Diferents punts de vista

[eutherpe]

Hola guapes!! Em presento. Sóc nova aquí, no tinc nens ni estic embarassada. Conec el lloc perque alguna amiga me n'havia parlat i pel que veig, sou molt actives!

Us explico el meu cas. Sóc mestra i aquest any he aprovat les opos! Fa tres anys que estic amb la meva parella i ja fa un i mig que vivim junts. L'altre dia parlant, va sortir el tema de nens. I jo li deia que a mi no em faria res posar-m'hi; no ara, però potser d'aquí un any o aixi sí (ara tinc 24, però ell és més gran) i li vaig preguntar que què pensava ell. I em va contestar que sí, que en vol tenir però que s'han de donar les circumstàncies oportunes, com per exemple que tinguem un pis més adeqüat per tenir nens (ara estem en un pis molt petitet i no és un pis on ens hi veiem per sempre, no sé si m'explico.

La nostra situació econòmica és prou correcta, i a més, ara jo tinc feina segura. Per tant, tot ens va bastant en cara. I jo li deia "imagina't que d'aquí un any poguessim posar-nos-hi... casa més gran, les feines bé, naltrus també..." i em deia "és que no ho sé què passarà d'aquí un any"......

jo tampoc ho sé com estarem d'aquí un any però sí, em vindria de gust!! total, que no vaig poder aclarir res... us ha passat també a vosaltres? vull dir... que em dóna la sensació que nosaltres ho portem més a dins oi?

en fi, homens!!!!

[Esther_77]

Hola wapa! Abans de res benvinguda al soc petit.

No se que dir-te wapa, a mi no m'ha passat ja que el meu home sempre n'ha volgut.De moment només ens hi hem posat.
A lo millor necessita reflexionar i pensar-hi, potser el vas agafar de sopeton, no soc gaire bona doannt consells, però deixa passar uns dies o deixa anara algun comentari a verue si cola.......ens veiem per aqui maca!

[Raquel_bcn]

Hola!
Nosaltres quan parlavem de tenir nens deiem que més endavant, vivim de lloguer en un pis de barcelona, força gran i còmode, però dintre de tres anyets ens veiem vivint en algun poblet a prop, ja que no m'agrada la ciutat. De cop em vaig quedar embarassada i ens feia molta ilusió als dos, encara que hauriem esperat una micona més, estavem bé, els dos teniem feina... jo sóc de l'opinió que els nens venen quan venen, i les circumstàncies són secundàries (dintre d'uns mínims, és clar), així que la petita Íria esta aqui amb nosaltres .

Torna-ho a parlar més endavant, als homes els costa molt això de "tallar-se les ales" jijiji

[mireiafor]

En el meu cas ens va passar al contrari, jo em veia incapaç de decidir el millor moment per tenir fills (vaja que mai no veia que fos un bon moment!!) i sempre pensava que seria per accident, però quan el meu home es va decidir a mi em va emcomanar la seva ilusió i ara mira, dos tresors que tenim

Jo crec que és una reacció lògica, de vegades el que primer té la idea també ha de tenir la paciència que l'altre la vagi fent seva, però tranquila, segurament és qüestió de temps

[eutherpe]

Ai noies... ja ho diuen que cada casa és un món, ja!


El cas és que ell si que en vol tenir... si fins i tot, de tan en tan diu "quan tinguem nens, els portarem al teatre eh? i a veure concerts i de tot..." vull dir que ja surt d'ell també! no hi ha qui l'entengui tu! jajaja

Suposo que sí que vol però li fa cosa fer el pas... que a veure, no és com comprar un cotxe o anar de vacances.... vamos, que l'acolloneix una mica el tema...

[neuetes]

Doncs a mi em va passar com a tu, eutherpe!!

Sempre que es treia el tema nens jo era la que ho tenia molt clar que era el moment i ell sempre deia que en volia tenir però que ja teniam temps... i sempre es quedava el tema al aire. Es veia claríssim que a mi se m'havia despertat la vena maternal i ell sempre amb el "si, però encara no".
Saps quina excusa em posava per "aplaçar" el tema? que jo havia de deixar de fumar. Abans de tenir la nena, jo fumava molt (gairebé un paquet diari) i ell sempre em deia que fins que no deixés de fumar i que passessin com a mínim 4 mesos, no aniriam a buscar cap fill. Doncs be, em vaig agafar el repte al peu de la lletra i un bon dia (després de molt meditar, buscar consells de professionals i ajuda addicional (els xiclets!!), vaig deixar de fumar. Em va costar molt però ho vaig aconseguir. Ell va veure que la cosa anava en serio. Jo havia complert amb la meva part del tracte, ara li tocava a ell moure fitxa.

Ara, després de tenir la nena, ell sempre em diu que si no hagués sigut per mi que vaig posar la iniciativa, potser no n'haguéssim tingut mai de fills. Per ell era una decisió massa important i li feia por, molta por. Por al desconegut. Ara que ho coneix i sap el meravellós que és ser pare (i mare!) no ho canviaria per res del món.
I ara és al revés, ell em burxa per tenir-ne un altre i sóc jo la que li dono llargues.

Tens raó, és una decisió molt important. S'ha de tenir clar que la vida et canvia al 100%, que res torna a ser com abans i que les prioritats canvien.

[sotalalluna]

Eutherpe, crec que som unes quantes que hem passat per això.. Hi han varios post que en parlen.Si rebusques per aquí, segur que els trobes i potser et sentiràs més recolzada!

A mi també em va passar, He passat una temporada una mica delicada amb aquest tema. Ell no en volia sentir parlar, i noia, a mi l'instint maternal em surt pels poros, no ho puc evitar.

A base de molta paciència i molta insistència he aconsseguit que accepti començar a buscar aquest estiu. El veig mínimament il.lusionat que per l'interés que li posava al tema, ja és molt.

Així que si tot va bé ens hi posarem amb totes les ganes d'aquí poquet!

Molta sort i paciència guapa!

[Julyet]

Doncs mira, jo sóc mestra, i ara tinc 25 anys (em vaig quedar embarassada i vaig tenir a la meva nena amb 24). I la meva parella també és més gran.

Els dos des de sempre hem volgut tenir nens, però clar, saber quan és "el moment"... Igual que tu volia tenir les oposicions fetes (també cal dir que sabent que se'n feien cada any ho volia provar) i vaig tenir la sort de treure-les just acabar la carrera, així que ja havia fet "una mica de tot".

La vida d'avui en dia sovint no acompanya a ser mare jove: preus de la vivenda, el que costa aconseguir estabilitat en la feina, ... però jo no trobo més que avantatges a haver fet el pas aviat: embaràs i part estupendos (com més jove, en general, les coses van millor), tens molta energia (ma mare va tenir les meves germanes amb 21 i 26 anys, i a mi amb 37 i el meu germà amb 40 i diu que no hi ha color) i penso que un cop els nens ja són grans tu segueixes sent molt jove.

Una cosa: jo dic tot això perquè tenia unes condicions molt bones. Si no hagués estat així no hagués corregut tant.

Realment penso que heu d'estar convençuts, ja que si és algo desitjat serà el millor que us passarà a la vida (molt millor del que ara imagineu).

Molta sort!

[pesol]

Benvinguda al Socpetit!!

Jo soc del parer que per tenir fills no existeix el "MOMENT IDEAL".

Penso que si no hi ganes per sobre de tot sempre es trobaran "excuses" per no posar-se per feina . Hi ha qui "esperant el moment ideal" es planta als 37 anys i encara no ha arribat el moment ideal! Sempre es pot tenir una feina millor, un pis més gran, un cotxe amb un maleter més gran, un pis més aprop dels futurs avis, un master, la hipoteca mig pagada, l'horari laboral perfecte... excuses n'hi ha mil!! Però les ganes de ser pares han de poder per sobre de tot.

Nosaltres quan vem començar a buscar també en tenia 24 (i ell també és més gran, em treu 10 anys). Òbviament el "moment ideal" no havia arribat, però partint de la base que aquest concepte és una utopia... HAVIA ARRIBAT EL MOMENT!!

Jo crec que el millor moment per posar-se a buscar una criatura és quan les dues parts (futur pare i mare) en tinguin ganes i s'hi sentin mínimament preparats. Nosaltres ja feia molts mesos que en parlàvem, jo ja tenia la carrera acabada i una feina, vivíem de lloguer en un pis petit però estàvem disposats a apilonar-nos si feia falta i apretar-nos el cinturó, les ganes de ser pares estàven per sobre aquestes coses!!

I mira ara! ja he passat l'equador de l'embaràs i estem encantats de la vida! A més ens ha sortit una bona oportunitat per canviar de pis (encara de lloguer) un pis més gran a prop dels meus pares. No som rics però arribem a final de mes. Tenim un corsa una mica xafat, per la criatura heredarem tot el que poguem de cunyats, cosins...

Si abans no creia que el moment ideal per buscar existís, ara tinc claríssim que estic vivint el moment ideal! (m'ha quedat una mica cursi, sorry! )

I sobre l'edat... jo m'he quedat embarassada amb 25 i m'he hagut de sentir de tot de la gent... que diguin el que vulguin! això és enveja! jo només hi veig avantatges a ser una mare jove!

Ostres! vaya rotllo t'he fotut! Doncs el que deia... Benvinguda al SocPetit!

[pesol]

Ah! m'he deixat de dir-te una cosa molt important!! Parla-ho amb el teu home!! Intenta indagar si ell et dóna llargues perquè creu que objectivament no ha arribat el "moment ideal" o t'està donant llargues perquè no es sent preparat o encara no en té ganes.

[petazetas]

Doncs jo practicament vaig haver de poar-li una pistola al pit, per que deia el mateix k el teu home... i ara està amb la nena k no caga!!!

gairebé el vaig haver d'amenaçar k el deixaria.... es que ja teniem 33 anys i ell deia k fins als 40 hi havia temps...

i es clar, jo li deia que als 40 nanai k ja me'n buscaria un k si k volguès!!!

en fi, k als indecisos sel's ha de donar una empenta!

[juliet]

jo en aquests tema tinc un pensar contradictori, i potser és el que li pot passar a la teva parella, bé no sé quants anys us porteu però per una banda penso que és bo que amb 24 anys puguis viure moltes experiències que et pertoquen per l'edat i tenir fills pot esperar perquè encara ets molt jove, però per altra banda si tu i la teva parella ho teniu clar, i teniu una estabilitat econòmica, és bo ser mare jove, perquè realment es nota físicament tenir nens als 24 o als 34...
Jo ara en tinc 35 (em queda poc pels 36), i l'energia que tenia fa 10 anys no té res a veure amb la que tinc ara, això sí, amb els nens faig i desfaig i no paro, però sí que quan m'estiro al llit noto que tinc els anys que tinc, i de vegades penso que hagués estat bé tenir-los més d'hora, com moltes de vosaltres o com la meva germana, però en aquellls moments jo voltava amunt i avall i sense parella estable, i clar impossible haver-los tingut més aviat, de fet ni pensar-hi!!
O sigui, que si és el que voleu, i només és qüestió "d'empentar" una mica a la teva parella (els homes, en general són prendre la decisió els costa però després s'acaben emocionant i il.lusionant i igual) doncs gaudiu de tot i que vingui el que vingui!!!!

[eutherpe]

Benvinguda al Socpetit!!

Jo soc del parer que per tenir fills no existeix el "MOMENT IDEAL".

això també ho diu ma mare!! que si haguessin hagut d'esperar al moment ideal no haguessim nascut!


I lo de ser mare jove, jo també hi veig aventatges!! La meva germana els ha tingut joves i ara té energia i ganes per a tot! La meva tieta en canvi, va tenir a la petita amb 42 (no se m'enfadin ara les que n'han tingut de més grans) i és molt diferent....

Jo crec que el que li passa és que si és per ell no veurà mai el moment, sabeu? Així que bueno, de moment no m'hi obsessiono (perque tampoc és una cosa molt urgent) però em tocarà a mi atxutxar-lo arribat el moment jajaja Ara, sé que li farà molta il·lusió perquè de fet, és molt canaller!

[pimpam]

Primer de tot: benvinguda!!!

I el que explique a mi tb m'ha passat...nosaltres portem com tres anys amb el rollo aquest del momnet perfecte..de fet , la meva perella volia esperar a fer el canvi de pis per possarnoshi...i amb el moment inmobiliari que vivim et pots imaginar el desespero que diua jo l'any passat..i ell cabut en vendre primer i buscar un pis adecuat: conclusió ; tot i que ell tenia ganes semblava que fos jo la unica que entengués que si esperavem a el moment ideal no arrivaria mai...a princips d'any ell ho va veure tb...pero no perque jo insistís, de fet la tactica de fer-me la "pasota" quant sortia el tema crec que va ajudar i tot..

Anims que segur que arriba el moment ven aviat!!!

[mamlaboni]

Això del moment ideal és complicat perquè ningú t'assegura que d'un moment s l'altre les coses no puguin canviar. Un dia explicava una noia del forum que s'havien esperat molt temps a que fos el moment ideal i de cop i volta ell seu home va tenir una operació quirurgica i el van acomiadar, ella estava embaraçada i la seva empresa que era pròpia va començar a anar malament i va haver de tancar i de cop van pasar d'estar els doa amb feina estable i empresa pròpia a veure's els dos sense feina i embaraçada de 6 mesos... això no ho saps mai com et poden anar les coses. Les situacions canvien i potser també passen al revés que els nens venen amb un pa sota el braç i us en sortiu molt be després. Sort.

[soleilua]

doncs nosaltres no ho haviem parlat mai fins ara farà un any...

jo ja feia temps que tenia gens, però a ell no el veia por la labor, aixñi que el vaig apretar perquè ens casessim... això ja em va fer centrar-me en una altra cosa i axií no obsesionar-me en tenir nens... però... tot just 4 mesos després d'haver decidit que ens casavem, ell em va treure el tema i em va dir que volia ser pare!! no m'ho podia creure!!! vaig eixar de pendre les pastilles i per desgràcia la cosa no va anar molt bé... aixñi que vam continuar amb el plan de la boda, i l'any que ve seguirem la búsqueda... jo compto els dies que falten!!

[eutherpe]

soleilua d'aquí no res ja tindràs aquesta panxa tan esperada! i que vagi bé la boda! (potser ja t'has casat )

mamlaboni tens tota la raó... no sé sap mai com ens poden anar les coses! la sort que tenim naltrus és que sabem que almenys, el meu sou no faltarà mai. la veritat, és una seguretat que s'agraeix tal i com estan les coses!


Gràcies a totes per les vostres respostes! Sempre va bé escoltar d'altres noies i opinions!!


Ens veiem per aquí! (ja sigui perque busquem, perque estarem embarassats o pel que sigui... )

[soleilua]

gràcies!! si, ja m'he casat! aviat farà 4 mesos ja!! a partir del gener-febrer ens hi posem si tot va bé... queda més de mig any i en tinc unes ganes!!