Els nens necessiten plorar
Re: Els nens necessiten plorar
Sandrajuli, jo estava totalment d'acord amb tu i els teus comentaris, i entenia la teva postura al 100%, volia dir que no s'interpreti malament el "no deixar plorar". No sóc psicòloga i pel que m'intento informar del cervell dels nadons se'n sap ben poc, però està clar que el plor és un senyal que alguna cosa no va bé, això ho captem des de ben petits. Ara bé, amb els anys descobrim que hi ha adults que sí que manipulen, que sí que juguen amb els sentiments dels altres, però un nadó??? Plorar perquè volen braços no ho considero manipular, és pura sinceritat!
Volia donar recolzament a aquesta postura, i el meu punt de vista, perquè m'agrada que també la defensis.
Volia donar recolzament a aquesta postura, i el meu punt de vista, perquè m'agrada que també la defensis.
- sandrajuli
- :: pantera

- Entrades: 873
- Membre des de: dt. març 16, 2010 9:46 am
Re: Els nens necessiten plorar
jo sí... totalment d'acord! és més, he llegit alguns comentaris teus per aquí i pensem força semblant.
A mi molta gent em diu que estic fent un experiment amb el meu fill, que a veure com sortirà...
Molt trist, perquè que no deixar-lo plorar i intentar cobrir totes les necessitats sigui un experiment avui en dia, és que alguna cosa falla, sota el meu parer!
en fi... espero d'aquí a uns anys poder auto-donar-me la raó i fer callar molta gent.
A mi molta gent em diu que estic fent un experiment amb el meu fill, que a veure com sortirà...
Molt trist, perquè que no deixar-lo plorar i intentar cobrir totes les necessitats sigui un experiment avui en dia, és que alguna cosa falla, sota el meu parer!
en fi... espero d'aquí a uns anys poder auto-donar-me la raó i fer callar molta gent.
Re: Els nens necessiten plorar
Hola!
Jo crec que mesclem coses.
A veure..A mi per exemple m'ha passat algun cop que anant pel carrer de cop s'enfada i s'asseu a terra, pica amb les mans a terra i no saps ben bé què li passa
Quina és la solució aquí?
No vol braços, no vol caminar...està enfadat i no sé per què!!
Em referia a aquest tipus de moments. No a cap altre amb solució que jo li pugui proporcionar. Sembla que digueu que me'l quedo consolant quan li puc oferir una solució al seu problema, i no és això el què volia dir
Parlo de les rabietes sense motiu. Jo crec que n'hi ha, no?? Les rebequeries de les que tant parlem. Rabietes que pel què jo he llegit i que hi crec fermament, són només una necessitat de plorar, per a desestressar-se.
Això és el què no compartiu, em sembla. que dieu que els nens petits no tenen la necessitat de plorar perquè sí.
Aquí és on pensem diferent. Però amb la resta, no crec que parlem de coses tant diferents!
Jo crec que els nens sí que pateixen estrés. Per nosaltres pot semblar que no però és que per ells qualsevol canvi pot estressar-los, com a nosaltres.
Potser els han canviat la mestra, potser un nen els fa la guitza a l'escola, potser acaba el dia cansadíssim perquè ha anat a piscina i vol plorar per a treure fora tots aquests nervis.
Jo crec que sí que el plorar pot ser positiu en aquests casos.
Bé, no crec que ens posem mai d'acord, com diu la Sandrajuli potser d'aquí uns anys ens trobarem en aquest post i veurem com ha anat tot

Jo crec que mesclem coses.
A veure..A mi per exemple m'ha passat algun cop que anant pel carrer de cop s'enfada i s'asseu a terra, pica amb les mans a terra i no saps ben bé què li passa
Quina és la solució aquí?
No vol braços, no vol caminar...està enfadat i no sé per què!!
Em referia a aquest tipus de moments. No a cap altre amb solució que jo li pugui proporcionar. Sembla que digueu que me'l quedo consolant quan li puc oferir una solució al seu problema, i no és això el què volia dir
Parlo de les rabietes sense motiu. Jo crec que n'hi ha, no?? Les rebequeries de les que tant parlem. Rabietes que pel què jo he llegit i que hi crec fermament, són només una necessitat de plorar, per a desestressar-se.
Això és el què no compartiu, em sembla. que dieu que els nens petits no tenen la necessitat de plorar perquè sí.
Aquí és on pensem diferent. Però amb la resta, no crec que parlem de coses tant diferents!
Jo crec que els nens sí que pateixen estrés. Per nosaltres pot semblar que no però és que per ells qualsevol canvi pot estressar-los, com a nosaltres.
Potser els han canviat la mestra, potser un nen els fa la guitza a l'escola, potser acaba el dia cansadíssim perquè ha anat a piscina i vol plorar per a treure fora tots aquests nervis.
Jo crec que sí que el plorar pot ser positiu en aquests casos.
Bé, no crec que ens posem mai d'acord, com diu la Sandrajuli potser d'aquí uns anys ens trobarem en aquest post i veurem com ha anat tot

- sandrajuli
- :: pantera

- Entrades: 873
- Membre des de: dt. març 16, 2010 9:46 am
Re: Els nens necessiten plorar
tens raó... arribem a la mateixa conclusió que fa uns quants posts: que no arribarem enlloc! jeje!
però sí que tens raó amb això que penso que us quedeu consolant el nen mirant com plora...de fet és el que dieu que s'ha de fer. Si no, si esteu dient que busqueu solucions perquè no plori, llavors estem dient el mateix!
és que de fet jo no dic pas que els nens no poden patir estress... jo el que dic és que no és bó que en pateixin.
I tampoc dic que ara el meu nen no plori mai eh... que sí que plora (ara de més gran, abans no...) però sempre he aconseguit que pari al cap de poqueta estona, molt poqueta... buscant què li passa i trobant-li la solució. I també se'm para pel carrer s'asseu a terra i es posa histèric, però no per res, sinó pq volia atrapar un colom i li ha marxat volant, se li ha trencat un bastonet de pa, etc... i el que fem és trobar la solució que li vagi bé: anar a buscar un altre colom, donar-li un altre bastonet, etc. És el que dic que molta gent em critica, que li donc tot el que vol. I sí, tenen raó, però és el que dic de l'experiment... ja veurem què passa, de moment estic aconseguint que sigui molt feliç i no conegui la frustració. Ja sé que molta gent pensa al revés que jo... però jo crec que ho estic fent bé, per tant també em sembla que l'altra gent ho fa malament, amb la diferència que jo no els puc anar a dir que l'estan malcriant perquè el castiguen al racó de pensar o coses així...
però sí que tens raó amb això que penso que us quedeu consolant el nen mirant com plora...de fet és el que dieu que s'ha de fer. Si no, si esteu dient que busqueu solucions perquè no plori, llavors estem dient el mateix!
és que de fet jo no dic pas que els nens no poden patir estress... jo el que dic és que no és bó que en pateixin.
I tampoc dic que ara el meu nen no plori mai eh... que sí que plora (ara de més gran, abans no...) però sempre he aconseguit que pari al cap de poqueta estona, molt poqueta... buscant què li passa i trobant-li la solució. I també se'm para pel carrer s'asseu a terra i es posa histèric, però no per res, sinó pq volia atrapar un colom i li ha marxat volant, se li ha trencat un bastonet de pa, etc... i el que fem és trobar la solució que li vagi bé: anar a buscar un altre colom, donar-li un altre bastonet, etc. És el que dic que molta gent em critica, que li donc tot el que vol. I sí, tenen raó, però és el que dic de l'experiment... ja veurem què passa, de moment estic aconseguint que sigui molt feliç i no conegui la frustració. Ja sé que molta gent pensa al revés que jo... però jo crec que ho estic fent bé, per tant també em sembla que l'altra gent ho fa malament, amb la diferència que jo no els puc anar a dir que l'estan malcriant perquè el castiguen al racó de pensar o coses així...
Re: Els nens necessiten plorar
Bona tarda.
Les rabietes sempre son per algun motiu. Tal com diu sandrajuli amb l’exemple del colom o el bastonet de pa, l’adult te molts recursos per trobar la manera de “donar-li el tomb”. Penso que el que els nens necessiten (ja no cal dir els bebés...) és molta atenció, paciència i sobre tot dedicació (és a dir temps!!!). Si s’està pendent del nen, habitualment sempre se sap de on li ve la rabieta, i saps trobar-hi la solució.
El problema és que no es pot estar les 24 hores del dia amb l’atenció centrada en el petit, i els temps que li podem dedicar, habitualment, és menys del que totes voldríem........i és aleshores quan et perds i no saps que li passa.......però parlant amb ell i demanant-li a ell que és el que necessita, habitualment també acabes trobant el que vol.
Igual estàs un minut preguntant si és això o alló altre .... i ell va fent que no amb el cap i rondinant....però quan ho encertes la cara li canvia a l’instant, i la satisfacció és enorme.
I si resulta que és alguna cosa que no pot ser, doncs se li explica perquè no pot ser.....i si no vol entrar en raons,......doncs li dones el tomb i centres l’atenció en una altra cosa.........i si desprès d’intentar dialogar, de canviar-li el xip, no funciona, aleshores no queda mes remei que deixar que es desfogui i que plori per no poder aconseguir el que vol.....per que al cab i a la fi té tot el dret a expressar el seu desacord, i no sap fer-ho d’una altra manera.
I en aquest moment estàs al seu costat, abraçant-lo, dient-li que entens que li està passant....però que no pot ser....fins que finalment es calma i ho entén.
Altres vegades el que reclamen és simplement atenció i dedicació....i si no els hi podem donar.....es clar....no callen!!!
Les rabietes sempre son per algun motiu. Tal com diu sandrajuli amb l’exemple del colom o el bastonet de pa, l’adult te molts recursos per trobar la manera de “donar-li el tomb”. Penso que el que els nens necessiten (ja no cal dir els bebés...) és molta atenció, paciència i sobre tot dedicació (és a dir temps!!!). Si s’està pendent del nen, habitualment sempre se sap de on li ve la rabieta, i saps trobar-hi la solució.
El problema és que no es pot estar les 24 hores del dia amb l’atenció centrada en el petit, i els temps que li podem dedicar, habitualment, és menys del que totes voldríem........i és aleshores quan et perds i no saps que li passa.......però parlant amb ell i demanant-li a ell que és el que necessita, habitualment també acabes trobant el que vol.
Igual estàs un minut preguntant si és això o alló altre .... i ell va fent que no amb el cap i rondinant....però quan ho encertes la cara li canvia a l’instant, i la satisfacció és enorme.
I si resulta que és alguna cosa que no pot ser, doncs se li explica perquè no pot ser.....i si no vol entrar en raons,......doncs li dones el tomb i centres l’atenció en una altra cosa.........i si desprès d’intentar dialogar, de canviar-li el xip, no funciona, aleshores no queda mes remei que deixar que es desfogui i que plori per no poder aconseguir el que vol.....per que al cab i a la fi té tot el dret a expressar el seu desacord, i no sap fer-ho d’una altra manera.
I en aquest moment estàs al seu costat, abraçant-lo, dient-li que entens que li està passant....però que no pot ser....fins que finalment es calma i ho entén.
Altres vegades el que reclamen és simplement atenció i dedicació....i si no els hi podem donar.....es clar....no callen!!!
Re: Els nens necessiten plorar
Julyet ha escrit:Sandrajuli, jo estava totalment d'acord amb tu i els teus comentaris, i entenia la teva postura al 100%, volia dir que no s'interpreti malament el "no deixar plorar". No sóc psicòloga i pel que m'intento informar del cervell dels nadons se'n sap ben poc, però està clar que el plor és un senyal que alguna cosa no va bé, això ho captem des de ben petits. Ara bé, amb els anys descobrim que hi ha adults que sí que manipulen, que sí que juguen amb els sentiments dels altres, però un nadó??? Plorar perquè volen braços no ho considero manipular, és pura sinceritat!
Volia donar recolzament a aquesta postura, i el meu punt de vista, perquè m'agrada que també la defensis.
Totalment d'acord!
Re: Els nens necessiten plorar
Hola de nou!
Referent al tema de l'acceptació dels plors dels infants...volia compartir un escrit d'un llibre de la psicoterapeuta infantil Asha Phillips.
Amb el vostre permís:
"La majoria de persones se senten totalment ineptes davant d'un nen que plora o que es queixa, i volen solucionar la situació com més aviat millor. Moltes vegades pensem que la solució és fer alguna cosa.
Quan la resposta a un moment d'incomoditat és sempre l'acció, el bebè aprèn que només les activitats el tranquil.litzaran. ¿Què representa aquesta dinàmica per a la mare i per al fill? ¿Quin és el missatge que es comunica? Podria molt ben ser que la mare estigués dient: -No puc suportar que continuïs plorant, solucionem-ho aviat a veure si calles-
En aquest punt, la incomoditat de la mare pot ser o igual o més gran que la del bebè. Això farà que l'enuig del bebè vagi en augment.
En comptes de tenir una persona que el calma donant-li sentit al plor, el bebè se sent envoltat de la preocupació de la mare.
Si la nostra resposta és l'activitat, podria ser que el que estiguéssim dient al bebè fos: -A veure com aconseguim treure't del cap això que t'està fent nosa.-
Distreure al nen de vegades va molt bé, però si aquesta és sempre l'estratègia que fem servir davant del malestar del nen, el que estem comunicant és alguna cosa més. De manera indirecta el que estem dient és que no acceptem la queixa o que ens és insuportable.
Si tallem la queixa d'un bebè de cop i volta, el nen aprendrà que no acceptem aquesta expressió dels sentiments i es veurà forçat a trobar tot sol altres maneres d'expressar-se. Tots nosaltres tenim dies rondinaires i és molt saludable poder deixar anar una queixa sense tenir la sensació que estem fent una cosa intolerable. Els pares han d'aprendre a estar al costat del bebè rondinaire, a acceptar-ne les queixes i a oferir-li comprensió: -Si, ja ho sé, estàs malhumorat, però a tots ens passa, no hi fa res...-
Quan els pares saben manejar bé les queixes del bebè, el què està fent és ajudar al nen a superar un mal moment i també li està oferint un model per saber fer front a les dificultats. Quan la mare tolera l'enuig del bebè, en realitat li està dient que el seu malestar és un sentiment acceptable i que, malgrat que tots dos se sentin una mica malament, al capdavall no passarà res.
La mare li reforça la idea que estar enfadat no és la fi del món, sinó un sentiment molt normal que es pot superar. Aquesta actitud ajuda al bebè a fer-se una imatge segura d'ell mateix i del món. Aprendre a superar problemes serveix per augmentar la confiança en un mateix i per tenir confiança en els altres."
Referent al tema de l'acceptació dels plors dels infants...volia compartir un escrit d'un llibre de la psicoterapeuta infantil Asha Phillips.
Amb el vostre permís:
"La majoria de persones se senten totalment ineptes davant d'un nen que plora o que es queixa, i volen solucionar la situació com més aviat millor. Moltes vegades pensem que la solució és fer alguna cosa.
Quan la resposta a un moment d'incomoditat és sempre l'acció, el bebè aprèn que només les activitats el tranquil.litzaran. ¿Què representa aquesta dinàmica per a la mare i per al fill? ¿Quin és el missatge que es comunica? Podria molt ben ser que la mare estigués dient: -No puc suportar que continuïs plorant, solucionem-ho aviat a veure si calles-
En aquest punt, la incomoditat de la mare pot ser o igual o més gran que la del bebè. Això farà que l'enuig del bebè vagi en augment.
En comptes de tenir una persona que el calma donant-li sentit al plor, el bebè se sent envoltat de la preocupació de la mare.
Si la nostra resposta és l'activitat, podria ser que el que estiguéssim dient al bebè fos: -A veure com aconseguim treure't del cap això que t'està fent nosa.-
Distreure al nen de vegades va molt bé, però si aquesta és sempre l'estratègia que fem servir davant del malestar del nen, el que estem comunicant és alguna cosa més. De manera indirecta el que estem dient és que no acceptem la queixa o que ens és insuportable.
Si tallem la queixa d'un bebè de cop i volta, el nen aprendrà que no acceptem aquesta expressió dels sentiments i es veurà forçat a trobar tot sol altres maneres d'expressar-se. Tots nosaltres tenim dies rondinaires i és molt saludable poder deixar anar una queixa sense tenir la sensació que estem fent una cosa intolerable. Els pares han d'aprendre a estar al costat del bebè rondinaire, a acceptar-ne les queixes i a oferir-li comprensió: -Si, ja ho sé, estàs malhumorat, però a tots ens passa, no hi fa res...-
Quan els pares saben manejar bé les queixes del bebè, el què està fent és ajudar al nen a superar un mal moment i també li està oferint un model per saber fer front a les dificultats. Quan la mare tolera l'enuig del bebè, en realitat li està dient que el seu malestar és un sentiment acceptable i que, malgrat que tots dos se sentin una mica malament, al capdavall no passarà res.
La mare li reforça la idea que estar enfadat no és la fi del món, sinó un sentiment molt normal que es pot superar. Aquesta actitud ajuda al bebè a fer-se una imatge segura d'ell mateix i del món. Aprendre a superar problemes serveix per augmentar la confiança en un mateix i per tenir confiança en els altres."
- sandrajuli
- :: pantera

- Entrades: 873
- Membre des de: dt. març 16, 2010 9:46 am
Re: Els nens necessiten plorar
Això està molt bé si penses que els nadons ploren perquè sí, perquè estan malhumorats sense motiu... però si, com jo, creus que si ploren és per algun motiu concret (o l'acumulació de diferents motius), llavors tot aquest raonament no serveix... es pot tirar tot per terra!
O sigui que el text que adjuntes, Laure, crec que no respon a la realitat en nadons. No en conec l'autora, potser és una gran psicoterapeuta, però crec que aquestes coses no són exactes, vull dir la psicologia... ja que hi ha diferents tendències, saps? no hi ha una realitat sinó diferents interpretacions d'aquesta. I jo, no comparteixo aquesta, ja que sempre que un nadó plora, té un motiu, per tant, en comptes de dir: trobaré una solució perquè em molesta el plor i a veure si calles, jo penso que és més: trobaré una solució perquè deixis de plorar i així treure't el patiment o això que t'està molestant... No és distreure amb una altra cosa com diu el text, sinó solucionar el problema que fa plorar al nen. Trobo que si quan plora, se l'intenta consolar dient-li que l'entenem, acabarà siguent el mateix que si el deixessis plorar sense fer-li cas... deixo de plorar perquè igualment no m'entenen i no en trec el que necessito...
O sigui que el text que adjuntes, Laure, crec que no respon a la realitat en nadons. No en conec l'autora, potser és una gran psicoterapeuta, però crec que aquestes coses no són exactes, vull dir la psicologia... ja que hi ha diferents tendències, saps? no hi ha una realitat sinó diferents interpretacions d'aquesta. I jo, no comparteixo aquesta, ja que sempre que un nadó plora, té un motiu, per tant, en comptes de dir: trobaré una solució perquè em molesta el plor i a veure si calles, jo penso que és més: trobaré una solució perquè deixis de plorar i així treure't el patiment o això que t'està molestant... No és distreure amb una altra cosa com diu el text, sinó solucionar el problema que fa plorar al nen. Trobo que si quan plora, se l'intenta consolar dient-li que l'entenem, acabarà siguent el mateix que si el deixessis plorar sense fer-li cas... deixo de plorar perquè igualment no m'entenen i no en trec el que necessito...
- claramoliner
- :: puça

- Entrades: 16
- Membre des de: dl. jul. 05, 2010 9:36 am
Re: Els nens necessiten plorar
Molt interessant aquest post! Estic totalment d'acord amb l'opinió que les emocions no es poden reprimir.
És vital poder desfogar-se per tal de mantenir la salut i la tranquilitat!!
És vital poder desfogar-se per tal de mantenir la salut i la tranquilitat!!
Re: Els nens necessiten plorar
sandrajuli ha escrit:Això està molt bé si penses que els nadons ploren perquè sí, perquè estan malhumorats sense motiu... però si, com jo, creus que si ploren és per algun motiu concret (o l'acumulació de diferents motius), llavors tot aquest raonament no serveix... es pot tirar tot per terra!
O sigui que el text que adjuntes, Laure, crec que no respon a la realitat en nadons. No en conec l'autora, potser és una gran psicoterapeuta, però crec que aquestes coses no són exactes, vull dir la psicologia... ja que hi ha diferents tendències, saps? no hi ha una realitat sinó diferents interpretacions d'aquesta. I jo, no comparteixo aquesta, ja que sempre que un nadó plora, té un motiu, per tant, en comptes de dir: trobaré una solució perquè em molesta el plor i a veure si calles, jo penso que és més: trobaré una solució perquè deixis de plorar i així treure't el patiment o això que t'està molestant... No és distreure amb una altra cosa com diu el text, sinó solucionar el problema que fa plorar al nen. Trobo que si quan plora, se l'intenta consolar dient-li que l'entenem, acabarà siguent el mateix que si el deixessis plorar sense fer-li cas... deixo de plorar perquè igualment no m'entenen i no en trec el que necessito...
Com sempre gens d'acord
Consolar fent-li veure que l'entenem però que pot plorar no té res a veure en deixar-lo plorar sense fer-li cas. Al.lucino sicerament que ho vegis com la mateixa cosa
Si jo arribo a casa disgustada perquè m'ha passat quelcom a la feina i tinc ganes de plorar,(tot i que el què m'ha passat no té ja solució, unicament necessito desfogar-me) tu creus que és el mateix que el meu marit estigui al meu costat mentres jo ploro, dient-me que m'entén i que és normal que plori a que estigui jo plorant sola i ell jugant a la play? per posar-te un exemple. Jo és que ho veig molt diferent!!

Re: Els nens necessiten plorar
sandrajuli ha escrit:No en conec l'autora, potser és una gran psicoterapeuta, però crec que aquestes coses no són exactes, vull dir la psicologia... ja que hi ha diferents tendències, saps? no hi ha una realitat sinó diferents interpretacions d'aquesta.
ja ho sé que hi ha diferents interpretacions, per a mostra un botó. Però és que jo no pretenc centrar-me en cap tendència, jo llegeixo llibres de diferents autors i vaig agafant d'aquí i d'allà. I poso aquí alguns fragments que trobo interessants per si a algú li pot també interessar.Doncs aquest llibre està molt bé. Tot i que a tu no crec que t'interessi, es diu "Saber dir no", no t'ho prenguis malament eh, però com que tu sempre dius que li dónes tot al teu fill, suposo que no fas servir gaire la paraula "no". T'ho dic de bon rotllo, només perquè sé que és la teva "tendència". De fet molts cops comentes que és el teu propi experiment, oi? Que no creus en els límits.
Doncs, de debò, només per llegir una mica de "l'altra banda" potser igual podries llegir-te'l, igual et faria replantejar algunes coses.
Igual que tu em vas recomenar llegir-me el Carlos González. Ho vaig fer, em vaig llegir l'Omple'm de petons. Algunes coses les comparteixo, d'altres no tant. Però sempre, sempre, en treus alguna cosa, sigui de la tendència que sigui. Vaja, crec jo
- sandrajuli
- :: pantera

- Entrades: 873
- Membre des de: dt. març 16, 2010 9:46 am
Re: Els nens necessiten plorar
Ei, que jo no llegeixo pas només el que és de la meva manera de fer eh,... al contrari, que llegeixo de tot. Fins i tot he llegit i escoltat entrevistes de l'estivill (imagina't!!!)
i també he hagut de dir no al meu fill (té quasi 2 anys i mig, és molt temps això per no trobar mai un no) però a coses que realment no poden ser. Coses impossibles, o perilloses.
Ja he explicat en algun altre post que no sóc d'idees fixes, només quan estic convençuda d'alguna cosa. Abans de tenir el nen pensava molt diferent, no volia donar el pit, el volia portar a la seva habitació aviat, etc,... ara encara donc pit, amb 2 anys i mig i faig collit... per tant, sóc moldejable. I llegeixo tot el que em passa per les mans, ara això no vol dir que hi hagi d'estar d'acord. I amb això que has posat, doncs em passa que no estic d'acord.
Jo no crec que serveixi el mateix pels nadons que pels adults. O sigui que aquest exemple de tornar a casa empipat i que et consolin, no el veig molt aplicable en nadons... potser en nens més grans, mira... pot passar que un nen s'enfadi perquè se li fa malbé algo, perquè l'han picat, etc... això jo no he dit que sigui el mateix quedar-se'l mirant que consolar-lo eh...
Jo parlo dels nadons... són molt més instintius, ells quan ploren no és perquè recorden una cosa trista o estan dolguts per alguna cosa que els han dit. Ploren per fer veure als pares les seves necessitats, per això dic que s'ha d'actuar i no pas consolar.
No critico pas que posis fragments, però suposo que si els poses és perquè la gent els llegeixi i comenti, no? I és el que faig. I atenció, que no sóc la Dra. Frankenstein, jo no dic que estigui fent un experiment, simplement que molta gent que pensa molt diferent que nosaltres ens diu que ja ens ho trobarem... per tant, com que no puc demostrar empíricament ara mateix lo bé que ens sortirà... ens hem d'esperar a que l'"experiment" sigui una mica més gran...
I no et pensis que no vaig agafant d'aquí i d'allà jo també... però sobretot agafo del meu instint, que és el que em diu que només he de dir no quan el sí no pot ser... En els altres casos puc ser flexible... ja que he vist milions de pares dir que no als nens per mandra seva, perquè està mal vist o simplement pq sempre s'ha fet així!
i també he hagut de dir no al meu fill (té quasi 2 anys i mig, és molt temps això per no trobar mai un no) però a coses que realment no poden ser. Coses impossibles, o perilloses.
Ja he explicat en algun altre post que no sóc d'idees fixes, només quan estic convençuda d'alguna cosa. Abans de tenir el nen pensava molt diferent, no volia donar el pit, el volia portar a la seva habitació aviat, etc,... ara encara donc pit, amb 2 anys i mig i faig collit... per tant, sóc moldejable. I llegeixo tot el que em passa per les mans, ara això no vol dir que hi hagi d'estar d'acord. I amb això que has posat, doncs em passa que no estic d'acord.
Jo no crec que serveixi el mateix pels nadons que pels adults. O sigui que aquest exemple de tornar a casa empipat i que et consolin, no el veig molt aplicable en nadons... potser en nens més grans, mira... pot passar que un nen s'enfadi perquè se li fa malbé algo, perquè l'han picat, etc... això jo no he dit que sigui el mateix quedar-se'l mirant que consolar-lo eh...
Jo parlo dels nadons... són molt més instintius, ells quan ploren no és perquè recorden una cosa trista o estan dolguts per alguna cosa que els han dit. Ploren per fer veure als pares les seves necessitats, per això dic que s'ha d'actuar i no pas consolar.
No critico pas que posis fragments, però suposo que si els poses és perquè la gent els llegeixi i comenti, no? I és el que faig. I atenció, que no sóc la Dra. Frankenstein, jo no dic que estigui fent un experiment, simplement que molta gent que pensa molt diferent que nosaltres ens diu que ja ens ho trobarem... per tant, com que no puc demostrar empíricament ara mateix lo bé que ens sortirà... ens hem d'esperar a que l'"experiment" sigui una mica més gran...
I no et pensis que no vaig agafant d'aquí i d'allà jo també... però sobretot agafo del meu instint, que és el que em diu que només he de dir no quan el sí no pot ser... En els altres casos puc ser flexible... ja que he vist milions de pares dir que no als nens per mandra seva, perquè està mal vist o simplement pq sempre s'ha fet així!
Re: Els nens necessiten plorar
La doctora Frankenstein diu!!
T'he entès perfectament
T'he entès perfectament
Re: Els nens necessiten plorar
Interessant aquest post... m'agraden els debats educats!
Pero vist desde fóra.. voleu dir que no parleu de "franges" d'edat diferents ???
És que jo penso com les dues. La Sandrajuli "entenc " que parla de nadons, bebes que la seva única manera de expressar-se és amb el plor. I aquí si que considero que s'ha d'actuar... no deixar plorar ( acompanyat o no), s'ha de buscar una alternativa al plor, perque ens està dient que alguna cosa no rutlla: Tinc gana, tinc son, vull canviar de joc...
Tu Laure, parles de nens més grans que ja se'ls hi pot "explicar" el perquè plorem, de rabia de por de frusatació.... despres potser si amb una simple abraçada i "escoltar-lo" n'hi haurà prou...
Ai no sé.. no m'explico tant bé com vosaltres.. però es la sensació que em doneu..
Pero vist desde fóra.. voleu dir que no parleu de "franges" d'edat diferents ???
És que jo penso com les dues. La Sandrajuli "entenc " que parla de nadons, bebes que la seva única manera de expressar-se és amb el plor. I aquí si que considero que s'ha d'actuar... no deixar plorar ( acompanyat o no), s'ha de buscar una alternativa al plor, perque ens està dient que alguna cosa no rutlla: Tinc gana, tinc son, vull canviar de joc...
Tu Laure, parles de nens més grans que ja se'ls hi pot "explicar" el perquè plorem, de rabia de por de frusatació.... despres potser si amb una simple abraçada i "escoltar-lo" n'hi haurà prou...
Ai no sé.. no m'explico tant bé com vosaltres.. però es la sensació que em doneu..
- sandrajuli
- :: pantera

- Entrades: 873
- Membre des de: dt. març 16, 2010 9:46 am
Re: Els nens necessiten plorar
sí su392, ja tens raó...
el que passa és que també havíem parlat en aquest post del tema del llibre de l'Aletha Solter, que parla del mateix en nadons, que deia alguna cosa com que els queda dins l'estrès del part i l'han d'exterioritzar, o alguna cosa així... ella parla de nadons. I amb això és amb el que no estic d'acord...
el que passa és que també havíem parlat en aquest post del tema del llibre de l'Aletha Solter, que parla del mateix en nadons, que deia alguna cosa com que els queda dins l'estrès del part i l'han d'exterioritzar, o alguna cosa així... ella parla de nadons. I amb això és amb el que no estic d'acord...
Re: Els nens necessiten plorar
Que interessant aquest post.
La veritat que la diversitat d'arguments plens d'exemples fa molt fàcil veure el punt de vista de cada persona.
Sandrajuli ... et llegeixo i em veig a mi mateixa .. fa 5 anys, amb un nen fill únic, de poc més de 2 anyets ... no et vaig a revelar el final .. però si que et dire que la que va acaba plorant, sóc jo.
I que amb els meus altres fills .. no he tornat a repetir l'experiència i he seguit el que comenta Laure (quan ja són capaços d'expressar-se eh!!) però és que de nadons tampoc han plorat (fora del normal per fer cridar l'atenció)
Des de fora el que veig és que esteu dient el mateix amb diferents paraules .. tu Sandrajuly dius que li endollades la Teti i es consolava per sentir-te prop, consolat, alimentat etcc i ella està dient el mateix però en una edat que no pren teta .. l'abraça, li dona consol i li fa veure que no està sol per afrontar-lo.
Que diferència hi ha?
La veritat que la diversitat d'arguments plens d'exemples fa molt fàcil veure el punt de vista de cada persona.
Sandrajuli ... et llegeixo i em veig a mi mateixa .. fa 5 anys, amb un nen fill únic, de poc més de 2 anyets ... no et vaig a revelar el final .. però si que et dire que la que va acaba plorant, sóc jo.
I que amb els meus altres fills .. no he tornat a repetir l'experiència i he seguit el que comenta Laure (quan ja són capaços d'expressar-se eh!!) però és que de nadons tampoc han plorat (fora del normal per fer cridar l'atenció)
Des de fora el que veig és que esteu dient el mateix amb diferents paraules .. tu Sandrajuly dius que li endollades la Teti i es consolava per sentir-te prop, consolat, alimentat etcc i ella està dient el mateix però en una edat que no pren teta .. l'abraça, li dona consol i li fa veure que no està sol per afrontar-lo.
Que diferència hi ha?
- sandrajuli
- :: pantera

- Entrades: 873
- Membre des de: dt. març 16, 2010 9:46 am
Re: Els nens necessiten plorar
No cal generalitzar, ja que perquè tu acabessis plorant, no vol dir que a mi em passarà el mateix. En cap moment he dit que estic criant un nen consentit i mimat (en el mal sentit de la paraula, ja que mimar-lo, el mimem molt, només faltaria). Jo no sé com vas fer tu les coses amb el teu primer fill (no dic que malament, eh!) però sí que sé com les faig jo... i sé perfectament que faig el millor pel nen.
Re: Els nens necessiten plorar
Sandrajuli .. en cap moment he dit res de malcriat i consentit ehh
No entraré en debat ja ho he dit .. simplement que m'he vist en les teves paraules al meu fa uns anys ... tampoc he explicat res més .. ni tan sols perquè he dit "he acabat jo plorant" és un dir, quan es parla d'impotència .. res més.
A més de que no he generalitzat. Ho he fet com petita introducció.
Volia donar la meva opinió en el que de diferents maneres i diferents paraules estàveu dient el mateix.
Una salutació
No entraré en debat ja ho he dit .. simplement que m'he vist en les teves paraules al meu fa uns anys ... tampoc he explicat res més .. ni tan sols perquè he dit "he acabat jo plorant" és un dir, quan es parla d'impotència .. res més.
A més de que no he generalitzat. Ho he fet com petita introducció.
Volia donar la meva opinió en el que de diferents maneres i diferents paraules estàveu dient el mateix.
Una salutació
Re: Els nens necessiten plorar
Laure ha escrit:sandrajuli ha escrit:Això està molt bé si penses que els nadons ploren perquè sí, perquè estan malhumorats sense motiu... però si, com jo, creus que si ploren és per algun motiu concret (o l'acumulació de diferents motius), llavors tot aquest raonament no serveix... es pot tirar tot per terra!
O sigui que el text que adjuntes, Laure, crec que no respon a la realitat en nadons. No en conec l'autora, potser és una gran psicoterapeuta, però crec que aquestes coses no són exactes, vull dir la psicologia... ja que hi ha diferents tendències, saps? no hi ha una realitat sinó diferents interpretacions d'aquesta. I jo, no comparteixo aquesta, ja que sempre que un nadó plora, té un motiu, per tant, en comptes de dir: trobaré una solució perquè em molesta el plor i a veure si calles, jo penso que és més: trobaré una solució perquè deixis de plorar i així treure't el patiment o això que t'està molestant... No és distreure amb una altra cosa com diu el text, sinó solucionar el problema que fa plorar al nen. Trobo que si quan plora, se l'intenta consolar dient-li que l'entenem, acabarà siguent el mateix que si el deixessis plorar sense fer-li cas... deixo de plorar perquè igualment no m'entenen i no en trec el que necessito...
Com sempre gens d'acord![]()
Consolar fent-li veure que l'entenem però que pot plorar no té res a veure en deixar-lo plorar sense fer-li cas. Al.lucino sicerament que ho vegis com la mateixa cosa![]()
![]()
Si jo arribo a casa disgustada perquè m'ha passat quelcom a la feina i tinc ganes de plorar,(tot i que el què m'ha passat no té ja solució, unicament necessito desfogar-me) tu creus que és el mateix que el meu marit estigui al meu costat mentres jo ploro, dient-me que m'entén i que és normal que plori a que estigui jo plorant sola i ell jugant a la play? per posar-te un exemple. Jo és que ho veig molt diferent!!
Laure jo llegía l'article, i pensava abans de llegir els vostres comentaris posteriors, en la situació en un adult. Jo li explico a la meva amiga un problema, se m'escapen les llàgrimes, i ella em consola i em diu "no ploris, trobarem la solució, tranquila que tot té solució i la trobarem segur, no ploris", m'abraça i deixo de plorar. En realitat no sabem si trobarem la solució, però ella em consola i deixo de plorar, i ho veig tot molt més tranquila que somicant...vull dir, a mi m'incomoda plorar, per més motiu que tingui, em fa sentir molt malament.... com ho veus?
Re: Els nens necessiten plorar
Ho veig bé!
Crec que sí que plorar a vegades pot incomodar, però després et sents molt millor, que no pas si t'ho haguéssis quedat a dins, no? Això és el què em passa a mi, per això crec que plorar és sanador, favorable, vaja
I ho penso també amb els nadons i nens, un cop les seves necessitats estan cobertes, clar.
Adéu, guapi

Crec que sí que plorar a vegades pot incomodar, però després et sents molt millor, que no pas si t'ho haguéssis quedat a dins, no? Això és el què em passa a mi, per això crec que plorar és sanador, favorable, vaja
I ho penso també amb els nadons i nens, un cop les seves necessitats estan cobertes, clar.Adéu, guapi

Torna a “El desenvolupament emocional”
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 4 visitants
| Membre de l'AMIC | Control OJD Nielsen | Hosting i Dominis.cat a CAT1.NET |
![]() |
![]() |
![]() |

























