Tinc por!!

[sotalalluna]

Hola noies,

Em vaig registrar al fòrum fa un parell de mesos, just quan ens començàvem a plantejar la recerca d'un bebito. El mes d'agost ha sigut el primer mes que hem buscat i no hi ha hagut sort. Digueu-me il.lusa, però estava gairebé convençuda de que m'havia quedat. Sé que el primer mes és molt dificil encertar, però notava molèsties i coses que no havia notat mai. P***s psicosimptomes!!
Ara estic començant la sexyweek del meu segon cicle de recerca i em passa una cosa estranya. Tinc la sensació de que em costarà moltissim quedar-me embarassada o inclús que no m'hi podré quedar mai. Estic molt angoixada pensant això. Ja sé que un mes no és res i que no tinc dret a queixar-me veient alguns casos de noies que expliquen les seves dures experiències per aqui, però s'ha "apoderat" de mi aquesta por!! Fins i tot no tinc gens de ganes de començar a fer deures, per que penso que serà en và.
No sé si us ha passat a alguna aquesta situació. Què vau fer per treure-us aquesta por???
Gracies per llegir-me, necessitava desfogar-me... I no li puc dir al meu marit per que em pren per boja.


Una abraçada a totes!

[Mow]

Bon dia bonica!

El primer mes que vaig començar a buscar em vaig sentir exactament igual que tu. No se en el teu cas però en el meu eren molts anys prenent antinconceptius (primer píldores i després el nuovaring) i cada canvi que experimentava el meu metabolisme el notava i també em vaig fer la il.lusió de que potser hauríem fet diana. Imagine't...inclòs quan em va venir la regla em vaig començar a menjar la bola amb el tema "sangrats d'implantació" i em vaig fer una proba que va donar un negatiu com una casa Després hi ha hagut mesos de tot (fa 5 que busquem) però la majoría el mateix día de l'arribada de la warry m'han acompanyat llàgrimes i si, també he penssat que potser mai seré mare, en algún moment de desperació que per sort no ha durat massa
A mi m'ha anat molt bé compartir aquestes pors amb el meu marit. És cert que ells ho viuen d'una manera molt diferent a nosaltres però ens estimen i ens cuiden i, almenys en el meu cas, penso que el Mowo a vegades no expresa del tot la il.lusió que li fa convertir-se en pare per no afegir-m'he més presió al damunt. Ell no li dona massa importància i jo li agraeixo en silenci.

Per treure't aquesta por, doncs no ho se...Potser parlar-ho aquí amb nosaltres et serveixi de terapia i d'ajuda. Totes estem en la mateixa situació, inclòs hi ha noies que porten un any o més buscant i elles no han perdut l'esperança, per tant, no ens podem permetre decaure ni idees negatives. Ánims maca, i aquí ens tens!

[rela]

Hola maques!! no sé si et puc ajudar gaire..

Nosaltres el primer mes que vem començar a buscar estàvem super nerviosos (va ser la març), però no per si no ens quedàvem, sinó per la importància de la decisió que havíem pres de voler ser pares...
Hem estat 4 mesos seguits i ara al juliol i a l'Agost hem fet paron per qüestions tènciques, però no sé com explicar-te ni perquè, però nosaltres no estem gens angoixats pel tema de que no hagi arribat encara la panxu.. a nosaltres ens va "pressionar" més el fet de decidir ser pares.. cada mes quan em ve la warry pensem: no passa res, quan hagi de ser, serà, ens estimem i volem estar sempre junts.. què més volem? un fill@, però tot arriba...

Segurament no t'he ajudat.. però més val prendre-s'ho amb filososifa, alegria i disfrutar de la teva parella..
A`nims!!!

[sotalalluna]

Si, si que m'ajudeut!! Us entenc perfectament. Jo vaig començar també molt tranquil.la, ilusionada, però tranquil.la pensant que ja vindria quan sigués el moment. Però no sé que em passa ara que ho veig tot taaant lluny. Fins i tot de vegades penso quin tipus de vida portaria si no pogués tenir fills.
Em sento malament per pensar aquestes coses, i ara em tocaria començar a fer deures i només de pensar-ho s'em fa una muntanya!!
Gràcies per contestar noies, suposo que és una cosa passatgera...

[Mow]

no passa res, quan hagi de ser, serà, ens estimem i volem estar sempre junts.. què més volem? un fill@, però tot arriba...

Segurament no t'he ajudat.. però més val prendre-s'ho amb filososifa, alegria i disfrutar de la teva parella..
A`nims!!!

Qué maco rela...Saps, nosaltres també ens em dit el mateix, que ens estimem . El Mowo, l'últim mes, desprès del meu atac de plors, em va dir que per ell jo sòc la seva vida i la persona que ha triat per compartir-la, que si, que vol ser pare, però no per sobre de tot i menys encara del nostre amor. Clar que aleshores penso en el moment de tenir un rafató entre els nostres braços, mirant-nos, i em desfaig de tendresa... Tants anys junts, tantes coses que em compartit...si, desitgem una petita personeta fruit de lo molt que ens estimem, però com bé dius, rela...tot arriba i mentrestant em de disfrutar l'un de l'altre i de les coses bones que tenim al voltant

La meva millor amiga sempre em diu "ja veuràs, el día que no et vingui la pepa, amb lo puntual que ets, i et facis un test i et dongui +, et cagaràs de por...i aleshores ja no hi ha volta enrera"....jajaja!

[rela]

buah.. Mow.. tens tota la raó.. el relo em diu exactament le matix.. que la sev aprioritat és estar amb mi i ser feliços junts...

tindrem la nostra recompensa.. sigui com sigui...

[Mow]

I tant que si rela, i més avui en dia, hi ha opcions...moltes! La meva prioritat en aquesta vida no és ser mare però si és algo que desitjo i sempre he penssat que ho sería (menys en algún moment que ha durat segons de tontería absoluta...jajaja!)

Sotalalluna, ja veuràs com t'animes! Intenta, encara que a vegades costi, penssar en positiu i disfrutar del teu company...d'estar amb ell sense pensar en el tema "embràs" sinó gaudint l'un de l'altre!

Nina Chan, gràcies per la teva experiència! Enhorabona a tu també per el teu +!

[phosqui]

Mow!

No saps com t'entenc!

El phosco i jo sempre hem pensat que no podem tenir fills! Sense cap raò ni res, però ho pensàvem. Jo penso que serà per mi. I ell pensa que serà per ell... en fi, que vaja 2!

I la sensació és molt dolenta.

Però ara que ens hem posat a buscar, evidentment ho hem super possitius! I perquè nosaltres no? Com a mínim que no es digui que no ho hem intentat amb totes les nostres forces i de totes les maneres possibles!!! I sino es pot, sons hi haurà lgun/a afurtunat que vindrà als nostres braços procedent d'algún altre pais. Ho tenim molt clar. Si no es pot , adoptarem.

Però com dieu, el que importa és que ens estimem. Jo tinc clar que és o amb ell o amb ningú i per tant el que hagi de ser serà. Desgraciadament aquestes coses no les tries tu, venen soles!!!

Molts ànims a totes en la recerca!!! Vull veure molts possitius que ens treguin aquestes pors!!!

[RAM]

Bon dia!

Sotalalluna, m'he sentit mooooolt identificada amb tu. Vam començar a buscar a l'agost, i tampoc hi va haver sort.
El meu marit ja fa molt temps que volia ser pare i jo ho he anat allargant per la feina.
Ara em sento culpable de no haver començat abans, d'haver-lo fet feliç abans, i si ara resulta que no podem?... Tinc por!!!

Jo tinc una barreja de sentiments, tinc molta il·lusió per continuar-ho intentant però alhora aquesta por de que no arribi... estic feta un lio.
Ell diu que estiguem tranquils, que ja arribarà, que això no és tan fàcil... però no puc evitar pensar-hi massa sovint.

Suposo que no em de defallir i intentar-ho de totes totes... i en realitat, haurem d'acceptar el que vingui i tal com vingui, ens angoixem o no.

Bé, a veure si ens en sortim!!

Ànims.

[Inna77]

Sotalluna, sé que si et dic tranquil.la, no ho faràs, però t'explicaré el meu cas.

Quan més et preocupis pensant que no t'hi quedaràs, més pitjor serà. T'has de tranquil.litzar, l'estrés no és bo. Tot farà el seu curs. Si estas amoïnada perquè no t'hi quedes, segurament no t'hi quedaràs. És dur com sona, però és així. Nosaltres hem trigat 2 anys a quedar-me embarassada. He passat per durs moments, això que dius de no tenir ganes ni de fer-ho també. T'aconsello que visquis el sexe amb la teva parella sense pensar en si t'hi quedaràs o no..., sinò acabaràs aburrint el sexe, tant tu com ell. Disfruteu l'un de l'altre, pensa en com l'estimes i lo bé que estàs amb ell, i que quan menys t'ho pensis (de debò) llavors potser passarà. Val a dir que ens vam fer les proves tots dos (fertilitat) i van sortir be. Nosaltres ja haviem fet el pensament de que mira, si no venen fills, doncs endavant, tranquils, serà un altre tipus de vida, farem coses que amb fills costarien més de fer (viatjar, sortir a sopar....) si més no, que durant una temporada estariem tranquils, no hi pensariem i ens dedicariem tot el temps del món.

I efectivament, quan menys ens ho pensavem, vaig i m'hi quedo. També influeix l'estat d'ànim, les emocions, l'estrès com t'he dit... el meu home, quan portavem un any buscant, va tenir un accident molt greu amb moto. Va estar en coma 3 dies i la recuparació va ser lenta, entre d'altres coses perquè té hidrocefàlia, i els cops al cap són molt dolents. Quan ja el tenia a casa, hi vam tornar, però jo encara havia de païr tot el que havia passat, el meu cos no estava per tenir fills.
En aquell moment no ho veus així, és amb el temps que t'adones que s'ha de tenir paciència i pensar sempre, sempre en positiu.

Uff,quina parrafada!. Aquesta és la meva experiència i humils consells. Intenta no amoïnar-te i tingues pensament positius!

[Mow]

phosqui, és emocionant saber que hi ha parelles com nosaltres, saps? A vegades em miro el Mowo i penso "ningú s'estima com nosaltres", jajaja, quina tontería...i llegir aquí que tu, o la rela, o tantes altres companyes comparteixen amb les seves parelles una estimació tant intensa i tant verdadera, és realment bonic
Efectivament, sinó és amb ell no será amb ningú i sinó arribés...hi ha molts nens al món esperant ser estimats i nosaltres tenim molt d'amor per donar


Inma77 , el teu cas és d'aquells que diuen de manual...arriba la relaxació i apa...aleshores hi ha un + com una casa! Costa molt desvincular-se del sentiment de volguer tenir un nadó quan estás amb la teva parella a la intimitat però està comprobat que al aconsseguir-ho hi ha sort. Gràcies a tu també per la teva experiència...el meu Mowo també és motorista, el que ens fan patir! Un petonàs!

[karkinyoli]

Sotalalluna maca,t'has de relaxar una miqueta. El que et passa es molt normal, saps perque? Perque estem acostumats a tenir-ho tot quan nosaltres volem i en el moment que volem. Tu ara vols aixo, i en el teu cap no hi entra que "t'hagis d'esperar", perque no depen de tu. No tens el control sobre aixo, (tot i que pots propiciar que passi).

A mi tambe em va passar. Soc una impacient de mena, pero aixo no serveix per a res en aquests casos. Si ha de ser sera. A mes, has començat fa molt poquet com per preocupar-te de si teniu problemes!

Diuen que la mitjana per aconseguir un embaras en una parella jove i sana es d'un any. Saps que vol dir aixo? Que hi ha gent que ho aconsegueix abans de l'any i tambe gent que despres. I no passa res.

Mira, jo el primer mes de buscar tambe em pensava que ja havia tingut sort. Fins i tot dels nervis se'm va retrassar la warry 3-4 dies i jo vinga a gastar testos d'embaras, ben convençuda de que tenia tots els simptomes. D'aixo ja fa + de dos anys. Pero estic mes tranquil·la que mai. (si m'ho haguessin dit quan vam començar a buscar, no m'ho crec).

Ara fa poc m'hi vaig quedar i els simptomes no tenien res a veure amb els psicosimptomes, creu-me. Era molt diferent al que havia pogut notar abans. Eren canvis realment notoris que no havia experimentat mai.

El meu consell es que desviis l'atencio cap una altra banda, que et distreguis tan com puguis i que no deixis mai de fer coses amb la teva parella, ni programeu el sexe, ni calculis res. El cos es sabi i pensa que normalment quan et ve + de gust es quan estas ovulant.
Jo vaig començar a fer proves als 9 mesos de provar-ho, i quan portava 1 any em vaig desesperar. Totes les proves ens han sortit sempre be i no entenia el perque. Estava ben convençuda de que a mi MAI em tocaria.
Pero la clau per relaxar-me va ser pensar que hi ha moltes maneres de ser pares. I que si realment aquest es el teu desitg, ho acabaras fent, encara que sigui d'una manera diferent a la que incialment t'havies imaginat.
I vaig pensar que seria igual d'emocionant emprendre el cami de l'adopcio. Tant em va emocionar la idea que ara fins i tot penso que encara que pugui tenir un fill biologic, potser tambe m'agradara tenir-lo adoptat. I si no busca pel youtube videos del primer moment de nens adoptats amb els seus pares. Ploraras d'emocio!)
Vinga maca, et desitjo molta sort i una recerca ben curteta, pero recorda, que si es llarga, la teva vida ha de seguir igual, perque no puguis mirar mai enrere i pensar que has deixat de fer coses sense motiu.
UN PETONAS!

[leta]

Sotalalluna, com t'entenc!
Nosaltres estem apunt d'acabar el 8è cicle i això es fa llarg... Hi ha hagut mesos en que la cosa s'ha fet bastant insuportable, de fet, en acabar el 7è cicle, li vaig dir al Leto que no volia seguir buscant... El mes passat se'm va fer molt dur posar-mhi de nou, però crec que he canviat el xip (almenys, pel moment) i ara, que em vindrà la warry en res, estic tranquila, perquè tampoc val la pena amargar-se la vida! Almenys a mi, ja me l'amarguen prou a la feina (he perdut més de 7kg des d'abril pels nervis) com perquè la meva vida personal sigui també un camp de mines! El mes d'agost ha sigut realment dolent, però ja acaba!
Si el nostre futur és com jo, vindrà quan li doni la gana i no quan jo vulgui
Sotalalluna, per què no hem de ser mares? la vida no pot deixar escapar tot l'amor amb el que cuidarem els nostres fills!
Petons!

[cuca79]

jejeje jo també tinc por!!
des de fa un any tinc por cada dia 14 del meu cicle, i segueixo endavant, he tingut 2 avorts bioquímics que en diuen, i els canvis hormonals m'han afectat fins a nivells increibles.
la meva vida sexual i de parella també s'ha vist afectada.
solució: ja te l'han dita:
1.- aguantar i persevarar
2.- no programar res!!!!ejejje això, per mi, ho va destrossar tot
3.- seguir aguantant i persevarant!!
per mi pensar que "ja vindrà" encara em fastigueja més. però el més curiós és que estic descobrint coses de mi que no sabia, també estic descobrint que l'amor cap a la meva parella pot més que qualsevol coctel hormonal post avortament, i que... saps, la vida també pot ser bonica sense criatures.
respira fondo i disfruta amb la teva parella!! al cap i a la fi el més important sou vosaltres dos, si ve una criatura serà un super regal però el vostre amor ho ha d'omplir tot!!

[Isy]

Ay! Sotalluna, la por crec que es algo comú a totes, en més o menys mesura totes hem tingut por en algun moment de la recerca (o en molts).

Et llegeixo i em sento tan identificada amb tu... El primer mes que buscava estava convençuda que aquell seria el mes, de fet quan em va venir la última regla abans de buscar vam anar al super a comprar tampax i li dic a l'Isyo: -Mirala bé que aquesta és la última capsa que compro fins d'aquí 9 mesos!! (he comprat unes quantes mes!!!! ) Doncs això puntualísima va arrivar la meva "amiga" com si res, com si no hagues passat res (que de fet no havia pasat res però per mi havia estat un canvi, el fet de prendre la decisió ja és un canvi) hem vaig fer un fart de plorar... 3 dies plorant, el següent mes, tres dies més... a mesura que pasen els mesos hi ha de tot, hi ha mesos que m'ho prenc millor i mesos que pitjor, aquest últim ha estat un veriable drama, perquè ja son 8 i la por es el que em fa plorar,no el fet de tenir un fill si no el no saber si algun dia el podré tenir!!! Durant aquests mesos he escoltat de tot, però lo que més: - T'has de relaxar, quan menys ho pensis arrivarà... - I pot ser es veritat, si tothom ho diu deu ser veritat però jo no he aconseguit relaxar-me encara i lo pitjor es que ara ho penso i em penedeixo de no haber estat tranquila cap mes, ni el primer, de no haver gaudit de la recerca, igual hagués tingut més sort (o igual no però no ho sabre mai) Amb això et vull dir que 1 mes es molt poc, igual tens sort a la 2ª o a la 3ª o... no ho sabem, i tu que encara estas a temps de gaudir d'això ho facis siusplau, gaudeix de la il.lusió de buscar el que més feliç us farà a la vida!!!! per preocupar-se sempre hi ha temps!!! L'altre dia, que estava de baixón total una molt bona amiga meva em va dir algo que em va fer pensar i ara quan estic trista pel tema ho penso i se'm va la pena, em va dir: -I què pasa si no pots tenir un fill? Lo pìtjor que et pot pasar es que hagis d'adoptar un nen que no te familia, realment creus que això és dolent? - Jo no havia parat en això i té tota la raó, si això es lo pitjor que pot pasar no em de tenir por de res!!!!!!!!!!!

Molts petons bonica!!!! I que tinguis una recerca molt curteta!!!!!

[Esther_77]

No se que et puc dir que no t'hagin dit, jo total vaig per el tercer cicle, ara començem, el que intento es no capficar-m'hi massa, ja se que es molt facil de dir, però de moment nomes calcula una mica la setmana sexy i prou, però la calculo jo sola, de moment no vull que l'estherman es trobi pressionat.
No se wapa, disfruta del que tens mentre ho tens, ja veuràs com tot arriba.
Per cert, em sembla que de pors totes en tenim mira de ni capficar-te, un peto ben gros wapa!
Ah, i aquests`ànims ben amunt eh?

[sotalalluna]

Ai noies, m'heu fet emocionar, de debó eh! Moltes gràcies per explicar les vostres experiències i donar les vostres opinions.

Entenc perfectament el que dieu. Sé que no és bó aquesta manera de pensar, i sé que el que em passa no és ni més ni menys que el que diu la Karkinyoli, és una cosa que no puc controlar, que vé quan vé i això em fa posar nerviosa.
En els moments íntims amb la meva parella, em costa molt no pensar en l'embaràs i em costa molt més no calcular els dies. Suposo que encara sóc novata en aquest tema i em supera. Espero pel meu bé relaxar-me una mica i portar la recerca des d'una altra perspectiva.

De totes maneres us he de dir que em consola saber que hi ha més noies que tenen aquesta sensació.

M'heu donat una empenteta amb les vostres paraules. M'heu animat a canviar el xip. A veure si ho aconsegueixo!!

Us desitjo moltissima sort a totes les que encara esteu buscant, i felicitar a totes les mamis pacients que han aconseguit la seva panxolina!!

Un petó per totes, i moltes gràcies un altre cop!! sou uns solets

[Mireia11]

SOTALALLUNA, no t'agobiïs! Sé que és fàcil dir-ho i jo estic cansada de sentir aquesta frase, però has de ser positiva! Que tot anirà bé. Aquest és el segon mes que busques... jo el primer mes també em veia preñada. Vaig pendre anticonceptius durant 7 anys i el primer mes vaig sentir coses que mai abanas havia sentit, el famós sindrome premenstrual que amb las pastis no tenia el primer mes vaig tenir tots els sintomes.
Et dic de tot cor que intentis ser positiva i no ser pesimista. Arribar segur que arriba, però com que no sabem quan hem d'intentar sempre veure el got mig ple.
T'ho dic ara després d'haver passat uns dies de baixon... jo ja fa un any que busco i de moment res de res, estic medicant-me a veure si aixi ho aconseguim, i també la majoria de les vegades que em ve la regla em faig un fart de plorar.

RELA el que dius del teu marit i tu, també ho pensem el meu i jo.... ser pares ho serem segur, però de momento el que si hem decicidit passar la vida junts i aixó ho farem segur!

[xica]

Buf... jo quan vam començar a buscar també pensava que potser ens costaria molt, i saps perquè ho pensava? perquè el xico i jo portem 6 anys junts i des del primer dia que ens vam conèixer hem estat molt afortunats, tenim una relació preciosa i tot ens ha anat rodat. Jo pensava, ara bé quan s'acaba el "crèdit", no podem tenir sempre tanta sort.... ja veus tú!

Van ser 8 mesos de cerca amb un abort espontani a les 8 setmanes al mig (una de les pitjors coses que m'han passat mai a la vida, en un principi m'ho vaig agafar molt malament), que em van servir per donar-me compte de que ell seria al meu costat tant a les bones com les dolentes, que la nostra relació podia també amb els moments dolents.

El segon cop va anar tot molt bé i tot i lo dur que va ser aquell moment (el de l'abort), vaig tenir un embaràs, part i postpart preciós, entre d'altres coses perquè tenia la tranquil.litat de que si passava alguna cosa, ell estaria allà!

No sé si t'he ajudat gaire!
Que tinguis molta sort wapa!

[brunadenit]

Noies, això sembla una telenovela!
El bruno i jo portem 10 anys junts i tenim una nena preciosa de 6 anys. Hem trigat molt a anar pel segon i ara me'n penedeixo, perquè quan ens hi vam posar vaig pensar que un parell de mesos i ja estaria i no, portem 9 o 10 cicles, ara ja no ho recordo. La veritat és que els primers cicles, amb la il·lusió d'haver pres la decisió, són molt més intensos. Però com ha dit la rela, a partir del 6-7 ja t'ho agafes d'una altra manera. Jo tinc l'hora demanada al ginecòleg per quan faci un any, però ara fins i tot dubto de si hi aniré. Potser sí, a que em faci unes analítiques, però no crec que entri en processos de tractament agressiu. Jo ja en tinc una, que és el meu tresor, i per tant sé que en puc tenir més. I si no, tots 3 sols també som feliços!
Bé, tot això per dir-vos que amb els mesos tot es relativitza i no serveix de res tenir pensaments negatius.
Molts ànims a les buscadores! I molta sort a les embarassades!