Segon fill, mil emocions!!!

[enadeu]

Bon dia noies.
Ahir em vaig fer un test d'embaraç i va donar positiu. Però la veritat és que no ens ho esperavem, ens ha agafat una mica per sorpresa, encara ho estem paint.
Nosaltres voliem tenir un segon fill, però ens voliem esperara a que la nostra petita fos una mica més gran, ja que encara no te un anyet (el fa aviat).
Ens han entrat mil pors de quina feinada, de si ja podrem, de si deixare'm molt de banda a la nostra petita per quidar el seu germanet, .. mil coses.
Un escric a veure si alguna altra mare s'ha trobat en aquesta matiexa situació i em pot explicar la seva experiencia, en resum, les experiencies de totes les mares en el segon fill.
Estic una mica xof, hi hauria d'estar la mar de contenta perque es super bona noticia i per descomptat que el vull tenir.
Ai noies a veure si m'ajudeu.
Moltes gràcies guapes.

[alexsilvia]

Hola enadeu,
Tranquila....a mi em va passar algo similar les primeres setmanes d´embaraç, i mira que en el meu cas el meu fill te 2 anys llargs, aquest embaraç´ha sigut buscat amb més d´un intent...pero al començament jo em sentia com si estes traïnt al meu fill....son "sentimientos encontrados" que diuen...també crec que poden ser fruit del nostre estat hormonal...pero tranqui jo crec que tot es normal...i en part es normal que ens faci por la nova situació amb la feina multiplicada per 2, segur que d´aui a un temps ens en riurem de tot aixó

[nuriaau]

Hola ENADEU,

Nosaltres vam tenir un segon embaràs buscat, i també vaig tenir (i tinc) els mateixos sentiments i dubtes que tu.
Durant l'embaràs em sabia molt de greu no jugar per terra i no agafar tan sovint a coll el meu nen tan com hagués volgut, i em feia por que se sentís una mica deixat de banda, ja que també era un bebé.
I ara que ja ha nascut la nena doncs és ella la que va una mica " a remolc" i em sap molt de greu no poguer estar tan per a ella com havia estat per al seu germà. També tenia els dubtes de com ho faria jo sola amb els 3, quin cotxet faria servir, com me les arreglaria per baixar-los a tots dos al carrer, ja que no tenim ascensor....i al final ens les hem anat arreglant, tenim moments de que es posen tots dos a plorar alhora i altres que un s'ha d'esperar mentres estic canviant a l'altre (el menjar els hi donc als dos alhora), per sort la nena dorm molt durant el dia i puc estar bastant pel nen i així ell tampoc ho acusa tant. També hi ha molts moment bonics eeeeee, i alguns d'estressants també ...però de totes se'n surt!!...ara començo a disfrutar de tenir-los a tots dos tan juntets

ànims i enhorabona per l'embaràs!!

[carpe diem]

Primer de tot felicitats!
I dir-te que es normal aquestes pors, quan jo ho vaig saber també em van espantar totes aquestes coses, es ben normal, ja en tenim un u encara serà petit aixi que t'esperen mesos de feina i difícils. Pero te'n surts i veuràs que és el millor que has pogut fer i estaràs molr orgullosa de la teva feina i els teus petits

Jo m'hi vaig quedar amb 9 mesos del Pau, quan va néixer en tenia 18 i ... era tan petit i em sabia tan greu de cop no podser dedicar-li tot el meu temps. La petita era i és "de armas tomar" des de sempre,no m'ho va posar fàcil, els primers mesos fatal a les nits, dormia poc, no menjava gens... S'ha de passar, no hi ha ni trucs ni consells, passes una època durilla si, pero compensa. Ara que la meva "ja" té un any em queda enrere aquelles males nits i ja els tinc a tots dos al mateix nivell gairebé!

Sort i estigues convençuda que ho faràs molt bé

[Churrito]

Enhorabona!!!!

Em sento molt identificada amb el teu relat!
Jo fins i tot em vaig plantejar no tenir-lo...però de sguida vam veure que era una bestiessa.
Però cada cop que m'imagino el futur, el temps que no podré dedicar-li i l'exclusivitat que tinc ara amb ella se'm trenca el cor.

Suposo que un cop neixi el nou bebé ho veuré d'una altra manera, i ja he pensat en aprofitar al màxim les estones que el bebé dormi, però també penso i si em surt rebeld, i si em demana molta atenció, i si té còlics, i si no dorm????
Sé que ploraré moltíssim per no poder-li donar tot allò que vull donar-li i ella es mereix.

No t'he ajudat gens

[panocha]

Moltes felicitats!
un embaraç sempre es motiu d'alegria i ja veuras que de tot ens en sortim. jo quan vaig saber que estava embarassada del segon (tot i ser buscat) em va passar com tu em va agafar el cangueli, i ara duran l'embaraç tinc moments que em sento malament per no poder jugar de la mateixa manera amb el gran, fer-lo saltar... però penso que quan neixi la nena passarem moments durs però es molt bonic tenir un germà i més quan et portes poquet.
MOLTES MOLTES MOLTES FELICITATS!!!

[heaven25baby]

ENHORABONA I TINGUES PER SEGUR QUE HO FARÀS REBÉ!!!

JO TINC UNA NENA I ESTIC ESPERANT TAMBÉ I DE PRIMERES TAMBÉ HEM VAIG ESPANTAR UNA MIQUETA... PENSAVA COM TOTES LES COMPANYES QUE AL SER TAN PETITONA NO PODRIA ESTAR PER ELLA I PEL BABY AL 100% I AIXÒ ENCARA HEM PREOCUPA... PERÒ UN EMBARAÇ SEMPRE ÉS UNA ALEGRIA I HEM DE SER POSITIVES.

[alexsilvia]

Hola noies,

Nomes un dubte-comentari: totes heu comentat que ja no agafeu tant els vostres fills, i que no hi jugueu de la mateixa manera, i m'heu fet dubtar, pq jo tot i que el meu te gairabe 3 anys (li falten 3 mesos) el segueixo agafant a coll ( aveure, poquet...pero si que l´agafo)i si l´he d´entrar a la banyera doncs per força l´he d'alçar.....i per teure'l el mateix i per pujar-lo a la trona i jugant a la pilota i pujant a algunes d´aquelles casetes que hi ha als parcs infantils....
Jo la veritat es que gairabe no he canviat res en el meu estil de vida desde que se que estic embaraçada....

[cristina1671]

Enhorabona pel teu nou embaràs!!!

Jo no et diré res original perquè de fet el que et pensava dir ja t'ho han dit la resta de companyes.

Aquest segon embaràs nostre és molt buscat, va començar sent una mica problemàtic (hematomes, ...) i ve després d'un avortament, o sigui que et pots imaginar les ganes que tenim de que tot vagi bé i de tenir al petit/ta aviat amb nosaltres.
Malgrat això que t'acabo de dir, degut a l'hematoma inicial vaig haver de fer repós i els sentiments eren contradictoris com els teus: jo volia jugar, pujar en braços al meu fill, estirar-me per terra, seguir anant a la piscina amb ell, etc. etc. i em sentia malament per no poder fer-ho (de vegades em saltava això de no poder agafar-lo en braços ). Des de que estic embarasada que tinc més ganes de fer-li més petons encara, perquè suposo que em sap greu que deixi de tenir, en un futur proper, les atencions que fins ara ha rebut.
D'altra banda, també vaig pensar que tenir un germà seria molt enriquidor per ell. Li hem començat a explicar i fins i tot li guarda joguines per quan neixi (i això que encara no ha fet els dos anys, però se'n assabenta de tot).
El que vull dir amb això és que els teus sentiments semblen ben normals i que segurament totes en fem un gra massa i els nostres fills grans estaran supercontents. I tranqui, que ja ens apanyarem per donar atencions i petons a dojo a tots dos de manera que et tema dels gelos s'amorteeixo.
Ara anar de bòlit, hi anirem ... segur!!! però paga la pena, sens dubte

Molts ànims!!!

[cristina1671]

Hola noies,

Nomes un dubte-comentari: totes heu comentat que ja no agafeu tant els vostres fills, i que no hi jugueu de la mateixa manera, i m'heu fet dubtar, pq jo tot i que el meu te gairabe 3 anys (li falten 3 mesos) el segueixo agafant a coll ( aveure, poquet...pero si que l´agafo)i si l´he d´entrar a la banyera doncs per força l´he d'alçar.....i per teure'l el mateix i per pujar-lo a la trona i jugant a la pilota i pujant a algunes d´aquelles casetes que hi ha als parcs infantils....
Jo la veritat es que gairabe no he canviat res en el meu estil de vida desde que se que estic embaraçada....

alexsilvia, jo tampoc l'he canviat, excepte en determinats periodes per problemes de repós que vaig haver de fer i perquè m'ho va dir el gine. De totes maneres, a mida que em va creixent la panxa i amb el cansament que duc a sobre la veritat és que no faig tantes coses "energètiques" com feia abans (intento seure a cadires enlloc de a terra, l'agafo menys perquè sinó em fan mal les lumbars - abans li feia l'avió volant en braços i ara no...- ). El segueixo banyant, pujant i baixant d ela trona, anant al parc i pujant allà on vol... però acabo feta pols ...
En fi, que ara que ho veig, si que he canviat la manera de fer....

Si pots fer-ho perquè tens l'energia i no tens cap contraindicació mèdica, endavant !!!

[llumer]

uff. la meva segona ha estat molt buscada (1 any de busqueda), pero al quedar-me mbarassada, tenia la sensacio que no l'estimava (ni l'estimaria mai) igual que la primera.
La cosa ja va canviant, ja l'estimo més, pero tothom diu que quan neixi... l'amor pels fills es la unica cosa que no es reparteix, sino que es multiplica!
Anims! que es normal!!!

[carpe diem]

Hola noies,

Nomes un dubte-comentari: totes heu comentat que ja no agafeu tant els vostres fills, i que no hi jugueu de la mateixa manera, i m'heu fet dubtar, pq jo tot i que el meu te gairabe 3 anys (li falten 3 mesos) el segueixo agafant a coll ( aveure, poquet...pero si que l´agafo)i si l´he d´entrar a la banyera doncs per força l´he d'alçar.....i per teure'l el mateix i per pujar-lo a la trona i jugant a la pilota i pujant a algunes d´aquelles casetes que hi ha als parcs infantils....
Jo la veritat es que gairabe no he canviat res en el meu estil de vida desde que se que estic embaraçada....

Jo fins l'ultim moment vaig poder fer tot exactament amb el nen i amb la meva vida perquè em vaig trobar molt bé. De fet les contraccions del part em van començar a la tarda i el vaig deixar banyat i sopat.
Tu encara estàs de poc, potser quan facis panxa estàs pesada i no et va bé d'agafar-lo,pero si tot va bé no veig perquè s'ha de deixar d'estar amb el "gran"

Es des del moment que neix quan ja no li pots dedicar tot el temps, és impossible fer-ho com abans.

[llumer]

jo de moment l'agafo igual. Estic de 27 setmanes i la meva mare em diu que no l'agafi tant, pero es la meva reina guapa i jo vull agafar-la de tant en tant i fer-nos abraçades...
Suposo que quan neixi canviara una mica la cosa, pero mentre pugui...

[Momo]

Jo crec que és més dur el segon embaràs, que el primer.
Primer de tot perquè pel primer tothom està per tu, i fins i tot tu mateixa et cuides més... Després perquè tens el sentiment-por aquest de que hauràs de repartir el teu amor, que fins ara acaparava un de sol, entre dos. Suposo que, com diu la Llumer (que per cert, com estàs guapa?), l'amor no es divideix, sinó que es multiplica, per molt impossible que pugui semblar.
A més, en el segon embaràs i quan arriba el segon bebè ja tens una rutina que segurament t'ha costat molt d'aconseguir i que ja et sembla prou diferent de la teva vida anterior. Llavors, arriba el bebè i t'ho torna a canviar tot de dalt a baix... Això a mi és el que més por em fa, perquè ara que tinc dominat a l'Aleix tot canviarà i ens haurem d'acostumar tots a la nova vida.

Pel que fa a l'agafar-lo i jugar amb el gran igual que abans, crec que depén de cadascú i de com es trobi. Jo per exemple he notat que ja no puc aixecar-lo tant a coll. Un ratet sí, per fer-li una abraçada i un petó... però el pujar l'escala de casa (4t sense ascensor) em mata. Vaig tant lenta i pantejo tant que fins i tot s'enfada. també noto molt que quan acaba de sopar pesa moooolt més i em costa pujar-lo a la cuna.

[nuriaau]

Pel tema agafar-lo, quan va néixer la nena el meu nen encara no caminava i nosaltres vivim en un segon sense ascensor...així que per força l'havia d'agafar i pujar les escales amb ell a coll....el que passa és que els últims dos mesos d'embaraç amb la panxota se'm feia molt difícil ajupir-me a nivell del terra i aixecar els 11 quilets que pesava el meu nen, o pujar els 4 replans d'escales amb els nen a coll i la bossa de la compra a l'altra mà fins aarribar al pis. Vull dir que ho havia de fer, però em parava a descansar ben sovint i me l'apoiava a la cadera que així em suposava menys esforç...però va ser durillo. Algun cop em vaig estirar a terra per jugar amb ell...i després no em podia aixecar!! No ho sé, depèn de com et trobis ja ho aniràs veient....

[enadeu]

Moltes gràcies de veritat a totes, noies, m'han agradat molt les paraules que heu escrit, de veritat. Moltes gràcies. De mica en mica ja ens anem fent més a la idea però quan estic amb la petita i penso que no podre estar tan per ella l'omplo de petons i els ulls s'omplen de llagrimes.
Nuriaau em sento identificada amb tu perque l'edat dels nostres petits es molt semblant o sera molt semblant i la meva nena també es diu Queralt. Ai nenes, estic tova!!!
Nuriaau quin cotxet fas servir, fas servir un d'aquests que s'acoplen i portes un de cada mida, es a dir, una maxi-cosi i una cadireta de passeig? Com tu has fet tu, com a anat tot? I quan tornis a treballar com o faras? Les avies es poden ajudar? Estic feta un embolic ja ho veieu.
Gràcies per tot i com dieu ja ens anirem "ajudant".

[nuriaau]

ENADEU nosaltres ens vam comprar un twin two de jané, aquell que va un nen a darrere i l'altre al davant. Per a mi em va molt bé perquè pràcticament estic sola amb els dos pitufos, i amb l'amplada que té em va perfecte x entrar als comerços (la majoria dels q vaig tenen porta estreta) i per passar per les voreres (les de vora casa són mooooooolt estretes). Plegat ens cap bé dins el cotxe i com que porta suspensió i nosaltres som molt de no parar gaire x casa doncs crec que també van més còmodes. Porto el nen a davant i la petita al darrere amb un cuco aprofitat del cotxet anterior q ja teníem i que vam poder acoblar. L'inconvenient: que si al pes del cotxet li sumes el del cuco+nena (una maxicosi és moooolt més lleugera)i el fet q el nen q pesa més el poses davant...doncs que el primer dia que vam sortir i vaig voler aixecar la part del davant del cotxet per pujar a la vorera...no vaig poder!!! ...però ja li he agafat el tranquillo: faig palanca amb el peu i ja està.

En el meu cas cap dels avis ens poden ajudar ja que tots treballen en comerços i fan moltíssimes hores, i jo també treballo en un comerç però des de q va néixer l'Arnau faig mitja jornada, i com q si no treballo no cobro doncs ja fa un mes que estic treballant. M'enduc la nena a la feina i mentres el nen el duc a la llar d'infants, i seguirem així fins al desembre que ja duré a la nena també a la llar.
Si et dic la veritat el primer mes "sort" en vaig tenir q el meu home es va quedar al paro i va poder estar x l'Arnau, ja que els primers 15 dies vaig tenir la nena pràcticament enganxada al pit les 24 hores,només feia que xuclar i plorar, xuclar i plorar, no em podia ni fer el menjar i pràcticament no vaig dormir res. Després em va començar a sortir més llet i la nena ja quedava tipa, amb lo qual dormia més i llavors aprofitava per estar pel nen. Al mes de néixer la Queralt el meu home va tornar a treballar, vam començar a dur a l'Arnau a la llar i així els matins aprofitava per dormir amb la nena i per les tardes quan la nena volia braços doncs me la posava al fulard i així podia jugar amb el nen.

I bé, ara pels matins de 7 a 9 és una carrera contra-rellotge per canviar-los, donals-hi el menjar, i dur l'Arnau a la llar puntuals a les 9. De 9 a 9:40 aprofito si haig d'anar a comprar al mercat, passar l'aspiradora i deixar fet el dinar. Després li donc el pit a la nena i a les 10 començo a treballar fins a la 13h que sortim a buscar l'Arnau i torno a le feina fins a les 14h. A les 14:10 arribem a casa (haig de fer dos viatges perquè no tenim ascensor i primer pujo el cuco amb la nena dins i deixo el nen dins el portal lligat dins el cotxet, li dic que em vagi cantant perquè així el sento que està bé, després baixo a buscar-lo), li dóno el dinar mentres la nena mama i a les 14:40 marxem cap a la llar a dur l'Arnau, arribem a casa a les 15:10 i aprofito per jugar una estona amb la nena, li dóno el pit i a les 16:30 marxem a buscar l'Arnau. A les 17:00 li dóno el berenar i fa una migdiada de mitja horeta que també aprofito per jugar amb la nena. Quan es desperta juguem una estona i a les 8 cap a la banyera, després l'Arnau sopa mentres dóno el pit a la Queralt, cap a les 21:30 el poso a dormir i ja em quedo amb la nena........en fi, sols dir-te que menjo de tot i força (quan tinc temps, que a vegades dino a les tantes) i m'estic aprimant

Ara els tinc a tots dos malaltons a casa, jo m'he agafat festa per estar amb ells i no anem tan estressats. Tot hi així no tinc temps de fer gaires feines de casa, sols lo principal i hi ha dies que ni això! Però ara la Queralt ja està a l'hamaqueta i ens va mirant mentres juguem amb l'Arnau, i se'n riu....vull dir que ara comencem a anar una mica més "relaxats"

Vaja, quin rollo que he escrit, perdó! Ànims guapa que ja veuràs com tot anirà bé!!! Sobre la marxa us anireu adaptant!

[lila]

Ostres, nuriaau, m'has transmés una miqueta d'estrès!!!

Nosaltres també esperem el segon i es portaran dos anys i dos mesos, és un embaràs molt buscat desprès d'un altre embaràs (quan la nena tenia només 10 mesos) que no va acabar bé... quan m'hi vaig quedar aquest primer cop jo també vaig tenir mil i un dubtes, la veritat és que tampoc no ens pensàvem que ens hi quedaríem i, sobretot al meu marit, li va costar molt de pair. Després, en predre'l, em vaig sentir fatal, molt culpable, tot i que sé que va ser qüestió de la natura i que no hi vam tenir res a veure, però d'alguna manera m'en sentia culpable, per haver tingut tants dubtes...

Per això amb aquest altre embaràs, que esperem que vagi molt bé, no hem tingut cap dubte: ja ens en sortirem! Sabem que hi haurà moments durs, sobretot el primer any, fins que el petit mengi de tot i dormi algunes hores seguides durant la nit... però si alguna cosa m'ha ensenyat la meva primera filla és que tot passa i que cal anar gaudint de les coses bones i anar superant i relativitzant les no tan bones, les més dures... tot ens fa créixer, a la nena i a nosaltres com a pares i com a persones!

Ànims i ja ens anirem explicant com anem!!

[enadeu]

Bon dia noies!
Nuriaau a mi també m'has causat una mica d'estres llegint el teu relat, com diu la lila.
Lila el que sap greu es que l'embaraç sempre ha de ser motiu d'alegria i a vegades nosaltres mateixos ens el fem com un "castig" quan ens arriba inesperat. Cada dia estic més convençuda de que si ha vingut es per alguna raó, de venir ara i no d'aqui 1 any, ja que amb el meu home ho trobem com màgic. El mes de gener és va morir el meu tiet de manera subtada, va ser un pal molt dur,m estavem molt units i s'estimava molt la Queralt i de vegades penso que aquest xic que ara porto sembla que hagi vingut per ell, no se si m'explico.
Ges les edats dels nostres petits també són super semblants. Com t'ho vas manegar? La meva petita va a l'escola bressol mentres jo treballo (faig mitja jornada perque tinc un ERO) i a les tardes les pasem juntes ano se que tingui que comprar, fer feina, ...
Doncs noies ja ens anirem explicant com abança tot.

[carpe diem]

Enadeu, doncs m'ho manego com puc. Quan es portaran els teus? Els meus justos 18 mesos. Quan la nena va néixer el nen no anava a la llar encara,va començar-hi quan la nena tenia 6 mesos. Mentrestant estavem els 3 junts. Lo dur per mi eren les nits,que la nena va costar molt que agafés el ritme i claR de dia el Pau em necessitava i jo estava feta pols. Sort que des de sempre la Noa es va acostumar a dormir una bona migdiada i podem descansar els 3 cada migdia una bona estona. Tot passa,els primers mesos durillos no te'ls treu ningú i s'han de passar,pero va tot tan depressa que desseguida haurà passat