Trastorns per ansietat

[sinera]

En els temps que corren, qui més qui menys, ha patit o pateix ansietat (que no és el mateix que posar-se nerviós!!), en algun moment de la seva vida.
Tots anem de vòlit i molt estressats i això genera una certa angoixa que pot provocar quadres d´ansietat lleus i/o temporals. Però, i quan amb una valeriana no n´hi ha prou?????
Doncs el que pot passar és que es desencadeni una depressió, trastorns de la son, de tipus alimentari...
L´aparició d´aquests símptomes els desencadenen factors psicològics, genètics...És quelcom molt complexe i, quan t´hi trobes, de vegades, costa molt de remuntar.

És per això, que he volgut obrir aquests post, pensant que potser hi ha algú per aquí que sàpiga del que estic parlant i vulgui compartir la seva experiència. De vegades, compartir les vivències és molt terapèutic!!

[Laure]

Hola Sinera!
Trobo molt bé aquest post ,jo he patit alguns quadres d'ansietat fa cosa d'uns mesos i es passa molt malament!!
En el meu cas em va venir de cop i volta. Un dia estava banyant al nen i de cop em van començar a suar les mans, el cor m'anava a mil i em costava respirar.L'ansietat de pensar que estava sola (aquell dia justament el meu home no venia a dormir) i que m'havia de fer càrrec del nen, treure'l de la banyera, etc i pensar que em podia passar alguna cosa i estàvem sols....bé, el cap et va a mil per hora i l'ansietat evidentment crea més ansietat.Vaig poder trucar a una amiga q estava aprop i la seva companyia em va anar tranquilitzant per moments.
En els següents dies vaig continuar tenint angoixa, un nus a l'estómac i fins i tot em marejava. Coneixia casos d'ansietat d'aprop i sabia que lo meu era lleu. Vaig anar al psiquiatra i em va donar una medicació molt fluixa, perquè va semblar que la meva ansietat venia d'un desajust hormonal degut al postpart. La responsabilitat del nen,..la tornada a la feina, un susto que vem passar quan el peque tenia només un mes de vida, ..bé, un seguit de situacions que a mi personalment em van desequilibrar una mica i van aflorir en forma d'ansietat.
També jo tinc tendència a tenir anèmia i això pot també influir, així com la genètica, pots tenir tendència a patir-ne. I, per suposat ,la nostra manera de ser! jo sóc de preocupar-me per les coses.
Bé, resumint, que jo he estat prenent medicació (serotonina) durant uns mesos, crec que uns 5 mesos) i després la vaig anar reduïnt i ara ja no prenc res ,tot i que sempre porto les pastilles d'emerg`ncia a sobre.
Sé que si un dia m'agafa el "chungo" tinc una pstilla que m'ho treu de cop i axiò dóna tranquilitat.
A mi la doctora que em portava em va dir que en els moments d'estrés el nostre cos genera una sèrie de substàncies que fan que el nostre cos toleri aquest estrés. Si no generem aquestes substàncies, aleshores patim tots els símprtomes físics i reals propis de l'ansietat, fins i pot ens pot arribar a semblar que morim!
La medicació que jo vaig prendre, junt amb una bona alimentació (concretament fruits secs, plàtans, bé, en el meu cas aliments que porten serotonina) i l'esport, em van ajudar a reequilibrar el meu organisme i a tornar al meu estat natural
I, per acabar, també dir que estem encara molt desinformades de tot el tema del postpart, ningú ens explica res, i potser igual que es fan uns cursos de preparació al part ,també se n'haurien d'impartir de preparació al post part, "aquell gran desconegut " ,crec que som moltes mares les que ens podem haver trobat en situacions semblants.
un petonet a totes!

[sinera]

Jo he patit un avortament fa molt poquet i alguna cosa em fa pensar que té a veure amb l´angoixa que arrossego des de dilluns. Jo sempre estic nerviosa per una cosa o altra i, quan em vaig quedar embarassada vaig recobrar la tranquil·litat per uns dies. Suposo que, davant d´aquestes situacions el cos pateix molt. Tan bon punt et quedes embarassada, m´imagino que el cos es revoluciona a nivell hormonal i de cop i volta, alguna cosa no funciona, i tot es desequilibra.
Espero no trigar gaire a recobrar la normalitat, perquè a mi l´ansietat em desencadena altres desajustaments i m´ho passo molt malament.

[juliet]

Sinera de quins desajustaments parles?
Jo fa deu anys, just abans de casar-me vaig estar uns dies ingressada perquè no podia aguantar-me de peu, els cos no aguantava el meu pes, i això que només pesava 52...els metges em van fer tot de proves i després de donar-li voltes i més voltes a tots els síntomes, passat una setmana el diagnòstic va ser Crisi d'ansietat....jo vaig "flipar" doncs pensava realment que tenia alguna cosa ben greu, fa deu anys no es sentia a parlar molt d'aquest tema ni els propis metges en sabien gaire de reconèixer els síntomes.
A partir d'aquí em van anar informant sobre el què era i perquè passava, i feina em va costar entendre-ho tot, doncs realment no ho podia entendre doncs a mi els nervis (sóc força nerviosa)l'única cosa que em produïen era mal de cap.
Després d'aquell primer episodi, no em van tractar ni res perquè van pensar que tot era una cosa puntual degut al casament...però no va ser així, després del casament vaig serguir tenint crisis, i després de gairebé un any el metge de capçalera em va derivar al psicòleg per teràpia i al psiquiatra per tractament. Haig de dir que només anava a les visites amb el psicòleg, no vaig seguir el tractament del psiquiatra i al cap d'un temps vaig començar a controlar-ho (bé el metge de capçalera em va receptar Alprazolam, un sedant, per ajudar-me una mica)i vaig deixar d'anar al psicòleg. Però tot va reaparèixer quan buscavem el primer fill i no venia després de 3 anys intentar-ho, però va ser quedar-me embarassada (per FIV)i ja mai més he tingut cap més crisi. Això no vol dir que en alguns moments haig estat ben a prop però suposo que amb el temps he après a controlar-ho.

[sinera]

Juliet, a mi els alts nivells d´ansietat em desencadenen insomni (dormo, però no descanso gens) i la meva relació amb el menjar es fa molt complicada.

[juliet]

Sinera potser t'aniria bé anar al metge, pensa que si això no ho pots canalitzar d'una altra manera més tard et serà més difícil.
Sé que es passa molt malament i que a sobre, com que és una cosa psicològica, costa molt que s'entengui dins del teu entorn. Et trobaràs gent que et dirà mil barbaritats, però és com tot, si no s'ha viscut no s'entén...
Jo t'he resumit bastant com va anar en el meu cas, perquè si m'extengués la història és molt més complexa....
per qualsevol cosa més personal em pots enviar un privat i t'ajudaré i animaré tant com pugui!!
una abraçada

[monipal]

Hola Sinera,

Jo estic també amb ansietat i convisc amb ella sense tenir cap crisi d'aquestes molt visible, la meva és contínua i també em fa tenir una relació molt depenent amb el menjar, de fet estic en tractament psicològic i no me'n surto, he portat uns dies bastant fumuts i no sé com sortint-me.

Juliet, si no t'importa i et puc enviar algun privi, no sé què fer i on anar...

[juliet]

Monipalcap problema, envia'm un privi i en el que pugui t'ajudaré

[sinera]

Monipal,

Jo m´he vist apurada moltes vegades i he buscat ajuda sempre que ho he necessitat, però, fins que no he trobat el professional que m´ha sabut tractar...he trigat molts anys!!
Portes molt de temps fent teràpia? Si creus que estàs en bones mans, tingues paciència, perquè són processos llargs.
Quan parles de dependència amb el menjar, vols dir que menges compulsivament o que mates l´ansietat menjant?

[monipal]

Hola Sinera,

Porto gairebé un any, però fa uns mesos (3-4 o més) que és com si estigués estancada i estic anant enrere. Lo del menjar, menjo compulsivament per ansietat, és com si el fet de menjar em calmés aquell moment, tot i que després em senti fatal...

[sinera]

Hi ha algú per aquí que pateixi insomni, o altres trastorns de la son, per culpa de l´ansietat???

[BLAPERERWAY]

jo també n´he patit, ja que de fet soc una patidora nata...I les flors de Bach m ´han anat força bé. El dia del part m ´en vaig pendre i tb , encara que pot esser psicològic, em van servir d´ajuda.
El divendres va morir la meva gossa Nit, i tinc tanta angoixa ara que fins i tot em costa dormir o menjar...Tant de bo trobés una solució per portar amb més calma aquesta pena tan gran, que em crema per dins...Només em conforta veure el meu nen somriure, però com als seus 11 mesos, sempre al darrera de la seva inmensa gossa ( era un gran danès ), també cuan m´el miro, em demano si ell tb la troba a faltar i tot plegat és molt dur.

[sinera]

Les vegades que jo he fet servir Flors de Bach, no he notat res de res.

Jo em referia però, a quan, no hi ha cap causa aparent, que et pugui provocar l´insomni. En el teu cas, hi ha hagut un part i una pèrdua, que t´han generat angoixa. Però, quan nit rera nit, no pots descansar i, sempre dic, aparentment, sense motiu... és molt fotut!!

[JOBAAL]

Hola noies! M'uneixo al grup...
Jo vaig patir crisis d'ansietat durant bastant anys, ho dic en passat perquè ara ja fa molt de temps que no en tinc cap (toquem fusta...). Suposo que vaig aprendre a viure amb elles i les vaig acabar controlant. Vaig mentalitzar-me que era un problema de "coco" i entre que evitava les situacions que me les podien provocar i amb el pas del temps doncs sembla ser que ho he superat.
Havia arribat a tenir convulsions del tipus epilèptic (però sense ser-ne), a hiperventilar mentre estava veient la sèrie tranquil·lament al sofà, suors fredes, taquicàrdies, etc etc etc, vaja, que estava feta un cromo!
Recordo un dia que estava sola a casa, ben tranquila, i de sobte em va començar a faltar l'aire, se'm va accelerar el cor, vaig començar a pensar que no me'n sortiria d'aquesta, que em moriria (...), fins que vaig telefonar al què llavors era el meu xicot, per dir-li que si us plau vingués corrents a casa, que no em trobava gens bé i que tenia molta por. Vaig baixar les escales com vaig poder i vaig deixar oberta la porta del carrer (per si em passava algo o em moria poguéssin entrar a buscar-me!!! ) i quan va arribar em va trobar feta un "cuquet" a l'escala, esperant-lo i plorant...
El què m'ho provocava solia ser p. ex. estar tancada a llocs a on hi hagués molta gent (tipus Corté Inglés o estació RENFE Pl. Catalunya de BCN), els flaixos de les discoteques, sentir-me sola a casa, etc.
Bueno, un altre dia us n'explicaré alguna més. Però recordeu, tot està al nostre "coco" i això no ha de supeditar les nostres vides (això m'ho repetia jo constantment!), i quan comenci el xou, feu unes respiracions pausades, compteu fins a 100 o si esteu soles a casa i teniu por, truqueu a algú proper i xerreu una estona per distreure-us, i tot passarà...
Ànims a totes!

[sinera]

Jo, de crisi d´angoixa, només n´he patit una. També vaig tenir la sensació d´anar-me´n a l´altre barri i vaig acabar trucant al 061. Pensant el pitjor.... també vaig deixar la porta oberta!!

Però aquestes crisis, un cop superades, ja està, però jo passo èpoques en les que, entro en una mena d´aspiral del que em costa molt sortir. És el peix que es mossega la cua; no descanso a la nit (perquè el meu cervell no para!!), l´endemà, ja em llevo nerviosa i molt cansada, passo el dia a mig gas, de mal humor, irritable, neguitosa... i torna a començar!! I de debò, que costa molt trencar aquest cicle!!
El problema és que quan entres en aquesta dinàmica, costa molt identificar el què et provoca el malestar, perquè al final, ja no saps què és la causa i què és l´efecte. El neguit es cronifica i acabes convivint amb les palpitacions, les sudoracions, l´insomni...

[MERX]

mai havia tingut atacs angoixa pero ara si els tinc ja va mes de dos anys . Els meus atacs angoixa em venen i no se perque encara a vegades quan mes tranquila estic mes hem passa. no puc tragar no puc ni tragar aigua i m'ofego crec que tot es perque hem vaig ennuegar molt fort quan estava embarassa de la meva peke i desde a les hores no sempre pero moltes vegades quan vaig a un restaurant no puc tragar elmengar ni primer ni segon ni res i hem passa quan sortim un altre cop dins el cotxe de copilot vaig tenir obrir finestre no podia tragar saliva i m'ofegava. tinc por ofegar-me .dormint tranquilament dormida ehhhhhh de cop i volta hem despertava fent un soroll de ofegament i aixo hem crea angoixo vaig passar molt de temps dormint quasi sentada i no volia tancar ulls aixo m'ha passat dos cops pero encara cada nit penso i si torno ofegar dormint vaig anar otorrino i em va dir podia ser al.lergia no se si es aixo em va donar diazapan ara estem buscant un segon i no hi ha manera i començo a tenir angoixa abans no em passava pero ara si alguna cosa no em surt be o tenim problemes agafo angoixa fisicament es insommi es ofecs no poder menjar ni tragar res ni aigua es por es baratlles amb meu marit perque no ho enten no se ara tinc molta por...

[sorpresa2]

Desque sóc mare de bessones i suposo qe degut també a fets que van passar durant i despres del part amb una de les nenes, que no puc parar de menjar xocolata, menjo malament, entre altres motius per falta de temps per cuinar-me. Darrerament no puc evitar plorar de manera desconsolada i estic una mica irritable per la manca de descans. L'ansietat em fa pensar que potser no ho faig bé, estic sola i només demano poder fer-ho el millor possible per a elles, pero quan m'agafa la plorera els hi demano perdó ( tenen 3 mesos) per no saber fer-ho millor. Tinc un nus a la gola i nomes em ve de gust menjar dolç i compulsivament, la xocolata, les madalenes, galetes , fruits secs,... sóc conscient que no es una alimentacio correcta pero en aquell moment em calma la gana i l'ansietat.
Sé que necessito descansar i desconectar de les nenes i buscar temps per a mi, que a la llarga será millor per a elles, pero no es possible. Amb qui es queden elles? Perdona que sigui tan patética la meva nota, pero em sento així.
Grácies.

[monipal]

Sorpresa2, no tens cap familiar que te les pugui tenir... intenta buscar ajut amb algú que no vagi a més.

A mi també em passa, durant tot l'embaraç i dp, ja que el meu pare va morir poc després i he portat força malament, però espero poc a poc anar superant-ho.

[Nima]

Desque sóc mare de bessones i suposo qe degut també a fets que van passar durant i despres del part amb una de les nenes, que no puc parar de menjar xocolata, menjo malament, entre altres motius per falta de temps per cuinar-me. Darrerament no puc evitar plorar de manera desconsolada i estic una mica irritable per la manca de descans. L'ansietat em fa pensar que potser no ho faig bé, estic sola i només demano poder fer-ho el millor possible per a elles, pero quan m'agafa la plorera els hi demano perdó ( tenen 3 mesos) per no saber fer-ho millor. Tinc un nus a la gola i nomes em ve de gust menjar dolç i compulsivament, la xocolata, les madalenes, galetes , fruits secs,... sóc conscient que no es una alimentacio correcta pero en aquell moment em calma la gana i l'ansietat.
Sé que necessito descansar i desconectar de les nenes i buscar temps per a mi, que a la llarga será millor per a elles, pero no es possible. Amb qui es queden elles? Perdona que sigui tan patética la meva nota, pero em sento així.
Grácies.

SORPRESA, no et sentis pas malament. Els 4 primers mesos no són fàcils i si a sobre en tens dos no pots desconectar ni un moment... no tens pas cap amiga de confiança o familiar que et pugui donar un cop de mà? Encara que sigui per pendre un bany i estar una estona relaxadeta sense correr perque ploren les nenes? Ostres... em sap greu... ja t'ajudaria si pogués perqué sé que es passa malament ...
Et deixo ànims i un "tu pots" carregat d'energia positiva

[Shimmy]

Jo també vaig patir una temporada amb episodis d'ansietat ara fa uns 7 anys, crec.... Estava acabant els estudis i vaig tenir una època molt estressant amb exàmens, projectes, etc.. En realitat, l'ansietata em va arrivar just despres d'acabar el curs. Em vaig veure al carrer, amb un títol a la mà, però sense cap experiència laboral, que és el que totes les empreses demanaven i em va crear un estat de nervis que va desembocar en ansietat.
Total, que els meus simptomes eren moltes taquicàrdies, sensació de no poder respirar... no m'entrava aire per molt que ho intentava, insomni.. temia el moment d'anar a dormir, estava morta de cnsanci, tancava els ulls i just quan semblava que em deixava anar i em començava a adormir, em despertava d'un bot i amb el cor a mil, i així podia estar 4 o 5 hores cada nit. Acabava plorant al llit de desesperació i al final m'adormia d'esgotament. Es clar, al dia següent no servia per res...
En fí que vaig estar així gaire bé un any i em va afectar en tot. No volia sortir de casa per si em donava un atac en mig del carrer, estava caient en una depressió.. vaig anar a metges, a cardiòlegs que em miressin si era algún problema del cor les taquicàrdies, i no van saber solucionar-me res.
Finalment vaig acabar a un naturòpata que em va fer un tractament personalitzat a base de sucs de fruites i verdures, infusions, vitamines naturals de tota mena... i tres mesos després ja em començava a trobar molt millor. Si no hagués sigut per aquell tractament, no sé com hagués acabat el tema.

petons a totes, i molts ànims a les que esteu amb ansietats, nervis i depressions. De tot es pot sortir.. costa més o menys, però amb força es pot aconsseguir.