquest és el problema: perquè us amagueu?? Perquè no demostreu també el que sentiu??
Només has de fer una volta per aquí: només hi ha dones!!! I això que és un fòrum per pares i mares!!! Perquè no exposeu també les vostres pors i preocupacions també???

Estic d'acord amb la Pukeko, no us heu d'amagar i heu de saber compartir les vostres angoixes. Si no ho demostreu sembla que no us impliqueu tant (cosa que no és cert) i teniu el patiment extra per intentar amagar-ho...no sé...doble feina.

Jo des d'aquí t'animaria que t'expressesis i entre tots t'escoltarem

[cristina1671]

Hola massadificil,

personalment estaré encantada de poder llegit tot el que puguis dir-nos, tu i tots els homes que vulgueu dir-ho. La vostra feina és tant important com la nostra i tant fonamental i bàsica, res de secundària.
No crec que sigui una qüestió de discutir sobre res, al menys per part meva, perquè penso, com ja he dit, que el paper de pare és tant important com el de la mare i, en cap cas secundari. Potser si que és diferent per qüestions físiques i biològiques, però sense el paper dels pares la cosa si que deu ser més difícil.

T'animo, com la resta de companyes, a que comentis tot el que vulguis. Personalment, em serà molt enriquidor i segurament em farà estimar encara més la feina que feu tots vosaltres com a pares (cosa que ja faig molt gràcies a com és el meu company i tot el que fa).

Una forta abraçada esperant les teves aportacions

[llado26]

Bon dia, feia temps que donaba voltes a obrir un post semblant...
Si que es cert que estem en clara minoria, potser per culpa dels nostres antecessors que es van despreocupar de l'embaras, el part i fins i tot l'educació dels fills. Es cosa de dones he sentit algun cop a algun avi...
Per sort en això, nosaltres anem evolucionant, i volem tornar a ser la mitat del conjunt que en el fons es el que som. Es obvi que la mare te dintre seu la criatura i a nivell fisiològic es la part que mes canvis experimentara, en això no podem fer-hi res encara que vulguem. Peró el que no ens agrada es que per se homes s'ens exclogui o no conti tant la nostre veu.
Ens hem de sentir encara ens molts casos com ginecolecs/gues, comadrones, o simplement dependentes de tendes de bebès com nomes parlen per la mare. En una ocasió després de sentir com una dependenta explicava a la meva dona les virtuts d'un cotxet, vaig fer-li una pregunta i hem va respondre "ai aquests homes, no pateixis la teva dona ja sap com fer-ho", li vaig dir que el fill era dels dos i que si no podia explicar-ho per els dos, hem va respondre que "no sabia que els agafava als homes d'avui que es volien posar a fer de mares..."
Evidentment varem marxar de immediat amb un somriure per sota la orella de la meva dona, per que ja havíem parlat d'això.
Que volia dir, que ara volíem fer de mares? No volem fer de mares volem ser pares, l'altre mitat del conjunt.
Potser som pocs els que pensem així, es cert que entre les meves amistats es varen sorprendre per exemple, quant els varem dir que faríem la baixa de maternitat compartida.
Peró el que si que vui/volem que penseu es que hi ha pares que volen participar, que volen estar al costat de les seves dones, que ens despertem quant no dormiu per les nits, que fem massatges als peus encara que no puguem amb els nostres i que ja estem practicant per canviar bolquers a 1000 per hora...
Potser nosaltres som una parella diferent (rara), fins al punt que ja hem parlat mes d'una vegada la possibilitat, que si tenim que deixar de treballar algú per estar a casa, el que te tots els números soc jo. Amb el plantejament de que el sou inferior de tots dos seria el que s'hauria de estar a casa i fer-se'n càrrec.
Doncs això, que també estem aquí, que participem en tot (el que podem), que ens volem fer càrrec del que no puguin fer les mares i que no tot ens ha sortira bé a la primera, però hi ha algú que hagi nascut ensenyat/ada?

[petazetas]

Als pares que us decidiu a participar d'aquest forum us dono la benvinguda!
El meu home no hi participa, com que ja ho faig jo...

Cada vegada es veu més la implicació del pares, però encara hi ha nivells i nivells i hi ha pares que en certes coses encara no s'impliquen al 100%.

Me n'alegro moltíssim que us decidiu com nosaltres a voltar per aquí i participar, a veure si poc a poc anem aconseguint que els nostres marits, companys etc vagin deixant petjada al SP.

[massadificil]

bon tia a totes/tos...cristina 1671, puseko, llado26

Llado26 ets genial, tens més don de paraula que jo!. Basicament es això.....però a un nivell més sentimental. Cada dia es més fàcil entrar en un món d´igualtats, igualtats que s´estan transformant en un món de feminisme axaltat!!! jo vull que es deixi de dir que quan una dona esta embarassada i el perd,( malauradament es ella qui sofreix els canvis físics de cop i psicológics), naltros tambè patim i molt (per experiència propia) de veure com tota la il-lusió comun dels dos, veure com la persona que més estimes al món esta patint i molt!!
Les dones fa un sacrifici INMENS quan les coses no van del tot bé, que gent com jo( i molts mes com jo, i espero que tots), fan sacrificis inmensos no tan visibles per intentar que tot vagi lo millor posible per la teva parella que es qui realment (fisicament) ja que psicologicament penso que son tots dos los que patim....i que encara que diguin que es cosa de dones.....no estic d´acord. Nomès dic que a naltors ens toca jugar a un joc diferent quan tot va malament....el joc es diu que tens que donar l´aparenÇa de ser més fort i puguer portar la situació endavant.....per la persona que estimes.

[Pukeko]

Estic totalment d'acord amb tu Llado, que el problema és més a fora que a dins: a nosaltres no ens havia passat mai això de la botiga (però ja et dic jo que ens arriba a passar, i li foto un moc a la tia que encara se'n recordaria, la molt idiota...) però si que és veritat que el meu home moltes vegades em deia que quan anàvem al metge, a ell no el mirava, només a mi.
Durant l'embaràs, el pare s'ha d'implicar ell, ningú no ho pot fer per ell. I si té dubtes o pors, ho ha de dir, perquè també és veritat que nosaltres estem tan capficades en lo nostre que no estem per gaire més. I també és veritat que quan la criatura neix avui en dia, crec jo, tan el pare com la mare estan igualment implicats, almenys això és el que passa a casa meva.

No sé si m'he explicat gaire.....

[llado26]

Hola massadificil, :) ja veus que no estas sol en la teva travessa per el desert...
No viu ni imaginar-me el que deu ser perdre un fill, nomes recordo un petit ensurt que varem tenir al poc de quedar-nos embarassats, i la sensació de que es trencava alguna cosa dins meu, ja hem va deixar aixafat uns dies i això que en els fons no va ser res un "sustu" de novatos que dic jo ara. Aixi que et dic i crec que en el nom de tothom que ronda per aquí, que si vols parlar, explicar, plorar o cridar, doncs que aquí ens tens.
Crec que en el fons els dos sexes ens hem fet en exclusivitat amb algunes de les parceles de la nostre vida cotidiana. Potser sense voler, per el funcionament natural de les coses, potser per que a tots/es ens agrada de tant en tant tenir l'exclusivitat en alguna cosa, per sentir-nos un xic mes especials.
Nosaltres fa poc varem anar a un concessionari de cotxes, per que ens el tenim que canviar, l'ampliació de família a portat a l'ampliació del cotxe. Doncs quant ens varen atendre en el concessionari, el venedor un xicot tot trajat i engomi-nat hem va donar la ma amb força i hem va començar a explicar les excel·lències dels seus cotxes. Jo vaig esperar a que acabes el seu discurs i quant ho va fer li vaig dir "Si tot això esta molt bé, però a qui has de convèncer es a la meva dona, a mi nomes ma portat per que miri si el cotxet i cap en el maleter..."
El venedor es va quedar tot palplantat, es va re composar ràpidament i dirigint-se a la meva dona va començar a explicar-li les excel.lencies dels seus cotxes... :)
Va estar força divertit...

[Pukeko]

Ara entenc per on vas, massadificil... Em sap greu el que esteu passant.
Per la dona ha de ser un cop molt fort, però a vosaltres també és veritat que us toca fer un paper ben galdós, perquè donar suport a algú mentre tu mateix estàs patint és molt difícil. Crec, però, que en qualsevol cas les emocions s'han de treure fora, tan tu com la teva parella.

[raquel79]

doncs impliqueu-vos! no serveix només dir "nosaltres també ho passem malament"... nosaltres, les futures mamis, volem NOTAR que esteu amb nosaltres... evidentment que ho esteu, ja ho sabem... però no ho manifesteu...

[llado26]

Estic totalment d'acord amb tu Llado, que el problema és més a fora que a dins: a nosaltres no ens havia passat mai això de la botiga (però ja et dic jo que ens arriba a passar, i li foto un moc a la tia que encara se'n recordaria, la molt idiota...) però si que és veritat que el meu home moltes vegades em deia que quan anàvem al metge, a ell no el mirava, només a mi.
Durant l'embaràs, el pare s'ha d'implicar ell, ningú no ho pot fer per ell. I si té dubtes o pors, ho ha de dir, perquè també és veritat que nosaltres estem tan capficades en lo nostre que no estem per gaire més. I també és veritat que quan la criatura neix avui en dia, crec jo, tan el pare com la mare estan igualment implicats, almenys això és el que passa a casa meva.

No sé si m'he explicat gaire.....

Estic d'acord amb tu, de que també hem de ser els homes els que prenem protagonisme en l'embaras i tot el que ve després. Peró al començament costa, primer per que els dos son novatillus i vas amb el desconeixement de tot el que estar per venir, amb els mesos vas agafant confiança i seguretat, això crec que passa amb ambdós sexes.
No ser si us a passat a alguns homes en les primeres visites al ginecòleg quant a la dona li fan una bateria de preguntes tremendes i a nosaltres ni una... "soc el pare, soc geminis, treballo de enginyer, el meu grup sanguini es... no m'ha de preguntar res?", la resposta del ginecòleg "De lo únic que puc estar segur es de qui es la mare, per això el que pugui dir vostè no es tindria en consideració..." Quina gran resposta i quina barra, això no ens va passar això, a un company nostre si, a nosaltres el ginecolec simplement va passar de mi com si fora un accessori de la meva dona...
En la següent visita portava una llista de preguntes, que ni els reis godos...

[raquel79]

ostres, lladó, quina resposta la del gine...

[cristina1671]

ostres llado26! quines situacions s'han de viure!!!

jo només et puc dir, a nivell personal, que el meu company m'ha acompanyat sempre que ha pogut a totes les visites, i les hem fet quadrar perquè els dos hi puguessim anar. Com tu bé dius, l'estratègia perquè et tinguin en consideració (siguis home, dona i a tot arreu, també al concessionari ) és mostrar-te implicat i quina millor manera de fer-ho que fent preguntes. Nosaltres tenim costum de plantejar-nos-les abans d'anar a la consulta i les anem formulant entre els dos. Així l'atenció del metge es diversifica entre els dos

massadificil, em sap molt greu el que heu passat. Nosaltres vam tenir un avortament el passat mes de setembre, i t'asseguro que sé que és el que passa i la falta que fa que les dues persones de la parella es donin suport mutu, i alternat, quan un està més fort ajuda a l'altre i quan l'altre se sent més aixafat, dóna un cop de mà al que està millor. Sempre he pensat que el dolor és pels dos igual i que s'ha de trampejar en companyia, recolzant-se i animant-se un a l'altre,... vaja, com en totes les situacions que es viuen en parella i són doloroses. Molts ànims !!!!!!!

[Elidé]

El meu home és persona de poques paraules, però us puc assegurar que quan va morir el nostre nen, i després durant els gairebé cinc mesos que ha estat ingressat la nena a nounats, ha patit tant com jo i hem plorat moltes vegades junts. Sí que és veritat que sovint els homes us veieu obligats a fer el cor fort... els tres primers mesos jo era incapaç d'entrar a la UCIN sense el meu marit (i de fet el feia passar abans a ell) perquè no em veia amb forces per suportar les males notícies sola. I sempre trucava ell a l'hospital per preguntar com estava la nena i després em passava l'informe diari... Anàvem a la psicòloga junts i a vegades em sorprenia sentir-lo explicar la seva visió de les coses i els seus sentiments. Un cop a casa, jo sempre l'he animat a fer les coses que en principi li feien por, com canviar-li els bolquers a la nena, fer-li massatges o banyar-la. I ara ho fa absolutament tot, fins al punt que la meva sogra li diu "Mamo Alberto" De vegades penso que és millor mare que jo i tot, perquè moltes nits s'ha aixecat ell a donar-li el biberó a l'Ada i jo he continuat dormint tan panxa, i això que ell l'endemà ha d'anar a treballar i que l'Ada gairebé no ens ha donat males nits...
En fi... És evident que han de canviar moltes coses encara... Moltes dones es queixen que els seus marits no fan res però després són les primeres que els tanquen les portes, amb l'excusa que ho fan malament o simplement perquè volen acaparar els fills. A mi em fa molt de riure (i alhora molta llàstima) quan escolto alguna noia que parla de "la meva boda", "la meva casa" o "el meu fill" amb el marit/pare present.
També penso que molts homes s'inhibeixen en la criança dels fills perquè els fa vergonya el que es pugui dir o pensar d'ells, ja que tradicionalment el seu paper és tot un altre.
En definitiva, que tots plegats hem de fer un esforç per igualar-nos cada dia més en tots els sentits sense perdre però les nostres diferències.
Massadificil, et felicito per haver tingut el valor d'entrar aquí i t'envio molts ànims per poder assimilar aquesta situació ben aviat i tirar endavant amb molta força

[llado26]

doncs impliqueu-vos! no serveix només dir "nosaltres també ho passem malament"... nosaltres, les futures mamis, volem NOTAR que esteu amb nosaltres... evidentment que ho esteu, ja ho sabem... però no ho manifesteu...

Evidentment cada parella es un mon i no gosaria mai dir quina es la forma correcte, ja que cada parella troba la seva manera correcte de funcionar. Peró a que et refereixes amb fer-vos notar que estem amb vosaltres?
Estar clar que parlant la gent s'entén i mes una parella i si estan embarassats han de parlar i moooolt, però i trencant una llança en favor dels "homes" , potser a vegades esteu tan centrades en vosaltres i el vostre embaras que nomes us en-recordeu de nosaltres quant necessiteu alguna cosa... i heu d'entendre que si nomes ens feu particeps quant necessiteu alguna cosa i hagin homes que no ho trobin gaire equitatiu.

Aquest no es el meu cas, per exemple, però si que conec homes que semblaven els criats de la dona i no la seva parella.

[Elidé]

No ser si us a passat a alguns homes en les primeres visites al ginecòleg quant a la dona li fan una bateria de preguntes tremendes i a nosaltres ni una... "soc el pare, soc geminis, treballo de enginyer, el meu grup sanguini es... no m'ha de preguntar res?", la resposta del ginecòleg "De lo únic que puc estar segur es de qui es la mare, per això el que pugui dir vostè no es tindria en consideració..." Quina gran resposta i quina barra, això no ens va passar això, a un company nostre si, a nosaltres el ginecolec simplement va passar de mi com si fora un accessori de la meva dona...
En la següent visita portava una llista de preguntes, que ni els reis godos...

Quan anàvem a l'IVI per fer in vitro ens vam adonar que allà el pare no era ningú, fins al punt que el dia que quan ell tenia cita amb l'andròleg les de recepció el cridaven amb el meu nom

[llado26]

Elidé estic totalment d'acord amb tu, que ha de ser feina de tots dos, i que tots dos hem de posar el nostre granet de sorra per que les coses funcionin i mes sent responsables d'un fill/a.

Jo també m'he trobat amb lo de "la meva boda" o "meu fill"... tens raó amb el sentiment ambivalent de riure per sota el nas i pensar pobrets...

[llado26]

No ser si us a passat a alguns homes en les primeres visites al ginecòleg quant a la dona li fan una bateria de preguntes tremendes i a nosaltres ni una... "soc el pare, soc geminis, treballo de enginyer, el meu grup sanguini es... no m'ha de preguntar res?", la resposta del ginecòleg "De lo únic que puc estar segur es de qui es la mare, per això el que pugui dir vostè no es tindria en consideració..." Quina gran resposta i quina barra, això no ens va passar això, a un company nostre si, a nosaltres el ginecolec simplement va passar de mi com si fora un accessori de la meva dona...
En la següent visita portava una llista de preguntes, que ni els reis godos...

Quan anàvem a l'IVI per fer in vitro ens vam adonar que allà el pare no era ningú, fins al punt que el dia que quan ell tenia cita amb l'andròleg les de recepció el cridaven amb el meu nom

Jajaja que gran això no ho havia sentit mai...

[alb_bcn]

Com a homes hem de saber estar al nostre lloc, i no cal drames.
No fa falta que ningú reconegui la nostre feina, penso som prou madurs com per saber el que fem be i el que no.
Si ens hem de queixar en un forum senyal que no ho portem gaire be.

El millor reconeixement es veure creixa als nostres fills i veure la family feliç.