l'estat d'ànim

[mamajo]

Hola a tothom!
Fa molts dies que no escric però us llegeixo gairebé a diari, m'encanta socpetit.cat!!!
Ara escric per consultar com esteu (o estàveu) d'ànims totes aquelles que teniu un primer nen d'uns 5 mesos.
M'explico: Jo em trobo que visc lluny de la família i que el meu company treballa moltes hores, vaja, que no hi és mai.
En néixer el meu nino vaig patir molta depressió post-part fins que va tenir ben bé un mes i mig. Ara la situació és diferent: passo tot el dia molt contenta i plena d'energia, acompanyada en tot moment del meu nino i fent coses junts (compres, passejades, feines de casa (ell de moment s'ho mira), tele, sofà, jocs...). M'encanta!!! És el millor que m'ha passat a la vida!!! Però, alguns dies, quan se'n va el sol, m'entra una tristor i unes ganes de plorar... Sempre coincideix amb l'hora que el meu company torna de la feina i ja hi som pel tros! Ell es queixa que em troba amb els ànims per terra i jo em queixo que ell no em comprèn, no em consola, no m'escolta...
Jo entenc que arriba cansadíssim i a vegades cabrejat per coses de la feina i que només vol estar tranquil i gaudir de la poca estona que li queda amb el seu fill i amb mi però jo el trobo a faltar tot el dia i quan arriba a vegades rebento.
Torno a la feina quan el nen tingui 9 mesos i només de pensar-hi ja m'estresso. Però hi ha dies que penso que em trobo així perquè no tinc res més a fer. A casa hi ha molta feina a fer però no és el mateix que sortir cada dia i anar a treballar.
Uf! Ja m'he descarregat una miqueta! Expliqueu-me el vostre cas, si us plau. A veure si així em sento més acompanyada...
Records,
Mamajo.

[Julyet]

Mamajo, la meva nena ara té 8 mesos i mig i per sort no vaig patir cap depressió postpart ni res semblant, però trobo super normal el que et passa.
Realment penso que cadascú tenim unes "necessitats emocionals", i a mi de vegades m'ajuda sentir-me acompanyada d'algú que està passant pel mateix que jo. En quan tinc ocasió de parlar amb algú en una situació propera (embarassades, mames recents, mares amb maneres de pensar similars amb experiència...) noto com se'm dispara la felicitat!! Suposo que si a més tingués la família lluny i els amics, ho hagués passat malament. Amb la meva parella estem molta estona junts, i això també m'ha ajudat molt.
D'altra banda conec mares que diuen tot el contrari, que necessiten "desconnectar" de la maternitat per pujar l'estat d'ànim... a mi em passa totalment el contrari, per això et deia que depèn de cadascú.

No sóc psicòloga i no et sé dir més enllà de la meva experiència o del que he observat. En el meu cas les "noves tecnologies" m'han anat molt bé per apropar-me a tot això que t'explicava (bé, el socpetit és un clar exemple), llegir sobre maternitat, fer totes les activitats que he trobat per a prop amb més mares i nadons...

[fuel]

hOLA MAMAJO!!

El meu petit te 4 mesos i estic igual que tu, pero amb la diferencia que jo callo i disimulo.
No sé perque em passa, penso que ara no hauria de ser el moment, tinc tot el que sempre he volgut tenir, no puc demanar més...
Quan penso possibles causes, n'hi ha dues que tenen més força, una és que necessito contacte amb adults, tot el dia cantant cançonetes al final ha de trastocar, jejjejejejejeje. i l'altre es que tanta felicitat no pot ser hi ha d'haver algo que no funcioni del tot.

Moltes vegades he sentit ha mames que trobaven a faltar anar a treballar. jo no ho pdia entendre. ara despres de 4 mesos ho començo a entendre,

Be jahe fotut el rotllo. espero que aixo sigui un estat que duri poc, no pateixis , tot s'acaba arreglant, ja ho veuras i despres trobaras a faltar aquests dies.

Una abraçada

Cris

[Gerginag]

Hola,
Mira jo estic una mica com vosaltres, tot el dia sola de vegades fins i tot dies sencers perquè ell és comercial i passa setmanes treballant fora. aquesta sensació que dius de les tardes/vespres jo l'associo a que durant el dia vas fent cosetes : la casa, el passeig, els àpats, quan arriba el vespre ja està tot fet i el nen/a et deixa descansar llabors entra la morrinya i la depre. jo sóc una persona molt activa i mentre estic ocupada no m'enteró . Ah, i també aniré a treballar quan el nen tingui nou mesos i no puc parar de pensar-hi.
Ànims que tenim el socpetit per aquestes coses

[Julyet]

Veieu, cada una...

Jo justament torno a treballar demà (i no ho porto gaire bé...). M'he reduït a 20 hores setmanals presencials, però sento que el meu lloc és a casa. I jo sóc una enamorada de la meva feina, de fet estava de baixa i seguia anat-hi, i no he acabat de desconnectar mai durant tot aquest temps. Però la vida laboral és molt llarga (creieu que ens arribarem a jubilar??) i si m'ho puc permetre (bé, des que va néixer la meva nena que estalvio tot el que puc) pel proper nen agafaré l'excedència que els estalvis em permetin.
Però ja us dic que jo durant aquests mesos he fet moltes coses agradables: sortides, passejos, viatges, trobades, cafès, sopars, dinars, "hobbies" personals... i ho he trobat 100% compatible amb un nadó.
Però en el meu cas sí que hem fet moltes coses en parella, i fer les coses els 3 ens va molt bé.

El meu "consell" és que intenteu pensar què us ve de gust i pensar d'aquí uns quants anys (quan aquesta etapa estigui més que passda) què és el que anyorareu més de tot aquest temps, i aprofitar-ho i gaudir-ho al màxim. I sobretot que intenteu gaudir de cada minut agradable que passeu els 3 junts, i que no us guardeu res del que sentiu amb les parelles, ja que parlant SEMPRE trobareu moltes solucions, idees, i us entendreu millor.

Molts ànims!!

[monseta]

Hola mamajo,

T'entenc perfectament!

Jo no vaig tenir depressió postpart, però si m'ha passat el que a tu a principis de l'estiu, coincidint amb que la Jana tenia uns 5 mesets.

Jo també tinc la familia lluny i el marit TOT el dia fora de casa (a vegades també vespres i algún cap de setmana) per tant la nena estava les 24 hores amb mi. Això fa que poc a poc i sense adonar-t'en les piles se't van acabant, no només física sinó també mentalment. Coincideix que el bebé passa moltes més estones despert i no tens tantes mini estones per carregar les piles. A més, quant arriba el marit tens ganes d'explicar TOT el que has fet durant el dia amb pèls i senyals i ell ve esgotat i a vegades cabrejat (com deia algú) i només té ganes d'estirar-se al sofà una estoneta amb la nena, sopar i anar a dormir.

En el meu cas, a més, ell encara no acabar d'entendre que jo pugui estar igual d'estresada o cansada com ell si estic a casa (encara que digui que no ho pensa) i per tant això d'una manera o altra també es font de conflictes o almenys de tristesa doncs et sents incompresa.

Nosaltres vam tenir la sort que vàren arribar les vacances i ens va anar molt bé compartir moments tots 3 (això va ser clau!). I tots tres ens vam relaxar molt. També és important tenir algun dia o algunes horetes per tu o almenys estar acompanyada d'altres adults; amb això no vull dir que "enxufis el teu fill/a", però per exemple: anar a taller per nadons, a les biblioteques del meu poble un cop per setmana fan activitats per mares i nadons, anar a piscina, o que vinguin/vés a veure un cop per setmana als teus pares/sogres/germans etc...

La Jana ara ha començat l'escola bressol unes horetes pel matí perquè al gener començaré a treballar i volia que s'anès adaptant poquet a poquet, i encara que al principi era molt reticent haig de confessar que m'ha anat molt bé. Quant va nèixer pensava que si m'ho pogués permetre m'agradaria quedar-me a casa amb ella fins que anés a l'escola, però un cop han anat passant els mesos (i tot depén de la situació personal de cadascú, l'ajuda de terceres persones que puguis tenir, etc..) he canviat d'opinió i ens va molt bé estar unes horetes separades, a mi per desconectar i fer altres coses (com tenir la casa neta o poder fer el sopar) i a ella tenir una mare menys estresada que li dedica un temps de qualitat quan estem juntes.

Espero haver-te ajudat o si més no, donar-te ànims pensant que no ets la única a la que li passar.